A punt de complir-se un any de l’explosió més greu de la història de la petroquímica de Tarragona, amb tres morts, vuit ferits i greus danys a l’exterior del polígon, s’imposa fins ara una sola certesa: serà difícil saber què va passar i arribar a depurar-ne cap responsabilitat.
Els focus mediàtic, social i polític es tornaran a fixar aquesta setmana en la deflagració, ara farà un any, el 14 de gener de 2020, a la planta d’Iqoxe. Tres persones mortes, dos treballadors de la mateixa factoria (Óscar Atance i Òscar Saladié) i un veí de Torreforta, Sergio Millán, mentre estava a casa seva a dos kilòmetres de la deflagració, amb greu afectació fora del polígon químic.
El tristíssim primer aniversari arriba en mig de la tercera onada de la pandèmia, el gran aliat sense voler-ho, dels qui sí que volen que es passi pàgina. Un altre temporal, el Gloria, va castigar la península el gener de 2020, pocs dies després d’Iqoxe, com ara ha passat amb el Filomena. Unes quantes setmanes després esclataria la pitjor crisi sanitària mundial de la història moderna.
“la pandèmia ajuda a reduir la pressió social, política i mediàtica sobre l’empresa sinistrada”
Ja advertíem ara fa mig any (a l’article Boques tapades al cas Iqoxe, del juliol passat), i no calia ser cap endeví, que la pandèmia dificultaria la investigació de l’explosió i ajudaria a reduir la pressió social, mediàtica i política sobre l’empresa sinistrada i tota la indústria petroquímica. La dimensió de la crisi sanitària, social i econòmica provocada per la transmissió global del Coronavirus, encara descomunal i de llarg recorregut, han dificultat la investigació judicial de l’explosió, encara en fase d’instrucció, i han entorpit l’elaboració de l’informe que la Generalitat va encarregar a una companyia auditora danesa (DNV GL).
L’informe d’aquesta auditora, experta en grans accidents industrials, ja es va donar a conèixer mesos enrere, però no és concloent. Es mou en el terreny de les hipòtesis i destaca les enormes dificultats que van tenir per aconseguir disposar d’informació. Les limitacions de la pandèmia no han ajudat, no, però la gran dificultat per tenir la informació de l’explosió, com també està patint la investigació judicial, és que la deflagració va destruir la sala de control i va fer saltar pels aires totes les dades emmagatzemades al sistema informàtic del reactor sinistrat.
“La falta de dades per la destrucció de la sala de control de la planta dificulta arribar a conclusions”
La sala de control no estava bunqueritzada, com sí ho estan altres plantes semblants a Europa, i les dades de l’operativa dels reactors d’Iqoxe no queden emmagatzemades a cap núvol ni xarxa externa, més enllà dels dispositius físics de la planta. Ni el búnquer de la sala de control ni enviar les dades a un sistema informàtic extern són cap obligació legal. Ja s’han esforçat a recordar-ho els màxims responsables de l’empresa química.
Sense la informació de tots els moviments que es van fer al reactor, per sempre més irrecuperables, amb les aturades i canvis de temperatura i pressió que van tenir lloc les hores prèvies a l’explosió, serà molt difícil arribar a saber amb precisió què va provocar el sinistre. I sense poder determinar els factors que van portar el reactor fins a la deflagració, el cas Iqoxe ha quedat fins ara condemnat al terreny de les hipòtesis, com la que va fer pública l’Institut Químic de Sarrià (IQS) en un controvertit informe fet per encàrrec de la mateixa empresa.
“L’empresa defensa la seva actuació i diu que no es va produir cap error humà o de seguretat”
Els experts de l’IQS, entitat de prestigi, van concloure que l’explosió va ser “imprevisible” i al costat del portaveu de l’empresa, l’advocat que durant l’últim any ha estat la veu d’Iqoxe, van defensar l’actuació de la planta, descartant qualsevol error humà o de seguretat. Van concloure que es van produir “una sèrie de circumstàncies no detectables” i que el resultat va ser “una reacció química sobtada, inesperada i imprevisible pel fet de ser desconeguda”.
En el incomplert terreny de les hipòtesis, l’auditora danesa contractada per la Generalitat va plantejar causes diferents a les de l’IQS i va identificar errors en les barreres de seguretat. Dos probables causes: la descomposició tèrmica de l’òxid d’etilè i la creació d’un punt calent, “segurament un incendi”. Cap conclusió, però.
La jutgessa del cas manté imputats a dos directius d’IQOXE, però no els ha decretat cap mesura cautelar
La investigació judicial manté a dos dels màxims responsables d’Iqoxe, el director general, José Luís Morlanes, i el cap de la planta tarragonina, Juan Manuel Rodríguez Prats, tots dos en qualitat d’investigats en la causa oberta després de l’explosió mortal. Se’ls investiga per un presumpte delicte d’imprudència greu amb resultat de mort, lesions, danys i delicte contra el dret dels treballadors.
La jutgessa del cas Iqoxe va destacar en el seu escrit que “la planta de la Canonja venia desenvolupant la seva activitat amb una política empresarial d’increment de la producció i reducció de costos del que resulta indiciàriament un deficient manteniment de les instal·lacions i l’exercici de l’activitat sense les degudes condiciones de seguretat laboral i industrial exigibles a aquest tipus d’empreses químiques i amb un suficient número de treballadors per dur a terme el procés productiu amb les degudes garanties de seguretat”.
La magistrada signa un escrit on parla de deficiències de seguretat i manteniment a la planta
Tot i la contundència de l’escrit de la jutgessa que investiga el cas quan va aixecar el secret de sumari a l’estiu, durant tot aquest temps no ha decretat cap mesura cautelar contra els dos principals investigats. Han seguit en llibertat, de fet mai se’ls ha detingut ni se’ls ha exigit el pagament de cap fiança. La magistrada va alertar de deficiències de seguretat i manteniment a la planta d’Iqoxe.
El seu escrit va indignar l’empresa, que va arribar a denunciar mesos després públicament una suposada conxorxa per embrutar Iqoxe i culpar-la sense proves de l’explosió de fa un any. El seu portaveu va explicar que després d’analitzar la instrucció judicial (més de 3.000 folis) havien vist amb sorpresa que diversos dels testimonis havien declarat de forma “orquestrada” en seu judicial com si seguissin tots una suposada directriu per acusar Iqoxe, per “construir un relat fals”. L’empresa va decidir passar a l’atac, en un moviment estratègic clar, perquè se sentia i se sent forta.
“El cas s’ha convertit en un terreny favorable al soroll i el creument de declaracions”
Amb les hipòtesis guanyant fins ara la partida a la informació i les dades, el cas Iqoxe s’ha convertit en l’últim any en un terreny favorable al soroll i creuament de declaracions, com les que es van escoltar a la comissió oberta i ja tancada al Parlament de Catalunya per estudiar la seguretat de la petroquímica i buscar, en teoria, com millorar-la per evitar que mai més es repeteixi una explosió com la d’Iqoxe. Els diputats catalans van retreure als màxims responsables de la companyia que no anessin a explicar-se a la comissió, i que en el seu lloc enviessin el portaveu de l’empresa o un responsable d’una altra de les plantes. La comissió parlamentària ha conclòs que Iqoxe va comunicar tard l’accident, com ja havia quedat demostrat prèviament, i que havia faltat coordinació en la gestió de l’emergència derivada de la greu explosió, com també ja havia quedat acreditat. Pocs avenços tot i els esforços de diversos dels diputats, molt aplicats.
Una frase s’ha repetit una vegada i una altra des d’aquell fatídic 14 de gener de 2020. Iqoxe ha de ser un abans i un després en la història de la indústria petroquímica. Una sentència que ve lligada amb l’exigència de noves mesures de seguretat als polígons químics, tant a dins com a fora.
“La comissió del Parlament arriba a conclusions que ja s’havien acreditat prèviament”
Fins ara, però, el canvi més significatiu és que les emergències químiques de Tarragona a partir d’ara es coordinen des de Tarragona. Però de les noves mesures a implantar, anunciades per la Conselleria d’Interior, el més calent és a l’aigüera. No anima a l’optimisme que l’actual conseller, Miquel Sàmper, expliqués en la comissió parlamentària que la falta de pressupost de la Generalitat endarrerirà la posada en marxa de la xarxa de detectors que s’ha d’instal·lar al perímetre dels polígons petroquímics. La pandèmia i la crisi va ser un dels arguments utilitzats pel conseller per justificar la dificultat per trobar els diners necessaris per fer més segurs els polígons petroquímics. El Govern català es va comprometre dies després a trobar el finançament i accelerar les obres de millora de la seguretat, però fins ara no s’ha concretat res.
Els elements reals, fora del terreny dels condicionals i els probables, no animen tampoc a l’optimisme en el després d’Iqoxe. El paper de la indústria petroquímica no ha estat fins ara tampoc per emmarcar. No és que les empreses del sector implantades a Tarragona hagin d’assumir les possibles responsabilitats d’Iqoxe, abans a més que la justícia pugui aclarir si cal jutjar o no a ningú per l’explosió amb tres morts, vuit ferits i una greu afectació exterior. Però fa tota la sensació que a la gran indústria química ja li va bé que el cas Iqoxe vagi perdent gas mediàtic, social i polític.
“Ha faltat capacitat de mobilització social des del primer dia i la pandèmia l’agreuja”
La societat tarragonina tampoc ha quedat fins ara massa bé en aquesta fotografia. Ha faltat capacitat de mobilització i contundència, com ja va quedar palès després de l’explosió, amb manifestacions que semblaven com si només interpel·lessin els veïns dels barris de Ponent, els més propers a la petroquímica. Enfangats en la pandèmia, preocupats per la salut i la butxaca, si la mobilització ja va ser fluixa ara fa un any, a hores d’ara encara ho seria més.
Dels partits polítics, a destacar fins ara dues bones notícies. La decisió de l’Ajuntament de Tarragona, responent a l’acord de la Junta de Portaveus, de personar-se com a acusació particular en la causa oberta a l’Audiència de Tarragona. Un dels partits amb representació al Parlament, En Comú Podem, també s’ha personat com acusació.
Passa sobretot pel jutjat l’esperança d’arribar a saber què va passar a la planta d’òxid d’etilè fins a explotar el reactor i estar a punt de provocar un sinistre encara molt pitjor, amb el temut efecte en cadena a diverses de les plantes del polígon petroquímic sud properes a Iqoxe, com és el cas de BASF, afectada per l’ona expansiva.
“Si s’arriba a judici, les al·legacions de l’empresa fan preveure un camí llarg i tortuós”
La jutgessa s’enfronta a la complexitat tècnica d’un sinistre químic com aquest, afegida a la impossibilitat de tenir la que podríem anomenar com la caixa negra de l’accident. El resultat de la instrucció dirà si la investigació acaba en acusacions fermes i en un judici contra l’empresa i els seus màxims responsables. Si s’arribés a l’obertura de judici oral, les al·legacions i recursos per part de l’empresa fa preveure a més a més un camí llarg i tortuós.
Els sindicats majoritaris (UGT i CCOO) es tornaran a manifestar aquesta setmana al costat de la Federació d’Associacions de Veïns de Tarragona (FAVT) per reclamar més seguretat a la petroquímica. Ja van fer una aturada general de 24 hores després de l’explosió, just abans de l’esclat de la pandèmia.
“En un context de crisi econòmica, no és fàcil que els treballadors denunciïn presumptes negligències”
El paper dels treballadors i els representants sindicals no és fàcil. La crisi econòmica provocada per la crisi sanitària amenaça també la petroquímica, tot i que és un dels sectors que millor ha resistit fins ara. En un context de crisi, no és fàcil que uns treballadors que poden patir per conservar els llocs de feina i els seus salaris aixequin la veu per denunciar presumptes negligències i falles en la seguretat. El seu paper fins ara no ha estat protagonista. Tampoc els companys dels dos treballadors morts han estat especialment actius a l’hora de reclamar que es faci justícia. No els hem sentit massa en els darrers mesos exigint saber què va passar aquell 14 de gener funest.
Iqoxe ha indemnitzat ja la majoria dels veïns afectats per l’explosió i ha arribat també a un acord amb la majoria de les famílies per compensar econòmicament el que ja mai ningú els podrà tornar, les tres vides arrencades per la deflagració del reactor. L’acord implica renunciar a emprendre accions legals.
“IQOXE ha compensat les famílies de les víctimes a canvi de renunciar a emprendre accions legals”
La Generalitat manté obert el front de la seguretat laboral, amb el departament de Treball i Afers Socials encara amb expedients oberts per suposades deficiències i incompliments per part de la companyia a la planta de la Canonja. És l’única conselleria del Govern que fins ara ha gosat estirar les orelles amb contundència a Iqoxe.
El departament d’Empresa i Coneixement és, però, qui té competència per autoritzar de nou l’arrencada dels reactors que segueixen aturats a Iqoxe. Ja va donar llum verda a la represa de l’activitat la passada primavera. L’empresa ha anunciat recentment una inversió milionària per millorar la seguretat de les seves plantes a Tarragona, de prop de 30 milions d’euros, amb publicitat a la majoria de mitjans, amb la bunquerització, ara sí, de tres de les sales de control. El reactor que va explotar no es tornarà a construir mai més.
“El context enforteix la companyia com a generadors de feina i inversions en plena pandèmia”
Iqoxe, peça clau en l’engranatge de la petroquímica tarragonina, per la gran dependència com a únic productor de l’òxid d’etilè, torna a albirar, malgrat tot, un futur pròsper a Tarragona. El context de crisi econòmica, també element indispensable per entendre i interpretar aquest cas, els enforteix com a generadors de feina i d’inversions en plena pandèmia.
