Advertisement Advertisement
Carregant ...

El món després de la pandèmia (i 5): diferències

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Vista de la Part Alta i la Punta del Miracle, des del campanar de la Catedral. Foto: Ricard Lahoz.

El vincle entre l’augment de les malalties zoonòtiques i la disminució de la biodiversitat sembla ben establert en el moment present. El fet que la COVID-19 sigui una d’elles també sembla, a hores d’ara, una evidència. Una de les marques més evidents de la petjada de l’activitat humana sobre el planeta al llarg de les últimes centúries és justament la progressiva desaparició de la biodiversitat, a mesura que els éssers humans han tendit a ocupar més i més espai, substituint els ecosistemes que hi trobaven per estructures productives adreçades a proporcionar-los recursos. Plantacions, pastures, camps petrolífers o ciutats han anat guanyant terreny sobre els espais sense presència humana, eliminant una multiplicitat tan enorme de formes de vida que hom parla de la sisena gran extinció.

“La progressiva desaparició de la biodiversitat és una de les petjades de l’activitat humana sobre el planeta”

Justament en el context de l’ecologia, que afronta aquesta desaparició massiva d’ecosistemes i, amb ells, d’espècies —que sempre cal entendre en un context complex, mai com a realitats aïllades del seu entorn—, es desenvolupa a partir dels anys seixanta la teoria de la resiliència, concepte que ha tingut elaboracions paral·leles en altres camps, com ara la psicologia. La resiliència va ser definida en un article publicat a Ecology and Society el 2004, entre altres, per Brian Walker —membre del IGBP, el projecte en el qual es va desenvolupar la idea de l’Antropocè— i C. S. Holling —ecòleg canadenc que va ser determinant en la incorporació d’aquesta idea al discurs de l’ecologia— com a “la capacitat d’un sistema d’absorbir pertorbacions i reorganitzar-se mentre experimenta canvis, de manera que conservi essencialment la mateixa funció, estructura, identitat i interrelacions”.

“La resiliència és un concepte clau davant de possibles grans canvis globals no previstos”

Com ja he assenyalat en articles anteriors d’aquesta sèrie, la resiliència és un concepte fonamental davant de la possibilitat de canvis disruptius no lineals, que, com hem anat veient, seria una de les característiques del nou temps geològic del que la pandèmia sembla ser el primer impacte globalment perceptible. És un concepte clarament associat a la idea de pertorbació, que sembla que defineix, l’estat dels sistemes naturals en el context de l’Antropocè. En la mesura que aquesta nova era geològica implica també la dissolució de la divisió tradicional entre el que és social i el que és natural, la idea de resiliència ha saltat al terreny de les ciències socials, un exemple més de la fertilització creuada entre els diversos camps del coneixement en un context de creixement de la investigació trandisciplinar.

“El concepte impugna algunes de les idees sobre les que s’ha sostingut la política els darrers dos segles”

Així, a partir de la seva aparició en el camp de l’ecologia des dels anys seixanta, en relació amb l’estudi de la interacció de poblacions en ecosistemes, la teoria de la resiliència ha anat adquirint consistència amb el desenvolupament de l’estudi dels canvis globals i de la ciència del Sistema Terra. Així mateix, en el terreny social, que no es pot separar de l’ecològic, en el context de l’expansió global de l’espècie humana i l’inici de l’Antropocè, la resiliència va guanyant presència a mesura que es va consolidant la idea que les comunitats humanes es veuran enfrontades amb canvis disruptius en el futur. La idea de resiliència, però, no és un concepte tecnocràtic que s’incorpori als mecanismes i estructures de la governança de la societat tal com els entenem. Més aviat, suposa una transformació global que impugna algunes de les idees fonamentals sobre les que s’ha sostingut la política des del temps de les revolucions liberals.

“Una d’aquestes idees és la d’igualtat, fonament del sistema polític”

Una d’aquestes idees és la idea d’igualtat. Com és sabut, tant la Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica (1776) com la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà a França (1789) estableixen el principi d’igualtat com a fonament del sistema polític. La igualtat es concep com una igualtat formal i està adreçada a trencar els vincles comunals, per establir una societat d’individus aparentment lliures i autònoms, imprescindible per al desenvolupament d’una economia capitalista. A partir d’aquí, la idea d’igualtat serveix per destruir les estructures socials tradicionals, des dels gremis i les comunes rurals als pobles indígenes, permetent la conversió dels recursos i pràctiques que posseïen en béns susceptibles de ser comercialitzats en el mercat. En relació amb això, és significatiu que el dret d’associació no aparegui en la Declaració del 1789 i que, de fet, estigui exclòs a França fins a principis del segle XX. Així d’individualista era la concepció originària del liberalisme, que determina, encara avui, els conceptes fonamentals de la política, entre els quals hi ha, per suposat, la igualtat, concebuda fonamental, en aquest context, com a igualtat formal.

“Des del segle XIX, el debat polític se centra en si preval la igualtat formal o la igualtat material”

Davant d’això, l’esquerra actualment hegemònica, que sorgeix en el context del problema obrer que apareix amb la Revolució Industrial, ha desenvolupat la idea de igualtat material, la qual, sense negar els fonaments ideològics del liberalisme i, particularment, que l’autonomia de l’individu és el més valuós per al sistema polític, proposa ampliar aquesta autonomia a tots els individus, a través de proporcionar-los una capacitat de consum suficient. El debat polític des del segle XIX fins al present s’ha centrat, fonamentalment, en quina de les dues idees d’igualtat havia de prevaler. Ara bé, totes dues concepcions impliquen la utilització massiva dels recursos naturals i, en particular, són dependents de la disponibilitat d’energia fòssil barata; i, per tant, són igualment propenses al manteniment de les pràctiques socials que contribueixen a la transformació agressiva del Sistema Terra —a tall d’exemple, cal esmentar l’impacte ecològic del comunisme soviètic o el de la política econòmica de la República Popular de Xina—.

“La idea d’igualtat desconfia de les diferències i promou l’estandardització i homogeneïtzació”

La idea d’igualtat promou l’estandardització i el desenvolupament d’estratègies d’homogeneïtzació; i és propensa a les polítiques top-down, al mateix temps que desconfia de les diferències, la descentralització o les estructures socials cooperatives. Per això mateix, a partir de la idea d’igualtat, se sostenen les estratègies socials d’impacte massiu sobre el medi que comporten la seva homogeneïtzació —no només biològica, sinó també econòmica, política o cultural—, la qual cosa, en última instància fa els sistemes més vulnerables. Per això mateix, la teoria de la resiliència tendeix a discutir la gestió centralitzada i jeràrquica, basada en l’existència de respostes homogènies i, en última instància, en el principi d’igualtat, i advoca per una governança policèntrica a través de capes múltiples. Això comporta, en definitiva, un desafiament a les estructures i les idees polítiques hegemòniques, basades en promoure uns marcs regulatius estandarditzats que permeten, en última instància, la continuïtat del procés d’acumulació capitalista.

“A Tarragona, la pandèmia ofereix l’oportunitat per reflexionar sobre transformacions profundes”

La continuïtat de les institucions polítiques, tal com les coneixem, en última instància genera comunitats desestructurades —en la mesura que posen l’èmfasi en l’autonomia individual sobre la cooperació comunitària— i dependents —en la mesura que afavoreixen la creació de xarxes globals d’intercanvi que, en última instància, fan que les comunitats locals no puguin valer-se per si mateixes, ja que obtenen de l’exterior els seus recursos bàsics, des de l’alimentació fins a l’energia—. Una societat resilient, per contra, apareix com una societat local, cohesionada i basada en les cadenes curtes de subministrament. Efectivament, les pràctiques de cura, protecció i cooperació que fan resilient una comunitat humana només són possibles en un context de proximitat. Per això, les diferències locals són rellevants a l’hora de dissenyar estratègies de vida davant del canvi geològic. Per contra, les estratègies tecnocràtiques, autoritàries i centralitzadores, basades en una concepció abstracta de la igualtat i en una idea purament aritmètica de la democràcia, són més aviat desaconsellables. Això té implicacions profundes, també per a la ciutat de Tarragona. Per això, potser la pandèmia no només ofereix l’oportunitat de fer canvis puntuals, sinó també de reflexionar sobre les transformacions profundes que haurà d’afrontar la ciutat per encarar el futur.

Dr. Jordi Jaria-Manzano

Professor agregat Serra Húnter de dret constitucional i ambiental (Universitat Rovira i Virgili)

Investigador del Centre d’Estudis de Dret Ambiental de Tarragona


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *