Carregant ...

Retòrica i poder: a deu anys de la Sentència de l’Estatut

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Portades d’El Periódico i La Vanguardia, el 29 de juny de 2010, l’endemà de la sentència del TC contra l’Estatut de Catalunya. Foto: Ricard Lahoz.

El 28 de juny de 2010, aquest cap de setmana farà deu anys, el Tribunal Constitucional va emetre la Sentència 31/2010 en la que es pronunciava en relació amb el recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Grup Parlamentari Popular contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, ratificat en referèndum quatre anys abans. Pocs dies després, el 10 de juliol, una manifestació massiva sota el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ desbordava les previsions dels organitzadors i omplia els carrers de Barcelona, iniciant una llarga sèrie de mobilitzacions populars que han impulsat l’anomenat ‘Procés’.

“Fa una dècada difícilment es podia imaginar un final tan dramàtic amb dirigents del país empresonats”

Gairebé deu anys després, la tardor passada, una nova sentència, en aquest cas, la 459/2019 del Tribunal Suprem condemnava a llargues penes de privació de llibertat a alguns membres del Govern de Catalunya, a la presidenta del Parlament i als líders de les dues organitzacions que havien impulsat les manifestacions massives per la independència de Catalunya al llarg de l’últim decenni. Difícilment, es podia imaginar, aquell juny de 2010, un final tan dramàtic, amb les imatges d’alguns dels dirigents del país tancats a la presó per haver impulsat un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre de 2017, el punt culminant d’uns esdeveniments que han transformat en bona part la vida política del país.

“Les institucions catalanes són avui més febles, malgrat els sacrificis de bona part de la societat”

Tanmateix, malgrat tots aquests anys d’acceleració històrica, de grans esdeveniments, de mobilització política massiva —com probablement, no succeïa des de la Guerra Civil—, el cert és que, a dia d’avui, continua vigent l’Estatut mutilat per la Sentència 31/2010, i el marc jurídic de l’autogovern de Catalunya ha anat minvant a mesura que el procés de recentralització que s’endega amb la crisi del 2008 ha anat ampliant les competències de l’Estat. Malgrat el dramatisme de les càrregues policials de l’1 d’octubre, malgrat la presó i l’exili, malgrat tots els sacrificis i els esforços d’una part significativa de la població de Catalunya, les institucions catalanes són avui més fràgils, més febles i més escarransides que aleshores. Tanta gestualitat grandiloqüent per a què, doncs?

Més d’un milió de persones es van manifestar a Barcelona el 10 de juliol de 2010 sota el lema ‘Som una nació. Nosaltres decidim’. Foto: Ricard Lahoz.

Si anem enrere en el temps i fem una mirada atenta a l’Estatut de 2006, tal com va sortir del Parlament de Catalunya, veurem que tenia molt de retòrica i simbolisme —amb unes disposicions sobre les competències que, encara que no haguessin estat alterades pel Tribunal Constitucional, difícilment haguessin aturat l’ofensiva recentralitzadora que comença amb la crisi del 2008; i unes disposicions financeres que pecaven de la mateixa manca d’ambició que les de l’Estatut del 1979 i que van ser encara més rebaixades en la tramitació a les Corts Generals, fins a quedar en pràcticament no-res—.

“L’Estatut del 2006 tenia més de proposta simbòlica que de voler ampliar realment el poder de la Generalitat”

Més que un instrument jurídic adreçat a permetre la consolidació d’un autogovern robust, l’Estatut era, sobretot, un intent de formalització jurídica del reconeixement de la identitat diferenciada de Catalunya dintre de l’Estat. Tenia més de proposta simbòlica que de pretensió d’una ampliació real i significativa del poder de la Generalitat. Davant d’aquesta iniciativa que tenia molt de retòrica, la Sentència del Tribunal Constitucional, esvaint l’ambigüitat amb què la Constitució afrontava la qüestió nacional, va deixar clar que el reconeixement que esperava la societat catalana no cabia dintre de la Constitució, interpretant que allò que era essencialment gestualitat simbòlica podia representar una amenaça per a l’estructura de poder consolidada amb el procés de transició política als anys setanta.

“La sentència deixa clar que el reconeixement de la identitat nacional no cap dins la Constitució”

A partir d’aquí, davant del menysteniment del Tribunal Constitucional en relació amb una demanda considerada legítima per majoria de la població de Catalunya, el desencís i la desvinculació emocional en relació amb el marc constitucional van ocupar el centre de gravetat del catalanisme polític, desplaçant-lo cap a l’independentisme, que va créixer de manera exponencial en els anys que van seguir a la Sentència, la qual, en resum, expulsava alguns dels consensos fonamentals de la societat catalana fora de la Constitució, a la intempèrie més enllà del joc polític legítim. L’independentisme va créixer, doncs, com un projecte polític que desbordava el marc constitucional i, d’acord amb el patró que ja s’havia assajat al País Basc, va rebre una resposta per part de les institucions de l’Estat en el sentit d’una defensa aferrissada d’aquest marc.

“La resposta de l’Estat ha estat l’ús del dret d’excepció, que comporta limitacions de drets fonamentals”

Atesa la profunditat de la crisi, aquesta resposta va donar lloc a l’ús del dret d’excepció, formal —l’aplicació de l’article 155 de la Constitució— o informal —com ara el control exorbitant per part del Tribunal Constitucional de l’activitat del Parlament de Catalunya a partir del 2015, que ha constituït, en última instància el fonament per a la condemna dels líders independentistes per part del Tribunal Suprem—. Aquesta resposta basada en el dret d’excepció ha acabat comportant limitacions tan severes dels drets fonamentals per algunes persones que van més allà del que seria admissible constitucionalment, d’acord amb la lògica de què la defensa de la Constitució permet excepcionar el seu contingut per aquells que l’amenacen. Aquest ha estat el relat predominant en l’opinió pública espanyola, que ha vist en la crisi catalana un desafiament.

“L’argumentació de fa deu anys prefigurava la resposta de l’Estat el 2017 davant les demandes catalanes”

En aquest context, la Sentència del 2010 no és només el tret de sortida de la crisi constitucional més greu que ha afrontat el Règim del 1978 i la crisi política més profunda que ha viscut Catalunya des del temps de la República, sinó que també defineix el marc de la resposta de les institucions centrals de l’Estat davant de la crisi catalana. Si allò que es buscava amb l’Estatut de 2006 era un reconeixement de la singularitat nacional de Catalunya, allò que es troba és el rebuig d’aquest reconeixement i la caracterització d’aquesta pretensió com un desafiament a la Constitució que justifica l’ús del dret d’excepció davant del que els sostenen. L’argumentació de la Sentència de fa deu anys, doncs, prefigurava el que havia de ser la resposta de les institucions centrals de l’Estat davant la radicalització de les demandes de la majoria de la societat catalana.

“Tot i la sentència de l’any passat, els polítics catalans continuen amb un discurs essencialment retòric i gestual”

Després de la Sentència del Tribunal Suprem de la tardor passada, queda clara la reacció de l’Estat en relació amb les demandes de reconeixement que s’han reiterat des de la Sentència del Tribunal Constitucional. Tanmateix, els actors polítics catalans continuen atrapats en un discurs essencialment retòric i gestual, a la cerca encara d’un reconeixement que és impossible fora d’una situació de ruptura del marc constitucional vigent, com ja posava de manifest la Sentència sobre l’Estatut.

“La posició de l’Estat no canviarà perquè obriria la porta a una discussió sobre el repartiment  real del poder”

El que ja era clar el 2010, ho és encara més el 2020: no hi ha cap possibilitat d’un reconeixement significatiu de la identitat nacional de Catalunya en l’actual marc constitucional, no pas perquè el text de la Constitució ho impedeixi, sinó perquè la lectura que se n’ha fet per part de les institucions centrals de l’Estat, ja fossilitzada, ho fa impossible. Això no canviarà, perquè obriria la porta a una discussió sobre el repartiment del poder en el sistema i sobre els fonaments de legitimitat del règim que es vol evitar costi el que costi.

“A Espanya la crisi s’interpreta en termes de poder. A Catalunya la crisi es llegeix en termes de reconeixement”

Durant tots aquests anys, hi ha hagut una interpretació radicalment diferent dels esdeveniments des de l’opinió pública majoritària a Espanya i des de l’opinió pública majoritària a Catalunya. Per a la primera, les demandes catalanes eren un desafiament a una estructura de poder que es basa en el pacte de silenci de la Transició i que permet la concentració de les decisions i dels recursos en la capital de l’Estat, és a dir, es llegia la crisi en termes de poder i, per tant, es percebien les demandes catalanes no com gestos simbòlics, sinó com a amenaces al règim. Per a la segona, es tractava d’una ànsia insatisfeta de reconeixement que no rebia més que una negació cada vegada més ferma a mesura que s’expressava amb major radicalitat. Per tant, es llegia la crisi en termes de reconeixement, no pas de poder.

“Més enllà dels gestos, avui Catalunya té menys poder del que tenia fa deu anys”

Com l’opinió pública catalana i els seus líders han estat incapaços de sortir del simbolisme i la gestualitat, finalment, el poder els ha passat per sobre. Avui, l’autogovern, malgrat tots els esforços de mobilització popular d’aquests anys, és més feble que ho era deu anys enrere. Mentre el lideratge polític a Catalunya no entengui la qüestió en termes de poder, no pas reconeixement, el previsible és que es perllongui el procés de disminució del poder de decisió i de drenatge dels recursos que, jurídicament, cristal·litza en la Sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia de Catalunya que es va emetre ara fa deu anys. Per això, avui, més enllà dels gestos —i n’hi hagut molts al llarg d’aquesta dècada—, Catalunya, entotsolada en la retòrica, té encara menys poder del que tenia fa deu anys.

Jordi Jaria-Manzano

Professor agregat Serra Húnter de Dret constitucional

Universitat Rovira i Virgili


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *