Ciutats intel·ligents que pensen, equipaments urbans que s’autoregulen, solucions de mobilitat que redueixen la contaminació… a tots ens sonen aquests conceptes. Són presents a la majoria dels relats de ciutat que acompanyen als processos de transformació urbana. Processos que en molts casos proposen, com a element dinamitzador, la realització de projectes únics i extraordinaris. Projectes que aspiren a ser singulars tot i assumir que l’originalitat és copiable. En molts casos, projectes que acaben en enginyoses ocurrències tecnològiques que s’expliquen ràpid, es discuteixen poc i s’executen malament. Malauradament el catàleg de nyaps tecno-estratègics de la nostra ciutat és extens i variat: Pàrquing Jaume I, Jardí Vertical, Jocs del Mediterrani…
“El catàleg de nyaps tecno-estratègics dels últims anys a la ciutat és extens i variat”
Quan l’anècdota esdevé categoria cal qüestionar la metodologia que, de manera persistent, genera tantes pífies. És una metodologia que assigna a la ciutadania un rol passiu en la ideació de les ciutats: a la gent se la convida a seure i escoltar en silenci una narració que busca convèncer des de l’emoció. És una manera de fer que abusa del relat i desconfia de la capacitat de creativitat dels ciutadans. Que fa seva la premisa marquetiniana que assegura que el consumidor no sap mai què vol i que precisament per això cal externalitzar aquesta tasca a tota una indústria especialitzada en la construcció de ficcions urbanes. Una indústria que utilitza processos de disseny tancats, farragosos i poc permeables a la crítica.
“En el procés de transformació urbana, cal escoltar i integrar l’opinió de la ciutadania”
Aquest qüestionament no pretén fer apologia del desordre creatiu com a alternativa. Al contrari. El món és ple de bones idees mal executades. Més que mai cal rigorositat en la planificació de la transformació urbana. En tot cas ha arribat el moment de canviar de mentalitat i apostar per metodologies de disseny que escoltin i integrin, de manera efectiva, l’opinió dels ciutadans en la transformació de les ciutats. I això significa molt més que organitzar un concurs d’idees per decidir entre tots l’ús d’un equipament. El canvi passa per dotar els ciutadans dels recursos i les infraestructures necessàries per crear espais de treball i reflexió que actuin com a planter generador de projectes de transformació i dinamització urbana. Projectes intensius en idees que connectin el potencial creatiu de la ciutadania amb el potencial executiu de la municipalitat.
“Cal connectar el potencial creatiu de la gent amb el potencial executiu de l’ajuntament”
Aquests tipus de plantejaments oberts es poden percebre com a desorganitzats o massa arriscats. No ho creuen així ciutats innovadores com Tel Aviv o Berlin. Elles aposten per espais híbrids, humils en les formes però ambiciosos en els objectius, que ofereixen recursos a les persones amb talent que volen col·laborar i participar en la ideació de solucions i projectes d’interès social i comunitari. Molts poden pensar que aquest tipus de propostes són estèrils. Waze, els sóna? (empresa de Google referent en mobilitat) és un projecte de sostenibilitat ideat a Tel Aviv en un espai de creativitat urbana.
“La pandèmia justifica plantejaments més oberts i converteix en urgents molts reptes presents”
Si en aquest moments haguéssim d’escollir un concepte per justificar l’aposta per aquests nous tipus de plantejaments, més oberts i participatius, jo diria COVID. La pandèmia ha convertit en urgents reptes que fins ara es consideraven importants. Sota els efectes del virus els problemes de futur han passat a ser problemes de present. De sobte, les condicions de contorn que definien els processos han mutat i com a conseqüència les solucions del passat ja no s’adapten. Tot es qüestiona perquè res funciona com abans. El model productiu del país ha fallat (indústria, turisme, recerca, cultura, restauració…) i els protocols dels diferents processos s’han de dissenyar de nou (mobilitat, ensenyament, salut, justícia…).
“Durant el confinament, de forma espontània han aparegut nous hàbits de mobilitat”
L’administració municipal ha estat una de les més afectades i no hi ha relat de ciutat capaç d’aportar solucions a curt o mig termini. Per contra, durant els mesos del confinament les restriccions han evidenciat la capacitat adaptativa i el potencial creatiu de la ciutadania. De manera espontània han aparegut nous hàbits de mobilitat urbana, noves maneres de compartir espais comuns i noves fórmules de consumir i comprar béns i cultura. Fora bo aprofitar i convertir tota aquesta experiència col·lectiva en aprenentatge i coneixement aplicable a futur.
“Tarragona ha de presentar projectes innovadors, originals i singulars als fons europeus”
És també moment de pensar en preparar projectes de ciutat potents que puguin competir en les properes convocatòries dels Fons per a la Reconstrucció d’Europa que financia la UE. Són fons extraordinaris que aposten per finançar projectes innovadors centrats en solucions de mobilitat urbana sostenible i noves estratègies de transformació digital de les administracions. Dos àmbits essencials que afecten el dia a dia dels ajuntaments i dels ciutadans. Tarragona, a través dels consorcis i mecanismes que facin falta, ha de participar en aquests projectes i ha de liderar propostes de ciutat originals i singulars.
“La fundació Tarragona Cultura i Coneixement és una oportunitat per aplicar un nou model de transformació urbana”
Aquest moment incert coincideix amb l’anunci de la creació de la Fundació Tarragona Cultura i Coneixement (hereva de l’antiga Fundació Smart City). És una notícia esperançadora. Representa una bona oportunitat per passar full i començar a aplicar un nou model de transformació urbana. Un model de caire renaixentista que apareix en un moment de crisis sanitària similar al que van patir les ciutats italianes dels segles XIII i XIV i que, com en el seu cas, combina ciència, cultura i coneixement. Un model que, ras i curt, aposta per l’humanisme com a instrument per començar a bastir un nou relat per Tarragona..
