A mesura que han anat passant els dies, la crisi pel coronavirus ens ha col·locat a tots davant el mirall, conscients del present però amb perspectiva de la nostra vida, fent balanç dels temps passats i preguntant-nos si, en realitat, volem saber què ens espera en el futur. Ara, per segon cop en pocs mesos, estem a les portes d’una nova desescalada que vol ser més prudent que l’anterior, perquè el perill continua, el virus viu entre nosaltres i en qualsevol moment les mesures d’alleujament poden tirar enrere.
La introspecció, durant els confinaments, ha estat obligada. S’han fet presents antigues situacions, etapes anteriors, persones que han estat a la nostra vida… mentre ho hem alternat amb el seguiment de les notícies, amb la feina, amb l’estudi, la jubilació, amb moltes altres activitats i amb la reflexió sobre el món que volem. Hi ha preguntes que venen al cap: en la normalitat d’abans, els gestos habituals amb la gent del nostre entorn tenien un sentit conscient? Per exemple, les abraçades als més íntims, família i amics; els petons a les persones presentades; tocar el nostre interlocutor en una conversa per fer més èmfasi en allò que dèiem i buscar la proximitat, el compartir el menjar del mateix plat amb els amics?
“Som a les portes d’una nova desescalada que vol ser més prudent que l’anterior, perquè el perill continua”
Tot això, ho disfrutàvem? Apreciàvem assistir fàcilment, sense aforaments imposats, a una funció de teatre amb els actors en una actuació irrepetible i exclusiva per nosaltres, o a la projecció d’una pel·lícula al cinema en una gran pantalla? Les excursions nombroses, sorolloses i alegres, les hores dels viatges compartits dies i dies? Vam aprofitar les reunions de treball presencials, que fan possible una interacció fàcil i fluïda; o els actes públics, on podíem observar la reacció de tothom i al final formàvem els grupets còmplices per fer els últims comentaris? No, tot això ho vivíem com una rutina habitual, una cosa donada, fins i tot amb una sensació repetitiva del ja viscut. I hem viscut tan de pressa! Massa de pressa.
En aquest període es presenten sobtadament records de viatges a llocs no coneguts, evocant edificis magnífics, visites reeixides, anècdotes fixades per sempre… són la vàlvula d’escapament durant les llargues tardes sense llum de la tardor i de l’hivern. Són sensacions que moltes persones viuen alhora, desgraciadament, patint el virus que els ha desequilibrat la vida, tenint cura de malalts pròxims, o amb la incertesa de la pèrdua del treball.
“ens hem adaptat a la nova situació, però pensant que en el fons tot això és provisional”
No ens podem mostrar tal com som al carrer, la mascareta accentua la nostra individualitat i fa de barrera; és arriscat viatjar lluny, és complicat complir el ritual de veure’ns amb aquells amics més llunyans com fèiem, uns quants cops a l’any. Ens hem hagut d’adaptar ràpidament, però pensant en el fons que tot això és provisional, que passarà. Mentrestant somiem en estius millors, en dies assolellats més lliures… mentre esperem la salvació definitiva (?) de les vacunes.
Ara el tracte amb les persones, una a una, s’ha tornat més intens, es pot aprendre molt de l’experiència vital de cadascú, de la manera de veure la pandèmia o de les trajectòries individuals, tan diverses. Donem més valor als que ens envolten, als que ens acompanyen en aquesta nova situació. En aquests moments poden aflorar conflictes, reduir-se els existents, canviar hàbits de relació, fer més llargs o més curts els silencis. També es fa palès el sentit de comunitat, som una comunitat vulnerable. Com a membres seus ens podem veure com enemics, pel perill del contagi, o com a persones més empàtiques, solidàries. Més que mai ens toca aprendre, en la nostra vida personal i en la relació amb els altres.
