Marina Massaguer: “Ens cal una política lingüística més inclusiva”

Comparteix:

Marina Massaguer, al passeig de les Palmeres. Foto: David Oliete.

Comença a ser una veu de referència en sociolingüística, interessada a analitzar les actituds dels no catalanoparlants i que aquests trobin més espais de convivència amb persones que tenen el català com a llengua inicial. A partir de la seva recerca, Marina Massaguer Comes (Tarragona, 1982) considera que les polítiques lingüístiques iniciades la dècada de 1980 estan esgotades i que cal fer-ne de noves, més personalitzades i sumant-hi noves veus.

El seu treball acadèmic estudia les trajectòries de diversos perfils de no catalanoparlants que viuen a Catalunya i com circulen per les dinàmiques sociolingüístiques, com les perceben i quina opinió en tenen. Per a la tesi doctoral ha entrevistat 38 persones del Camp de Tarragona i l’àrea metropolitana de Barcelona, les zones menys catalanoparlants del país. La Marina treballa al Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona.

Per què aquest interès en els no catalanoparlants?

Les polítiques lingüístiques sempre s’han fet exclusivament des del punt de vista catalanoparlant. I penso que serien molt més inclusives si s’escoltessin més les veus de les persones que viuen aquí i no parlen català habitualment. Amb les dinàmiques demogràfiques actuals —un 40% de la població ha nascut fora del país i només un terç té el català com a llengua habitual— cal tenir en compte els seus posicionaments.

Ha arribat a conclusions sobre aquestes actituds?

Sí, el no catalanoparlant més motivat per aprendre i utilitzar el català és qui vol avançar socialment, aconseguir una feina millor o accedir a entorns de poder, i no disposa de recursos alternatius. Hi ha un altre perfil que ja té la feina i les relacions d’amistat que vol i considera que no li compensa l’esforç que suposa aprendre una altra llengua perquè a Catalunya es pot viure sense parlar el català. I encara hi ha un tercer grup de persones que sí que volen millorar les seves condicions materials de vida, però no tenen accés a la llengua, sobretot als registres col·loquials, perquè no tenen ningú a l’entorn que sigui catalanoparlant. Són persones que, potser són fills de la immersió lingüística però que dominen i utilitzen poc la llengua, de tal manera que no s’hi acaben identificant: això crea una roda que els allunya del català.

Com analitza el model lingüístic aplicat per la Generalitat des de la seva recuperació a principis de la dècada de 1980?

Les polítiques de normalització es van dissenyar al seu moment com si la dictadura no hagués existit, s’enllaçava amb les polítiques aplicades durant la República, que, al seu torn, estaven basades en la visió cultural del Noucentisme. I quaranta anys després, es pot dir que no han complert les expectatives.

(…)

Aquest és un petit fragment de l’entrevista a Marina Massaguer que publiquem íntegrament al número 45 del FET a TARRAGONA, una revista que dedica el dossier central a l’institut Martí i Franquès, que suma 175 anys de trajectòria.

Si t’interessen aquests temes i altres continguts del FET, et convidem a fer-te’n subscriptor/a. Perquè el periodisme de qualitat, rigorós i elaborat a foc lent necessita el suport dels lectors.