La memòria és fràgil, però hi ha coses que no s’obliden ràpidament. Abans que la pandèmia canviés radicalment les nostres vides, el 2020 ja ens havia portat altres fets imprevistos i impactants. Només una setmana després de Reis, Tarragona es veia sacsejada per l’explosió més greu produïda mai al polígon petroquímic amb un balanç tràgic de tres víctimes mortals.
Un text de Rafael López-Monné, després de l’explosió a Iqoxe, va trasbalsar l’opinió pública
L’accident a Iqoxe i la polèmica gestió sobre la informació a la població van generar un allau de notícies, imatges, entrevistes i declaracions. Però entre tanta immediatesa informativa i titular cridaner, va aparèixer un article al FET a TARRAGONA que va remoure consciències i que va posar el dit a la nafra sobre el nivell de seguretat de la indústria accidentada.
L’article del geògraf i fotògraf Rafael López-Monné, publicat el 16 de gener de 2020, és el més llegit de l’any al FET. I és el que ha tingut més impacte, perquè va obrir la porta a investigacions periodístiques i va generar un debat en mitjans de comunicació, també d’àmbit nacional. Pel seu interès i perquè no volem oblidar-lo, reproduïm a continuació l’article titulat ‘Més perillós que l’etilé’.
——–
—Estàs bé?
Obro el WhatsApp i em trobo el missatge que vaig escriure la tarda de dimarts, pocs minuts després de l’explosió a la indústria IQOXE. Roman sense resposta. El meu estimat amic no el contestarà mai.
No me’l trec del cap. Ho sé; té un punt d’obsessiu. Molt probablement ell ja era mort quan el vaig enviar des del confort de casa meva. Era el cap de planta. No és habitual que a aquelles hores de la tarda els responsables de planta de les indústries químiques continuïn a la feina, però en aquella empresa no era res excepcional. Recordo les converses de fa anys, quan la fàbrica encara pertanyia a La Seda de Barcelona, i les angoixes i els sacrificis que van haver de fer els treballadors per demostrar que podia ser rendible i evitar que la tanquessin. Finalment, el 2014 va ser venuda a un empresari d’èxit, l’extremeny Ricardo Leal.
En record al cap de planta d’IQOXE, una de les tres víctimes mortals de l’explosió de dimarts
Després van arribar uns anys d’una excel·lent conjuntura internacional pel mercat de l’etilè i això i la bona feina van permetre generar uns enormes beneficis. Podria semblar quasi un conte de fades si no fos perquè, malgrat la bonança, l’empresa va impulsar una política de retallades de llocs de treball. Els qui van conèixer l’Òscar saben que era tremendament responsable i recordo perfectament com era incapaç d’entendre l’actitud dels seus superiors i com l’amoïnava la seguretat de la fàbrica. No es pot tensar indefinidament una corda, recordo haver-li comentat.
“Notava que l’Òscar estava intranquil i preocupat per la falta de personal i la seguretat de la fàbrica”
El vaig veure per darrer cop el passat 31 de desembre. Les dues famílies vam compartir aquest darrer Cap d’Any i vam brindar pel 2020, pels seus fills i pels nostres. La meva dóna i jo (ells dos eren companys d’estudis i químics) vam quedar-nos intranquils amb alguns dels seus comentaris. Continuava preocupat. La situació no millorava, ans el contrari. A més, a la falta de personal s’hi sumava la impossibilitat de fer fora algun treballador clarament incompetent. A l’empresa li resultava massa car.
Només són converses entre amics, és clar, i és possible que el dolor d’avui no em deixi pensar amb claredat, però no em trec del cap que més que l’explosió, ha estat l’avarícia la que s’ha endut la vida del meu amic i la dels altres desgraciats. Res nou, d’altra banda, entre els humans. Espero que la investigació que es dugui a terme vagi més enllà dels aspectes tècnics i analitzi bé el context. Seran ells i no jo qui els qui podran treure conclusions fonamentades. En tot cas, pensant en la resta d’empreses del sector o la mateixa AEQT, vull creure que són conscients que la fortalesa de qualsevol sistema sempre és definit per la peça més feble i que això implica una responsabilitat col·lectiva i compartida.
“M’agradaria pensar que aquestes morts serveixen per alguna cosa. Seria la millor manera d’honorar la seva memòria”
I parlant de responsabilitat, els nostres polítics i cadascú de nosaltres en tenim una part. Més enllà de la indústria química, el nostre sistema econòmic actual es caracteritza per una despietada obsessió per la maximització de beneficis a qualsevol preu i la pèrdua progressiva de poder polític i social per a frenar-la. El resultat és una profunda deshumanització. L’augment de les desigualtats està en la base de l’actual crisi climàtica i també política i social. Resulta una agra paradoxa que això succeeixi en món prou ric perquè tothom pogués viure dignament.
Disculpeu la ingenuïtat —en sóc conscient—, però m’agradaria pensar que aquestes morts i el dolor que les acompanya, poguessin arribar a servir per a alguna cosa. Seria la millor manera d’honorar la seva memòria.