Aquella plantofada que la mare li va clavar a la galta no l’oblidarà, mentre visqui. Havien sortit junts a passejar pels carrers de la Part Alta de Tarragona, on s’havien trobat una coneguda que li havia fet moixaines i li havia preguntat què volia ser de gran, i Josep Maria Rosselló, amb només tres anys d’edat, i no sap ben bé per què, havia comès el pecat, la insolència, de respondre a la senyora amb un mot maleït: “Pintor”. Plaf! El cop sec encara ressona, a la seva memòria. D’on li sortia, la dèria? No havia tocat mai un pinzell, i a la família només hi havia hagut un avantpassat llunyà que s’havia dedicat a l’ofici de pintor-decorador, en l’època modernista. Des de menut, això sí, s’havia sentit atret pels colors de les vetes i els fils amb què les dones de casa cosien, i en els dies assolellats s’embadalia contemplant el blau lluminós del Mediterrani des del balcó del menjador. Ni bomber, ni advocat, ni metge, ni professor. Ni tan sols la gracieta, tan típica, de voler ser torero o futbolista. “Pintor”.
Aquella cleca materna va ser, vista amb perspectiva, com la bufetada sacramental del mossèn, un acte de confirmació, un “prepara’t, xiquet, si et vols consagrar a l’art”. A l’escola, Rosselló, cansat d’haver de mirar la pissarra, s’entretenia guaitant lliurement finestra enllà, amb un foli i un llapis a les mans. En el fons, mentre els companys de classe memoritzaven continguts i els repetien com a lloros, ell, absent, educava la mirada. Els hermanos de la Salle, que duien fama de severs, li perdonaven les manques d’atenció perquè el noi tenia traça dibuixant, i perquè se la sabia llarga. Als professors, per acontentar-los, els obsequiava de tant en tant amb obres de sants i verges, mentre que per als amics es reservava els cossos suggestius de dones nues.
La primera mostra de l’obra pictòrica de Rosselló va tenir lloc, l’any 1967, a la Sala d’Iniciatives i Turisme de Tarragona
Durant l’adolescència, la seva vocació pictòrica es va refermar. Sí, volia ser pintor, però ja no es tractava de l’ocurrència innocent i inconscient d’un infant. En ell s’havia forjat una convicció. Els seus pares, aleshores, es van limitar a demanar-li si n’estava segur. Rosselló, que no va dubtar-ne ni un segon, els va dir que sí, i va rebre, de Magda Folch, les primeres lliçons de pintura a l’Escola d’Art de la Diputació. Amb Folch va perfeccionar les tècniques de dibuix, es va habituar a fer servir la paleta i va descobrir artistes de la talla de Picasso, Miró o Kandisnki. Havent interioritzat les nocions més elementals, va exposar obra pròpia, amb tan sols 17 anys, a la Sala d’Iniciatives i Turisme de Tarragona, a la Rambla Nova. Corria l’any 1967.
Al cap de poc temps, per consell de Folch, va conèixer, a Tortosa, qui esdevindria el seu segon mestre, Guillem Bergnes, un senyor gran, de caràcter indòmit, que havia tornat dels Estats Units. Alt com un Sant Pau, vestit de negre i amb un barret d’aires modernistes, infonia respecte. Rosselló procurava escoltar-lo amb atenció i no portar-li gaire la contrària. Va ser ell qui li va ensenyar a dominar els colors primaris i li va mostrar els camins que van de l’impressionisme al fauvisme, passant per l’expressionisme. Eren temps de deixar-se influir, d’absorbir idees, tècniques i moviments, de deixar-se emportar, en definitiva, pel corrent dels qui, com Bergnes, ja s’havien fet un lloc en el món de l’art.
Rosselló no parava de crear ni d’exposar, amb l’objectiu d’estalviar una mica i anar-se’n a estudiar a Barcelona. Amb aquest propòsit fixat al magí, es va passar un estiu sencer treballant per a una agència publicitària de Reus. Quan, per fi, va disposar de prou bossa, va abandonar aquesta feina precària, que l’obligava a pintar tanques publicitàries de dia i autobusos de nit, i es va matricular, primer, a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, a Pedralbes, i, després, a l’Escola Massana, al carrer del Carme, on es va inscriure en uns tallers de gravat impartits per Maria Josepa Colom. En paral·lel, també va cursar algunes assignatures de la carrera de Filosofia i Lletres, però pel mer plaer d’aprendre, és a dir, sense cap mena de pressió acadèmica.
El 1971 va exposar a l’Ateneu Barcelonès un conjunt de peces en homenatge a García Lorca
A la ciutat comtal, cul inquiet, se les va empescar per entrar en contacte amb l’empresari Joan Antoni Pàmies, director artístic del Gran Teatre del Liceu, qui li va regalar un passi perquè pogués accedir al teatre sempre que ho volgués, per dibuixar-hi. Ell, a canvi, reparava la pintura i recosia els decorats de la majoria d’òperes que s’hi presentaven. S’iniciava la dècada dels anys 70, i havia trobat la manera de viure de la pintura, per mitjà de les obres que li compraven diverses famílies benestants de Barcelona. Un dia, el mateix Pàmies li’n va encarregar una, Les ballarines verdes.
L’any 1971, va exposar a l’Ateneu Barcelonès un conjunt de peces en homenatge al poeta Federico García Lorca, a qui havia llegit, fascinat, d’amagat. El dia de la inauguració, a l’entrada, al carrer de la Canuda, dos guàrdies civils controlaven l’accés a l’edifici. L’estampa havia pres un aire lorquià. Aquell esdeveniment va ser cabdal perquè es donés a conèixer. L’acte havia suscitat una mica d’enrenou mediàtic, perquè estava previst que la periodista Encarna Sánchez, de Ràdio Barcelona, hi recités poemes de García Lorca acompanyada del guitarrista rus Serge Spector. Tot plegat, va ser un èxit. Se’n van fer ressò, de manera favorable, crítics com Josep Corredor Matheos i Rafael Santos Torroella, i els visitants van adquirir la col·lecció sencera de dibuixos sobre el Romancero gitano.
S’obrien, de bat a bat, uns temps de bonança i de vida bohèmia, entre Sitges, Barcelona i París, i de coneixences enriquidores, com les Josep Vicenç Foix, Joan de Sagarra o Francesc Burguet. La relació amb Cayetano Balagueró, i amb el marxant Ramon Catafau, va portar-lo també a passar temporades a Palafrugell i a Ciutat de Balaguer, on va col·laborar amb Escrivim a les parets. Revista de les arts, que dirigia l’amic i col·leccionista Joan Burguet, i amb el seu germà Francesc, abans esmentat, a la revista de teatre El Món. Se sentia imparable. Alternava, amb la fortalesa de la joventut, la feina de taller amb les nits de gresca i divertiment, que sovint acabaven en locals com el Cafè de la Òpera, Los Tarantos o el Bocaccio. La seva condició homosexual no li va comportar mai greus problemes. L’havia assumit com a cosa natural, com a part de la seva personalitat: “Si t’agrada bé, i sinó també!”. Pel que fa a la manera de pintar, Rosselló s’havia afartat ja dels retrats, els paisatges i els bodegons dels inicis, i havia començat a experimentar. Combinava les composicions abstractes amb elements captats de la realitat. S’havia acostumat a afegir-hi unes taques, barreja de pintura, dissolvent i aigua, amb unes formes que li semblava que resolien tècnicament totes les obres. No fallaven mai, i per postres tothom hi anava boig.
L’amistat amb el crític d’art Santiago Amón va ser decisiva en la seva evolució pictòrica
Aquella solució era ràpida i efectiva per anar tirant i fer calaix, però es va acabar convertint en un maldecap. Va arribar un punt que quan les taques no hi eren, no hi havia manera que Rosselló resolgués cap quadre. La pugna amb si mateix per controlar-les es va allargar durant anys. Eren com una música de fons que donava densitat a tot el que feia. Eren com el contrabaix, vaja, o com la bateria: semblava que no hi fossin, però creaven una atmosfera que li agradava, i molt.
Hauria pogut viure recorrent sempre aquella drecera, però el camí artístic s’hauria tornat, com a mínim per a ell, repetitiu i avorrit. A Madrid, l’amistat amb el crític Santiago Amón el va ajudar a llevar-se la bena dels ulls i superar aquesta etapa. Amón li va suggerir que hi havia coses molt afortunades, en els seus treballs, i que valia la pena polir-les. És aleshores quan Rosselló va fer-se càrrec de la importància de les diferents capes de pintura, quan es va adonar que, com els escriptors quan reescriuen, ell havia de repintar. En aquesta època, va exposar a la galeria Skira de Madrid, al Museu de Belles Arts de Bilbao i també a l’estranger, en espais com la Nostalgallery de La Haya o les galeries Paul Stooshnoff i Skira Leesing de Nova York, i li van demanar obra al Museu Reina Sofía. Durant tres anys, des de 1980 fins a 1983, a banda de pintar, també es va dedicar a la música, amb composicions pròpies, acompanyat del pianista Charles Miles, amb qui va organitzar recitals per tot Catalunya, com “Al poeta Federico García Lorca” i “Poetes catalans i occitans”, que van cloure a La Cova del Drac de Barcelona.
Un dels moments més apassionants de la seva carrera va arribar l’any 1984, quan el van contractar per participar en el Festivale della Pasqua de Roma, en un espectacle creat per a l’ocasió, encarregat pel Ministeri de Cultura i dirigit per Salvador Távora. Arran d’aquesta proposta va compartir escenari, al Teatre Quirino, amb La Cuadra de Sevilla, el Ballet Nacional de Madrid, el cantaor Enrique Morente i els guitarristes Manolo Sanlúcar i Vicente Amigo. El paper de Rosselló consistia a crear, a cada representació, una pintura en directe. De les quatre sessions, a vessar de públic, en van sortir, doncs, quatre grans teles del Crist de la resurrecció que posteriorment van fer cap al seu taller de Madrid, i que després es van extraviar, durant anys, per misèries de la vida i dels miserables que, com a carronyaires, s’alimenten de la podridura, en el mercadeig de l’art.
La participació de Rosselló en l’espectacle, que havia estat ideat per José Monleón, i que duia per títol La Pascua popular flamenca, significava tot un repte, ja que al començament hi havia de pintar gairebé a cegues. Quan Morente entrava a cantar, agafava la brotxa blanca i, sobre el fons gris de la tela, amb un cop sec, feia que hi caiguessin unes quantes llàgrimes de pintura. Així arrencava el repte de crear, durant una hora i vint minuts, una obra d’art, amb acrílics. L’execució deixava sempre marge per a la improvisació. El dia de l’estrena, Morente i Rosselló van estar a punt de fer tard, perquè el cantaor va proposar al pintor d’anar a veure “la Santiña”, la Pietat de Miquel Àngel, al Vaticà. Amb o sense la intervenció d’aquella mare de Déu, en la qual Rosselló veu, més aviat, el rostre jovenívol de Maria Magdalena, les representacions van ser un èxit esclatant. Aquest treball va ser l’embrió d’altres col·laboracions amb Salvador Távora i La Cuadra de Sevilla, com Piel de Toro, Identidades i Don Juan.
Però no tot eren bones notícies. A Madrid, uns representants que l’havien acollit en un palauet el van estafar. D’algunes obres desaparegudes aleshores no n’ha tornat a saber res més. Per fortuna, d’altres en conserva fotografies, que en testimonien, almenys, l’existència. Tot i que la vida social madrilenya l’havia atrapat, l’any 1990, ofegat per les circumstàncies adverses, Rosselló va optar per fugir, i se’n va anar —després d’una estada a Sevilla— a Tànger, on va col·laborar amb la galerista Carmina Macein, qui havia estat propietària i directora de les galeries Skira i Skira-Leesing, a Madrid i Nova York, en la inauguració del Museu Internacional d’Art Contemporani d’aquesta població marroquina. Dels paisatges de Tànger en va recollir, per a les seves obres, els contrastos lumínics, els colors més violents i un tema central, les “Venus de Tanger”, del qual, a banda de la sèrie corresponent, va fer-ne una performance en què, després de pintar sobre un vidre, va acabar fent-lo miques d’una pedrada. També va realitzar-hi el gran mural ceràmic Al·leluiah, situat al lateral de l’entrada del Museu.
Després de l’èxit del Festivale della Pasqua, i de ser víctima d’una estafa, va col·laborar en la creació del Museu Internacional d’Art Contemporani de Tànger
L’any 1992 va tornar a Catalunya, un país que l’havia esgotat, amb tantes capelletes, tanta “cultureta” i tant de “catalanisme tronat”, i es va instal·lar de nou a Tarragona, per cuidar dels pares. Des de llavors, i fins al 2013, la seva activitat va ser intensa, amb exposicions a París, Barcelona, Madrid, Orlando, Parma, Sitges, Tarragona, Reus, Tortosa o Mont-roig del Camp. En aquest retorn, també va començar a col·laborar amb el diari Avui, el Diari de Tarragona —on encara publica, periòdicament, articles—, i la revista Bonart, així com en diversos opuscles. La crisi, no obstant, va frustrar-li moltes feines. Ara diu que s’ho pren tot amb més calma. “Soc en una etapa reflexiva”, assegura. Considera que, si no hi ha l’impuls per portar a terme un projecte, és millor no embrancar-s’hi.
N’està cansat, del soroll, dels actes públics i dels pirates que sovint envolten l’artista. Continua, tanmateix, pintant a diari, en obra “voluntàriament desada”. Ha recuperat pintures seves que havien desaparegut, dècades enrere, a Madrid, i que han anat sortint a subhasta, i en alguns casos també les ha reformades. Ell pinta i despinta, entre el somni i la realitat, entre el surrealisme i l’expressionisme, en un pis curull d’obres, de pinzells i de color. En els darrers temps també ha bastit escultures amb un sentit més explícitament polític, influït pels efectes de la crisi econòmica i pel rostre grotesc d’aquesta democràcia representativa tan mal representada. Les ha anomenades Artefaktes, i hi figura, entre d’altres, l’Ibex 35.
Una de les seves darreres obres és el ‘Blues de la ciutat adormida’, encara inacabada
Recentment, ha organitzat una galeria privada amb un dels seus col·leccionistes més entusiastes, i juntament amb el fill d’aquest home i uns amics ha endegat un projecte d’estampacions dels seus dissenys en complements de moda que és camí d’internacionalitzar-se. Com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19, diversos encàrrecs s’han ajornat, i això inquieta l’artista, entre elles tres exposicions, una de les quals a Sevilla, amb tots els treballs realitzats des de l’any 1984 per a les obres de teatre de Salvador Távora i La Cuadra de Sevilla, aprofitant que n’ha pogut recuperar l’única que restava en col·lecció privada.
Durant aquests mesos, també ha construït Lu Dragonet, un capgròs amb una història al darrere d’allò més interessant —de la qual n’ha publicat un conte—, per a les festes del Roser. Rosselló es manté íntimament lligat a la Baixada de la Pescateria, i a la Part Alta, a l’estudi de la visita de Lorca a la ciutat —n’ha publicat dos llibres amb Silva Editorial—, i a la dècada prodigiosa del Tapís de Tarragona i “La Farinera” de Joan Miró i Josep Royo —també n’ha escrit diversos llibres, i en té previst un de nou—, a la música flamenca, italiana i francesa, i, en general, a l’art. I quan parla del passat, d’aquell passat de vegades tan resplendent i de vegades tan espinós, com la seva admirada Édith Piaf, sembla que canti, amb una gesticulació abrandada, allò de “Non, je ne regrette rient”. “C’est payé, balayé, oublié. Je me fous du passé!”.
Sento el goig d’examinar, durant uns minuts, una de les seves últimes pintures, el Blues de la ciutat adormida, inacabada, inspirada en una escultura de l’antiga Tàrraco, la Nimfa adormida (MNAC) i que, amb les muralles al fons, reflecteix la letargia de la ciutat durant la pandèmia. Tot seguit, mirem la mar plegats des de la posició privilegiada del balcó de casa seva. El sol encara brilla amb força, i amb aquesta llum, i aquests blaus del cel i de la mar, en silenci, comprenc que digués, de nen, que ell seria pintor, i que amb el pas del temps no se n’hagi penedit. Sovint comenta que, com Santiago Amón, és víctima de la seva llibertat.
