Desencís. Què hem fet realment al llarg d’aquest any? Quines lliçons hem tret de la tragèdia? Quins mecanismes efectius hem implantat perquè no es repeteixi una explosió com la d’IQOXE? I quins canvis hem aplicat perquè no es torni a produir el desgavell comunicatiu d’aquelles hores fatídiques?
Utilitzo la primera persona del plural perquè entenc que l’accident més greu de la història de la petroquímica ens interpel·la al conjunt de la societat tarragonina. Però és evident que aquí la principal responsabilitat correspon a l’empresa i, després, a les administracions públiques i a l’entitat de la qual és sòcia IQOXE.
“Quines lliçons hem tret de la tragèdia d’Iqoxe? Quines millores s’han establert?”
I el resultat de tot plegat, un any després, és més aviat trist i decebedor. En alguns aspectes, indignant. La companyia, acusada de greus delictes, i l’Associació Empresarial Química de Tarragona (AEQT) són els únics que realment s’han posat les piles per “revertir la confiança” de la ciutadania, conscients de l’impacte negatiu que va suposar la deflagració. Disposen d’estructura, de mitjans i de recursos econòmics.
En canvi, el Govern i les administracions locals no han estat a l’alçada: ni tant sols han estat capaços de desplegar el nou PLASEQTA promès. El moviment veïnal, plataformes i sindicats han tornat a demostrar la seva limitadíssima capacitat de liderar la societat civil en un afer tan greu com aquest. I -el més trist- la majoria de la població ha volgut mirar a un altre costat, com si no anés amb ella. Des del primer dia. Només cal recordar la jornada del 19 de febrer de 2020.
“L’administració no ha estat a l’alçada i la majoria de la població ha mirat a un altre costat”
Al davant, la posició ferma de l’empresa. Com una roca. Ni deficiències de seguretat ni de personal. En el moment de l’explosió, afirma, a la planta d’IQOXE “treballava una plantilla per damunt del que estableix el conveni i amb molta experiència”, es garantien per llei “els estàndars de seguretat” i no hi havia mala maror per temes laborals ni per l’acomiadament de sis operaris poques setmanes enrere.
M’ho diu en una entrevista radiofònica per videoconferència l’advocat que parla en nom de la companyia. “Amb més treballadors a la planta en el moment de l’accident, s’haurien produït dissortadament més ferits i més morts“, deixa anar amb una tranquil·litat que em deixa astorat.
“Em queda la confiança en el treball del jutjat que porta el cas amb presumptes delictes greus”
En aquest context, només trobo motius per a la confiança als tribunals. El jutjat que porta la investigació està treballant amb solvència, tot i la complexitat tècnica d’un cas amb presumptes delictes d’imprudència greu amb resultat de mort, lesions, danys i contra el dret dels treballadors. El procés és i serà lent, però no ens en queda una altra si volem depurar responsabilitats en un accident que no s’ha de tornar a repetir mai més.
