Xavier Brotons (Vilanova i la Geltrú, 1967) és filòleg clàssic i treballa com a professor de llengua catalana al Centre de Normalització i Lingüística de Tarragona. Des de fa anys, s’ha especialitzat també en l’estudi del fet casteller. Autor d’obres com Castells i castellers. Guia completa del món casteller (1995) o Diccionari casteller (2001), i responsable de la reedició de la peça teatral Lo tres de nou (2014), de Raimon Casas Pedrerol, ha estat l’encarregat de dirigir l’Enciclopèdia castellera (Cossetània Edicions) un projecte ambiciós que aplega els principals coneixements acadèmics sobre la matèria.
D’entrada, voldríem conèixer la seva vinculació al món dels castells. Quin és el primer record que conserva d’un castell?
Doncs jo devia tenir uns quatre o cinc anys. Recordo que érem a l’Arboç, amb uns amics dels meus pares, i que hi vaig veure una colla de camisa vermella, fent castells. Jo crec que devien ser els Minyons de l’Arboç. Després, a partir dels cinc o sis anys, vaig ser, durant uns pocs mesos, enxaneta dels Castellers de Vilanova – Colla de Mar, de Vilanova (1972-1983). Necessitaven canalla, i hi vaig fer algun pilar de 4, així com castells de sis pisos.
“amb la darrera crisi econòmica, la cobertura mediàtica dels castells se n’ha ressentit”
Aleshores, sempre n’ha estat aficionat, oi? Com va fer cap al periodisme casteller?
Bé, vaig viure bastant de temps al marge dels castells. Els veia a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú i poca cosa més. Però l’estiu de l’any 1985, després de tornar d’estudiar a Suïssa, on havia après l’alemany, un amic dels Bordegassos em va dir que amb la colla organitzaven un viatge a Graz, Àustria, i em va proposar que els hi acompanyés, per donar-los un cop de mà amb l’idioma. D’aquesta manera, em vaig retrobar amb els castells, i vaig passar a formar part dels Bordegassos.
Llavors vaig començar a signar les meves primeres cròniques castelleres al Diari de Vilanova, i l’any 1994 el periodista i amic Francesc-Marc Álvaro em va proposar d’escriure-les per al diari Avui. I durant uns quants anys em vaig dedicar al periodisme casteller.
En què creu que ha canviat, el periodisme casteller, des d’aleshores?
Crec que a mitjans anys 90 va haver-hi un canvi qualitatiu important, en el periodisme casteller. Fins aleshores, els mitjans de comunicació no prestaven gaire atenció al món dels castells, que tampoc no tenia les dimensions actuals. Has de tenir en compte que hi havia poques colles, i que amb una columna setmanal, com la que escrivia Joan Gala a l’Avui, ja podies informar de totes les actuacions.
L’any 1993, el 2de9 carregat dels Minyons de Terrassa va marcar un punt d’inflexió claríssim. Aquell castell va ser portada de gairebé tots els diaris generalistes catalans. S’iniciava així una etapa de major interès mediàtic, que va coincidir amb el boom de la millora tècnica de les colles. Aleshores, van començar a aparèixer periodistes més joves, que n’informaven d’una manera sistemàtica, cada dilluns, com ja es feia en el periodisme esportiu.
Al meu parer, van ser uns anys de bon periodisme casteller. Els mitjans hi abocaven mitjans, valgui la redundància. Però, malauradament, amb la darrera crisi econòmica, la cobertura mediàtica se n’ha ressentit. D’una banda, l’atenció dels mitjans nacionals s’ha estabilitzat, i de l’altra la situació de precarietat de molts professionals ha provocat una pèrdua de qualitat periodística. No crec que sigui cosa de la formació ni la professionalitat d’aquests periodistes, sinó de les condicions laborals en què treballen. Si bé és cert que també han proliferat els mitjans digitals, tinc la sensació que predomina la informació immediata, que se centra en els resultats i no tant en l’anàlisi. Diguem-ne, en definitiva, que hi ha poca crònica, en el sentit periodístic. Reitero, no en culpo els periodistes. És un problema més general, de falta de recursos econòmics i de crisi de la professió.
Brotons dirigeix l’Enciclopèdia castellera que ha publicat el seu sisè i darrer volum
Fa poc s’ha publicat el sisè i darrer volum de l’Enciclopèdia castellera. Per què opina que “cada generació ha de tenir la seva enciclopèdia”?
És una idea que em va venir en ment gràcies a una entrevista en què un traductor afirmava que cada generació tenia una traducció pròpia d’un clàssic determinat. Per exemple, l’Odissea, d’Homer, de la qual en tenim, en el nostre idioma, diferents traduccions, com les de Carles Riba o Joan Francesc Mira, entre d’altres. Aquesta reflexió em va fer pensar. La traducció s’ha d’anar renovant, no és mai definitiva, ja que sempre pot haver-hi reinterpretacions. El mateix passa, doncs, amb les enciclopèdies. Així les coses, i després de la publicació, l’any 1981, de Món Casteller, de Pere Català i Roca, que és una obra enciclopèdica, en el sentit etimològic d’afany de completesa, ara hem decidit tirar endavant l’Enciclopèdia castellera. És la que es mereix la nostra generació, amb tot el que sabem, en el present. De la mateixa manera, estic convençut que, d’aquí unes dècades, se’n farà una altra, actualitzada a les seves necessitats i els seus coneixements.
“La recerca ha avançat molt en temes com la prevenció de lesions i l’estudi científic dels castells”
En què s’ha avançat, doncs, en els últims 40 anys, pel que fa a la investigació, respecte a la publicació de Món Casteller?
En l’àmbit de la historiografia és evident que la incorporació, en la recerca, d’historiadors de formació, que han posat en pràctica un seguit de coneixements tècnics i metodològics, ha fomentat aquesta evolució. Amb això, però, no vull desmerèixer la feina dels qui ens han precedit. Jo sempre reivindico el Món casteller. Català i Roca tenia una capacitat de treball extraordinària. En aquells temps, la majoria d’investigadors eren molt competents, tot i ser autodidactes, però és evident que en els últims decennis hem avançat, i molt.
L’altra novetat és que actualment s’investiguen àmbits que eren inèdits, com el científic, on destaca, per exemple, el paper del doctor Jaume Roset, que ha fet una feina impagable en l’aspecte de la prevenció de lesions i en l’estudi científic dels castells (altura, pes, caigudes, etc.). En matèries com la tècnica castellera també s’han introduït enfocaments interessants, i s’han obert camins d’estudi com el de la sociologia o l’antropologia. En el cas de la lingüística, que jo he analitzat, s’ha aprofundit en camps com la lexicologia. Abans s’escrivien molts vocabularis castellers, però tots tenien un objectiu didàctic, pedagògic, pensat per introduir els neòfits. També dona molt de si la dialectologia, de la qual es comença a sistematitzar l’estudi. Com pots comprovar, vaja, hi ha molt de marge, encara, per recórrer.
Aquest sisè volum de l’Enciclopèdia castellera és una miscel·lània. S’hi parla d’art, de literatura, de cinema, de música, de fotografia, de cinema, etc. En el cas de la fotografia, la consolidació d’una vessant més artística és prou coneguda per tothom. Però en la resta d’expressions, els autors contemporanis també paren atenció als castells?
En fotografia, és cert que els castellers valoren més la mirada artística. Abans, el que importava al casteller, sobretot, era que quedés una prova documental d’una determinada consecució castellera, però en els temps actuals això ja està garantit. Les imatges de pinyes zenitals, per exemple, han estat molt apreciades, i han cridat l’atenció, fins i tot, de mitjans internacionals i de prestigi.
En àmbits com la literatura, en canvi, podríem concloure que els castells tenen una presència menor, més enllà de la tradició costumista del segle XIX. Apareixen en obres més modernes, sí, però en comptades ocasions. El mateix passa amb el cinema de ficció.
I, en relació a l’art, sobretot a la pintura i l’escultura, trobo que paga molt la pena l’article que ha preparat la doctora en Història de l’art Maria Lluïsa Gené en aquest volum de l’Enciclopèdia castellera, que demostra que els artistes d’aquestes disciplines sí que s’han interessat pels castells. Gené també hi sosté que en el món casteller encara costa d’acceptar obres artístiques que no siguin figuratives. Això es pot comprovar, per exemple, amb el rebuig que va despertar l’Homenatge als castellers d’Antoni Llenas, situat a la plaça de Sant Miquel de Barcelona, per ser una construcció abstracta, conceptual.
Per últim, l’Enciclopèdia castellera també mostra que la música és part inseparable del bastiment del castell. En aquest cas particular, l’estudi, del musicòleg Joan Cuscó, es focalitza en el “Toc de castells”. I és ben cert que no hi ha cosa més trista que un castell sense música. És un fet que només es dona en dues situacions: en un assaig o en un funeral. Un castell sense música és un castell incomplet, amputat.
“La idea és publicar un apèndix de l’Enciclopèdia analitzant l’impacte de la pandèmia”
Hem pogut llegir que us plantegeu incloure un apèndix, a l’Enciclopèdia castellera, per abordar com ha afectat la pandèmia de la COVID-19 al món casteller.
Sí, la idea és aquesta. Si les circumstàncies ho permeten, l’any que ve publicarem un apèndix que contindrà, d’una banda, una anàlisi de com la pandèmia ha afectat i afectarà el món casteller, i de l’altra l’actualització del relat històric, que en els primers volums de l’obra acabava al 2016. Ens cal, però, acabar de confirmar-ho.
Hem parlat de passat i de present. Fixem-nos, doncs, també, en el futur. Hi ha algun castell que, pel motiu que sigui, li agradaria de veure?
Jo crec que veure el 3de9 net descarregat és el somni de qualsevol casteller. Ara fa un any, per Santa Úrsula, les dues colles de Valls el van aconseguir carregar, en la mateixa diada. M’agradaria, doncs, veure com es completen els deures. Jo crec que costarà, perquè per arribar a coronar-lo van fer falta uns anys molt intensos d’assajos, i ara, quan els castells es reprenguin, caldrà posar en marxa de nou la maquinària.
“veure el 3de9 net descarregat és el somni de qualsevol casteller”
Aprofitant que vostè és també autor d’un Diccionari casteller, voldríem que ens destaqués algun mot casteller, pel qual senti predilecció.
Jo tinc una predilecció especial per enxaneta. Em sembla el mot més emblemàtic. Si t’hi fixes, de paraules exclusivament castelleres n’hi ha ben poques. El procés més comú és que paraules del lèxic habitual, per mitjà d’una construcció metafòrica, s’incorporin al vocabulari casteller, com crossa. A més a més, l’etimologia d’enxaneta és apassionant. N’hi ha tres teories, tal com recordem a l’Enciclopèdia castellera: que és un mot occità, com sostenia Coromines, que és un arabisme, partint de Federico Corriente, o bé, com defensa Jordi Bertran, i crec que jo modestament he complementat, que prové de la geneta, un mamífer depredador.
També m’agrada el mot aixecador. Conté una informació que ens remet als orígens dels castells, això és, als balls de valencians i les muixerangues. De fet, al País Valencià en diuen alçador. Tot i que l’ús del tarragonisme acotxador s’hagi estès, no voldria que aixecador es perdés del tot.
