18.9 C
Província de Tarragona
Dijous, març 28, 2024

La Savinosa, la salut i el segle XXI

Els penys segats i les restes de les construccions de la finca de la Savinosa, en l’actualitat. Foto: Rafael López-Monné.

No tinc proves, però estic convençut que Bill Murray passa les vacances a Tarragona, d’incògnit, en algun indret amagat entre la platja del Miracle i la Savinosa. Si no és així, costa entendre que portem ja quasi mig segle atrapats en un bucle sobre el destí de l’antic preventori de la Savinosa, que va deixar de funcionar el 1967 (fins al 1976 va acollir temporalment damnificats per inundacions).

 

Massa anys durant els quals l’indret ha estat camp de batalla entre polítics, mentre, de tant en tant, anaven veient la llum propostes variades, en la majoria dels casos, necessitades d’inversions públiques molt considerables. No hi ha res de dolent en invertir diners públics en grans projectes, al contrari, però a Tarragona estem ben escaldats i endeutats pagant “grans idees” rere les quals no hi havia cap visió de ciutat.

“La primera pregunta que cal fer-se és: com volem que sigui el litoral de Tarragona?”

Com és que no hem sabut trobar una resposta clara pel futur d’aquest privilegiat indret? Em temo que, en bona part, es deu al fet que no hem sabut fer-nos les preguntes adequades. La primera qüestió a plantejar-se no hauria d’haver estat mai què fer amb la Savinosa. La mirada és massa curta. Tal com he sentit dir a gent assenyada, la primera pregunta que cal fer-se és: com volem que sigui el litoral de la ciutat? Respondre-la ajudaria molt a enfocar el futur de l’indret.

 

La darrera proposta, apareguda el febrer del 2019, planteja convertir l’indret en un hotel i un restaurant de luxe, un ús que obliga a l’ajuntament a modificar el POUM i això no és poca cosa. El projecte contempla poder afegir als actuals 5.878 m2 de sostre edificat, fins a 18.707 m2 addicionals més, per arribar comptar amb 24.585 m2 edificats. Això significa un increment del 318 %. És a dir, si s’arribés a aprovar el projecte, la transformació de l’espai seria absolutament radical. Que la ciutat compti amb bons hotels, inclòs algun de luxe, em sembla quelcom interessant i desitjable; ara bé, és la Savinosa el millor lloc on fer-lo?

El sanatori, obra de Francesc Monravà, es va construir el 1929. Foto: Rafael López-Monné.

Per començar, la finca està en mans públiques (Diputació de Tarragona) com a fruit d’una donació feta a la Mancomunitat de Catalunya l’any 1927, per part de diversos propietaris. La raó d’aquest altruisme va ser facilitar la construcció d’un preventori pel tractament de la tuberculosi, una malaltia que llavors provocava, morts, patiments i molts mals de cap. Els familiars d’un d’aquests propietaris asseguren que el seu besavi fa fer la donació amb la condició que el terreny tingués sempre una funció social. Sembla lògic. La gent no sol regalar finques així com així.

“Què pensarien els antics donants de la finca si l’espai s’acaba transformant en un hotel de luxe?”

Aquest no és un fet menor, al contrari té una rellevància cabdal. Que pensarien els antics benefactors si l’indret s’acabés transformant en un hotel i restaurant de luxe? Com ho veuran els seus descendents? Tot s’hi val? És aquest el missatge que es vol transmetre a la ciutadania? L’opció és, com a mínim, molt, molt discutible i probablement, per a molts ciutadans, èticament i moralment reprovable.

La platja de la Sabinosa des de la punta de l’Arrabassada. Foto: Rafael López-Monné.

Des de febrer del 2020, però, la situació ha canviat considerablement. La pandèmia que estem patint ha accelerat les crisis que ja teníem plantejades. El virus ha fet més visibles els enormes reptes davant l’emergència climàtica i la crisi de biodiversitat. Només cal veure l’orientació dels nous fons de la UE i l’acceleració dels objectius de descarbonització de diferents països que aquestes darreres setmanes estan sortint a la premsa. Comencem a veure els ullals del llop.

 

O bé milers i milers de científics estan equivocats, o bé ens tocaran viure anys de molts canvis i urgències. No ens enganyem, el món no tornarà a ser el d’abans de la pandèmia —i el turisme tampoc—, senzillament perquè era absolutament insostenible. No cal ser un geni per entendre que el creixement infinit és impossible dins un planeta finit.

“La pandèmia accelera els processos per generar noves economies basades en revertir els erros comesos”

La ceguera i irresponsabilitat d’alguns empresaris i representats públics en aquest aspecte, aviat començarà a ser delictiva. Les avantguardes en la investigació i pensament sobre els nous reptes ja no parlen només de sostenibilitat i economia verda, sinó que van més enllà i plantegen obertament la necessitat de polítiques de restauració, de recuperació i de regeneració. És a dir, generar noves economies basades a revertir els errors que hem comès en relació amb els sistemes naturals que asseguren la vida a la Terra. No hi ha altre camí si és que els Sapiens volem tenir algun futur en aquest planeta. I no, no és una sèrie catastrofista de Netflix.

L’antic sanatori està abandonat des del 1976 i és propietat de la Diputació de  Tarragona. Foto: Rafael López-Monné.

Tornant a les preguntes essencials. Com ens agradaria que fos el litoral de Tarragona? El meu desig seria que fos el més natural possible (els entorns naturals em fan sentir millor, m’ajuden a ser feliç). Avui, però, aquesta visió és més que un desig personal. Els científics ens expliquen que és una veritable necessitat treballar per restablir equilibris naturals a través d’una altra relació amb l’entorn, amb el territori. Per exemple, els experts ens expliquen que, o bé som capaços de restaurar els ecosistemes litorals o substituirem les platges per dics de rocs i formigó. Podem seguir instal·lats en el pensament màgic —«tot anirà bé»— però, per poc racionals que siguem, per poc que pensem fredament en quin món volem deixar als nostres fills, ens cal canviar moltes coses del nostre model econòmic i social. La bona notícia és que, lluny de perdre-hi, els canvis ens poden acabar beneficiant.

“A la Savinosa cal recuperar i restaurar l’indret com a espai natural”

Que caldria fer amb la Savinosa? Quina és la vocació de l’indret? Som uns quants professionals i ciutadans que creiem que la millor opció és renaturalitzar l’indret, és a dir, eliminar la major part d’edificis (excepte algun de testimonial, on poder explicar la seva història) i recuperar i restaurar el lloc com espai natural.

 

Ho sé. Costa fer-se a la idea que l’opció més sensata impliqui desconstruir. Massa anys pensant que el progrés era precisament el contrari, construir i produir com més millor. Per molts és inconcebible. El nostre raonament continua esclau d’una economia pensada només per créixer. El repte rau ara a començar a pensar en economies regeneratives i distributives. Fa deu anys, si ens arriben a explicar que una alcaldessa de París guanyaria les eleccions traient cotxes i posant bicicletes —en el país de Renault i Peugeot—, tampoc no ho hauríem cregut.

“Mai fins ara ens havíem adonat de la necessitat de disposar de parcs urbans per tenir una vida sana”

Avui dia, però, és precisament una estratègia disruptiva d’aquest tipus la que millor ens pot connectar amb les economies emergents d’adaptació i mitigació de les crisis que tenim davant. Puc estar equivocat, és clar, però tots els indicadors amb els quals treballem porten a la conclusió que, d’aquí no gaire, això que ara sembla radical serà senzillament habitual i imprescindible.

La punta de l’Arrabassada. Foto: Rafael López-Monné.

Metges, neuròlegs, psicòlegs, investigadors socials, arquitectes, geògrafs, etc., tots estan d’acord en la importància creixent que per a les persones i les comunitats tenen els parcs urbans i la naturalesa al voltant de les ciutats. Mai fins ara ens havíem adonat fins a quin punt necessitem aquests espais per tenir una vida sana i de qualitat. És més, els reptes del nou urbanisme demanen introduir la naturalesa a les nostres ciutats, renaturalitzarles. Més enllà dels evidents efectes sobre la salut física i mental, aquests espais juguen un paper central en la reconstrucció de la dimensió social que l’actual model econòmic erosiona constantment. No som els mateixos, ni ens relacionem amb els altres i amb la nostra ciutat de la mateixa manera des de dins un cotxe, que passejant sota els arbres o contemplant la mar.

“La savinosa ha de ser un espai obert a tothom, que projecti nous valors i una nova imatge de Tarragona”

A Tarragona no sobren precisament els parcs. Imagineu, però, una costa essencialment natural des de la ciutat fins a Altafulla? Estem en condicions d’aconseguir-ho. Davant els nous temps i les actuals necessitats, no se m’acut millor destí social dels terrenys que en el seu dia van donar aquells benefactors que aquest: proporcionar un espai de salut, de bellesa, un espai balsàmic on relacionar-se amb la mar, l’horitzó i el paisatge. Un espai obert a tothom i que projecti uns nous valors i una nova imatge de la ciutat.

Foto: Rafael López-Monné.

S’imaginen combinar les tècniques de restauració forestal més avançades amb la participació ciutadana per recuperar un espai per a la comunitat? Un projecte d’aquest tipus pot tenir un efecte tractor i simbòlic enorme per a la ciutat. La costa de Tarragona pot convertir-se en un espai emblemàtic, en un referent de com fer les coses i dibuixar una imatge de territori d’avantguarda. A més, estic convençut que els efectes sobre l’economia poden arribar a ser molt més importants que en el cas d’altres plantejaments. Per començar, beneficiaria al conjunt del sector turístic i a la resta de sectors que, d’una manera o altra, estan influïts per la imatge que projecta la ciutat.

“La costa tarragonina pot convertir-se en un espai emblemàtic i un referent d’avantguarda”

Una iniciativa com aquesta hauria d’incorporar una mirada més enllà del mateix espai, especialment en termes de la mobilitat alternativa que ja està sent una realitat en altres indrets del país. És a dir, podria ser el moment d’aconseguir una via per a bicicletes, una mica enretirada de la primera línia de mar, que connectés barris, urbanitzacions, càmpings, equipaments, etc. Així mateix, seria el moment, per exemple, de construir, allí on calgués i utilitzant les tècniques constructives tradicionals (pedra seca, bàsicament), un camí per a vianants arran de mar. És a dir, un camí de ronda que no malmetés els valors de la costa i que, alhora, assegurés una via segura per poder-hi passejar.

“Tarragona acumula massa retards i errors: cal atrevir-nos a deixar de pensar en termes de segle XX”

Un projecte així pot ajudar a fer sorgir i consolidar noves professions i economies basades en la restauració i recuperació d’indrets; bioeconomies que, segons els entesos, seran claus en un futur que ja és a tocar. Pot convertir-se en una bona oportunitat per als nostres joves i per la reconversió professional dels sectors més damnificats per la Covid. Sincerament, crec que estem davant una gran oportunitat, davant un projecte que pot ser desllorigador de molts altres i la Diputació de Tarragona i els seus equips tècnics són, probablement, l’administració més ben posicionada per liderar-los.

 

Tarragona acumula massa retards, massa errors i ens cal atrevir-nos, d’una vegada, a deixar de pensar en termes de segle XX i abordar estratègies pels temps que estem vivint i que vindran.

 

Rafael López-Monné

Geògraf, docent a la Facultat de Turisme i Geografia de la URV

Rafael López-Monné
Rafael López-Monné
Fotògraf. Geògraf, docent a la URV
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

3 COMMENTS

  1. Espectacular article, Rafael, molt sòlid i ben argumentat. Molt i molt d’acord, afegint-hi a més que en el recinte de la Savinosa hi ha espècies de flora rares o amenaçades que caldria recuperar, i un patrimoni de fòssils que també es pot posar en valor.

  2. Quan es va realitzar el concurs hi va haver una proposta, crec que va quedar en segon lloc, en que prioritzava la utilització com a zona per promoure el coneixement científic, l’ús públic amb un gran auditori i un molt petit hotel ecològic per mantindrà permanentment la zona. Es tractava de l’evolució d’una idea que fa molts anys que funciona en una petita illa grega. Com sempre aquest tipus d’idees tan ben estudiades i definides no acostumen a ser valorades per els jurats i així es limiten a relegar-la a un segon lloc per no ofendre molt al important equip que va elaborar el projecte.

    Si al final d’aquest desgavell ha de ser un hotel es que no hem entès res i que continuem sent una societat sense idees avançades i que realment et posicionin.

  3. Molt d’acord amb el Sr. López-Monné!, sobretot en el que diu en aquest paràgraf: “…proporcionar un espai de salut, de bellesa, un espai balsàmic on relacionar-se amb la mar, l’horitzó i el paisatge. Un espai obert a tothom i que projecti uns nous valors i una nova imatge de la ciutat.”
    Només afegiria un detall, “obert a una gentada”, no a tothom, hi ha gent, ara i avui, que només viuen per destruir.
    Així que gràcies per obrir una conversa necessària per aquest espai i que pot anar més enllà… per altres espais.
    M. Àngela Gallofré, psicoanalista de la orientació lacaniana.

Respon a Eduardo Soler García de Oteyza Cancel reply

Please enter your comment!
Please enter your name here