“No olvides que los pueblos más cultos son aquellos que tratan con fervoroso respeto a los ancianos, a los enfermos, a los árboles y a los pájaros”. Aquest missatge, de frapant actualitat en aquests moments de pandèmia, pot ser llegit a l’entrada del Parc Ecohistòric del Pont del Diable de Tarragona, en un conjunt de plaques de ceràmica pintades i signades per Mariano Puig i Valls, germà de l’insigne enginyer forestal Rafael Puig i Valls, un dels tarragonins més importants i menys coneguts.
Rafael Puig i Valls, enginyer forestal, va ser un pioner i va crear la Festa de l’Arbre
De fet, aquest 2020 es celebren els 175 anys del naixement del Rafael i els 100 anys de la seva mort. Els capricis de la història fan que en un dels pitjors anys de la nostra vida, quan la relació entre la crisi ambiental i la nostra salut s’han fet més palesa, puguem homenatjar a un dels personatges que més clar va tenir, abans de finals del segle XIX, la relació entre la destrucció del medi ambient (en aquest cas exemplificada en la destrucció dels boscos) i les nefastes conseqüències que se’n deriven per les persones. Però Rafael no es va conformar amb queixar-se o a escriure’n tractats científics; de la seva constància, i el suport de molts altres, entre ells el seu incondicional germà Marià, va sorgir no només el concepte sinó la possibilitat d’implementar la Festa de l’Arbre.
Amb el seu germà Mariano, va construir la quinta de sant rafael
A principis del segle XX, la Festa de l’Arbre es va estendre primer per Catalunya, per passar ràpidament a Espanya i França. La Festa de l’Arbre consistia en una plantació popular d’arbres però acompanyada d’un component pedagògic molt important, per estendre el convenciment regeneracionista de que la recuperació de l’arbrat i els boscos era un acte patriòtic del qual depenia, en bona part, el benestar dels territoris. La primera Festa de l’Arbre es va celebrar el 30 d’abril de 1899 a Barcelona i el 1906 se celebra per primera vegada a la ciutat de Tarragona, al turó de l’Oliva. L’èxit de la iniciativa és tan innegable que el Ministeri de Governació del Govern d’Espanya declara obligatòria la celebració de la Festa de l’Arbre el 5 de gener de 1915.
Tots dos van reforestar l’entorn de l’aqüeducte de les ferreres
També en aquests anys, Rafael i Mariano van construir la Quinta de Sant Rafael i els seus esponerosos jardins, així com van reforestar i enjardinar l’entorn del mas dels Arcs, que formava part de la gran propietat que incorporava el popular Pont del Diable (Aqüeducte de les Ferreres). Curiosament, cent anys després, aquestes antigues propietats dels Puig i Valls constitueixen els espais públics verds més importants de la ciutat de Tarragona: el Parc de la Ciutat i el Parc Ecohistòric del Pont del Diable.
“Sorprèn que Rafael Puig i Valls no tingui cap presència en les polítiques públiques de Tarragona”
No obstant, sorprèn que Rafael Puig i Valls, en l’actualitat, no disposi de cap carrer, plaça o espai públic nomenat en el seu honor ni que tingui cap presència en les polítiques públiques, la iconografia, la identitat o les cròniques de la ciutat. O potser no sorprèn, i es un signe més de la patètica mediocritat de la nostra ciutat, fascinada pel seu passat antic i paralitzada en el cofoisme i la inacció més absoluta.
“La pandèmia ens ha impedit homenatjar-lo com hauríem volgut”
A Limonium, concessionaris del Parc Ecohistòric del Pont del Diable, hem tingut sempre molt clar que Rafael i Mariano eren els veritables herois del lloc, més enllà dels increïbles arquitectes, enginyers, picapedrers, manobres, gruistes i constructors romans que van aixecar l’espectacular aqüeducte. Donades les circumstàncies malaurades d’aquest any 2020, no hem pogut acabar d’homenatjar en Rafael com hauríem volgut, tot i que ja tenim a punt l’Aula de Natura “Rafael Puig i Valls” per poder ser utilitzada quant les circumstàncies ho permetin.
“Hem oblidat que fa 100 anys uns tarragonins van canviar la dinàmica de destrucció dels boscos”
Mentrestant, la pandèmia ens han ensenyat que la gent gran són els més vulnerables, i tot sovint la resta de la societat els hem menyspreat com a víctimes colaterals admissibles. La pandèmia ha estès la malaltia a la nostra societat com mai havíem imaginat. I la pandèmia ens ha ensenyat que la destrucció de la biodiversitat ens porta a posar-nos en risc, multiplicant les crisis sanitàries i agreujant la crisi climàtica. Tot i que, preocupats en les nostres minúcies, no hem volgut aprendre aquests ensenyaments, i hem oblidat que, fa més de 100 anys, uns tarragonins van ser capaços de canviar la dinàmica de destrucció dels boscos que devastava el país.
“No olvides que los pueblos más cultos son los que tratan con fervoroso respeto a los ancianos, a los enfermos, a los árboles y a los pájaros”
