L’explosió d’Iqoxe, la tarda del 14 de gener, amb tres persones mortes i una greu afectació fora del polígon petroquímic nord, va posar com mai abans el focus sobre Tarragona i la indústria química. Durant dies, Catalunya, Espanya i fins i tot al món van mirar atònits un sinistre sense pràcticament precedents a escala mundial per la virulència de l’explosió, capaç d’enviar una planxa d’una tona a quasi tres quilòmetres i matar un veí de Torreforta.
El silenci s’imposa quan ja ha passat mig any de l’explosió, amb l’atenció social centrada en la pandèmia
Amb l’accident es van obrir ràpidament molts dubtes sobre les causes de la potent deflagració i la forma de treballar i operar a Iqoxe, amb crítiques per la gestió de l’emergència, la falta d’informació a la població i la seguretat del polígon petroquímic i la protecció de la població. S’obria aleshores una crisi de confiança entre la indústria i els seus veïns, sense precedents. Al mateix temps, la justícia obria una investigació d’ofici i la Generalitat, l’administració competent, es comprometia a arribar fins al final per aclarir els fets i anunciava que la planta d’Ioqxe seguiria tancada fins que pogués reprendre l’activitat de forma segura.
La indústria química es va comprometre també a aprendre del sinistre i aplicar les millores necessàries perquè mai més es tornés a repetir. Un mes després de l’explosió, tot el sector petroquímic tarragoní s’aturava en una vaga tant històrica com massiva i exigia millores urgents en la seguretat dels treballadors i les plantes.
La crisi sanitària s’ha convertit, de forma casual, en un gran aliat d’Iqoxe i la indústria petroquímica
Què ha passat des d’aleshores? En tot aquest temps (mig any), Iqoxe segueix sense badar boca. Va fer una única compareixença pública, de quatre minuts, el dia després de l’explosió (15 de gener), amb José Luis Morlanes, el conseller executiu d’Iqoxe, al costat del director de la planta tarragonina, Joan Manuel Rodríguez Prats. Morlanes, amb la veu entretallada, va lamentar els fets, va donar suport a les víctimes i les famílies i va anunciar una investigació interna per conèixer les causes de l’explosió. El mateix Morlanes va assegurar que des del primer moment havien treballat colze a colze amb els serveis d’emergències. Es va acomiadar destacant que treballarien per reprendre l’activitat el més aviat possible, tot recordant que 120 famílies en viuen directament.
Morlanes i el director de la planta sinistrada han tingut una segona oportunitat per explicar-se a l’Audiència de Tarragona, després que el jutge que instrueix la causa els cités com a investigats a finals de juny. Van preferir seguir callats, acollint-se al seu dret a no declarar tot recordant a través dels seus advocats que amb el cas encara sota secret de sumari no tenen informació ni saben per què se’ls investiga.
El temps no ha portat fins ara llum, però ha servit per recuperar l’activitat parcial a la planta sinistrada
Durant tot aquest temps han repetit el mateix argument, també quan algun periodista o mitjà els hem demanat una entrevista. Els treballadors d’Iqoxe, i també ex empleats amb prou coneixement de com s’operava a la planta sinistrada, han guardat majoritàriament silenci o s’han negat a fer cap declaració pública. Principi de prudència. La clàusula de confidencialitat que signen els empleats quan són contractats, com passa a Iqoxe i moltes altres empreses, lliga de mans i peus el treballador i l’exposa molt en cas de parlar per la por a ser acusat de revelació de secrets professionals. Més foscor.
Amb les boques d’Iqoxe ben tapades, com a mínim per ara, i el cas encara sota secret d’actuacions, ha estat impossible en tot aquest temps saber pràcticament res del què va passar aquella fatídica tarda i les hores anteriors a l’explosió, claus. L’esclat de la pandèmia ha alentit la instrucció judicial i tot el procés obert per aclarir els fets. El Departament d’Empresa i Coneixement segueix esperant els resultats de l’informe encarregat a una consultora internacional externa sobre les causes de l’accident. Tot i que l’informe havia d’estar enllestit al juny, el més probable és que fins després de l’estiu no hi hagi cap conclusió.
La pandèmia alenteix la instrucció judicial i l’informe d’una consultora internacional encarregat pel Govern
La crisi sanitària s’ha convertit, al meu entendre, de forma causal, en un gran aliat d’Iqoxe i la indústria petroquímica. Tota l’atenció mediàtica s’ha centrat, per raons òbvies, en la gestió de la pandèmia i les seves funestes conseqüències sanitàries, socials i econòmiques. Just dos mesos després de l’accident (el 14 de març), el Govern espanyol decretava l’Estat d’Alarma i el confinament obligatori de la població. Iqoxe ja no està sota el focus.
La indústria petroquímica respira una mica alleugerida sense la pressió mediàtica, la mateixa que va sentir al damunt de les espatlles els dies posteriors a l’accident. La pandèmia ha convertit a més la petroquímica en una de les indústries essencials per donar resposta a la crisi, pel seu paper clau en el sector sanitari, farmacèutic i en els processos de neteja i desinfecció. De la mala imatge generada per Iqoxe i la crisi de confiança a aparèixer com una indústria fiable, capaç de mantenir milers de llocs de treball. Les empreses del polígon han estat exemple també de la gestió de les mesures de protecció davant el coronavirus, sense cap brot important de la COVID-19 entre els treballadors.
Fa la sensació que ha passat molt temps des de l’explosió d’Iqoxe. L’estiu acabarà de tenir un efecte sedant sobre una societat que viu ara amb la por dels rebrots i l’angoixa de les conseqüències econòmiques de la pandèmia. El pas del temps no ha portat fins ara cap resposta, però sí que ha servit per recuperar l’activitat, parcialment, a la planta sinistrada d’Iqoxe, al terme de la Canonja. A mitjans de maig, amb el país encara confinat, es va posar en marxa la producció d’òxid d’etilè, matèria primera clau i estratègica per bona part del polígon petroquímic de Tarragona. És el mateix producte, altament explosiu, que va fer saltar pels aires el reactor i va projectar centenars de fragments de ferralla fora del polígon. La Generalitat va donar llum verda després de garantir-ne de nou la seguretat, sense autoritzar, així sí, la represa de l’activitat de la part de la planta sinistrada.
Tot i el coronavirus, el Parlament ha engegat, tal i com es va comprometre, la comissió d’investigació sobre la seguretat de la indústria petroquímica. En diuen Comissió d’estudi de la seguretat del sector de la petroquímica i vol acabar aportant millores per la seguretat de tot el polígon, anant més enllà del cas Iqoxe. De la feina dels parlamentaris i les diferents compareixences no n’espero, personalment, massa cosa. Soc pessimista per l’experiència d’altres comissions d’aquesta mena, que acostumen a ser un gran foc d’encenalls amb pocs resultats concrets.
Al Parlament s’ha confirmat que l’empresa va trigar una hora en contactar amb els serveis d’emergència
Hem sabut, gràcies a la comissió, que Protecció Civil preveia que l’explosió d’un reactor d’Iqoxe afectaria com a màxim un radi de 34 metres (finalment van ser gairebé tres quilòmetres). Hem confirmat, com ja se sabia, que l’empresa no va contactar amb els serveis d’emergència fins gairebé una hora després de l’explosió i que no va activar cap pla d’autoprotecció. La mateixa comissió ha servit de petit altaveu, en mig de la pandèmia, per escoltar els alcaldes del territori per reivindicar més participació en el nou pla d’emergències de la química (Plaseqta), ara que torna a ser gestionat des de Tarragona. He trobat a faltar més veus que exigeixin saber què va provocar l’explosió i com es treballava a la planta quan hi va haver l’accident.
L’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) ha aprofitat la mateixa comissió per treure pit del nivell de seguretat de la indústria i per defensar-se de les crítiques. “És injust i una falta de rigor generalitzar a partir de fets excepcionals”, va retreure el gerent de l’associació, Juan Pedro Díaz. Va explicar, això sí, que d’Iqoxe se’n traurà “un aprenentatge” i que això acabarà donant fruits en noves regulacions que afectaran el sector de la química a nivell mundial.
El cas Iqoxe ja fa mesos que s’analitza a escala internacional per part de la indústria petroquímica i les multinacionals que lideren el sector i els estàndards de seguretat. De la sorpresa i la commoció inicials s’ha passat a les ganes de saber què va passar amb el reactor que va explotar. Tot, fins ara, s’ha fet de portes endins, sense cap transparència. Segurament també ells necessiten més temps. Paciència.
“No defallirem ni esquivarem la responsabilitat social que tenim els mitjans de comunicació per conèixer la veritat del cas Iqoxe”
No defallirem ni esquivarem la responsabilitat social que tenim els mitjans de comunicació i els periodistes per conèixer la veritat del cas Iqoxe. Seguirem picant pedra tot i que molts cops la paret sembli d’una fortalesa inexpugnable. Ho devem a la societat tarragonina, a les tres persones que hi van perdre la vida, als set ferits greus i totes les seves famílies. També als veïns de la petroquímica que van deixar de dormir tranquils.
No serà fàcil saber què va passar fa sis mesos a la planta d’Iqoxe a la Canonja. La justícia té una part de responsabilitat important però segurament no té tots els recursos al seu abast. Estarem atents. També els Mossos d’Esquadra han interrogat treballadors i directius d’Iqoxe. El secret de sumari manté per ara la investigació en la quasi total absoluta discreció judicial i policial. La justícia no ha pres cap mesura cautelar en tot aquest temps contra cap de les persones investigades.
A la complexitat dels processos industrials de la química amb el funcionament de reactors com el que va acabar esclatant, s’hi afegeixen les ganes més aviat escasses de col·laborar de l’empresa sinistrada i dels seus treballadors, sota una enorme pressió. Confio que doni els seus fruits la feina que està fent, en paral·lel, la consultora externa pagada amb diner públic per la Generalitat (118.000 euros) per saber què va passar.
“La càrrega laboral era molt alta i la gent estava cabrejada i enfadada”, diu Fernando Terrado, expresident del comitè d’empresa
Part de la clau la tenen també els companys de les víctimes, els treballadors de la planta accidentada. Ells com ningú, especialment els que van estar aquell dia en l’operativa del reactor que va acabar explotant i van poder sobreviure, poden aportar llum entre tanta foscor. No serà agradable tampoc el seu paper, perquè a ells els hi va, a més de la dignitat, el sou i la feina.
L’ex president del comitè d’empresa d’Iqoxe, Fernando Terrado, en compareixença a la comissió del Parlament, a finals de juny, va admetre públicament pressions de l’empresa per fer la mateixa feina i operar les plantes amb menys operadors. No és la primera ni malauradament serà l’última empresa que mira d’estalviar costos laborals. És especialment greu, però, en una indústria que suposa un risc evident per la població. Les paraules de Terrado no van merèixer massa atenció mediàtica, malauradament. No tenien cap relació directa ni indirecta amb el coronavirus (perdoneu la broma). Hem de fer també autocrítica.
“La càrrega laboral era realment molt alta i la gent estava realment cabrejada i enfadada, i va passar això, però jo no m’atreviria… fins que no hi hagi un resultat no sabrem què va passar, no podrem dir que és per una causa o l’altre. Si treballes carregat de feina i passa això te’n recordes sense culpa de la mare d’algú, però potser no ha estat això… Jo intento ser molt prudent de no relacionar una cosa amb l’altra. Va explotar… algú ens dirà què va passar i a partir d’aquí algú haurà de delimitar les responsabilitats penals o les que sigui”, va explicar Terrado.
La feina de la justícia i les administracions hauran de donar les respostes sobre què va passar a Iqoxe
La literalitat de les seves paraules és prou significativa. L’ex president del Comitè, emocionat, també va voler recordar al Parlament que a l’explotar el reactor 31-31 “va desaparèixer la meitat de la plantilla, se la va emportar, amb Óscar Atance, el cap d’intervenció, o Òscar Saladiè, el director d’emergències”. Tots dos van morir en l’accident. Terrado va posar en valor la feina dels que van sobreviure per aturar la planta en mig de l’accident i el caos, ajudant els equips d’emergència, amb una altra persona clau, el bomber de l’empresa, que va evitar una tragèdia encara molt pitjor.
“S’han dit massa coses que no són veritat, potser no es va avisar a temps al CECAT (Centre de Coordinació d’Emergències de Catalunya), però algú hauria de dir que no hi havia ningú per avisar al centre d’emergències”, va afegir Terrado.
El temps i sobretot la feina de la justícia i les administracions competents hauran de donar-nos respostes sobre què va passar a Iqoxe. També el paper dels mitjans serà clau, perquè ni una pandèmia mundial pot fer oblidar què va passar aquella tarda tràgica del 14 de gener al polígon petroquímic de Tarragona.
