Dotze mesos de Covid han canviat moltes coses als centres hospitalaris. La Unitat de Cures Intensives de l’hospital de Santa Tecla ha pràcticament doblat la seva capacitat. La quarta planta de l’edifici de la Rambla Vella encara està reservada per a malalts de coronavirus. A Urgències, s’han traçat itineraris específics per evitar que pacients positius es trobin amb altres malalts que no ho són i sobretot, per aïllar i detectar casos asimptomàtics.
Aquestes són algunes de les herències d’una pandèmia que ha posat a prova la capacitat d’organització i resposta de tots els hospitals. “Mai havíem viscut una cosa així, ha estat un any molt dur, hem doblat el volum de feina i som gairebé els mateixos metges… Què hem après? Doncs per exemple, a treballar més que mai en equip”, diu la doctora Fernanda Bodí, cap de l’UCI de Santa Tecla. Mai en els seus vint anys de carrera havia gestionat una crisi sanitària d’aquestes dimensions.
El ‘Fet’ visita la uci, urgències i la planta de malalts amb covid de l’hospital de la Rambla Vella
Els 9 boxs que fa un any tenia aquesta unitat aviat es van haver d’ampliar a 15. I muntar una UCI nova no és qualsevol cosa. “Necessitàvem respiradors, monitors i material específic d’infermeria, i és que rebíem pneumònies bilaterals molt greus”, recorda la doctora Bodí. Al principi, fins que l’hospital no va poder comprar respiradors, s’hi van traslladar els dels quiròfans.
“Estem acostumats a moltes coses, però no a un drama com el de la primera onada”, assegura la responsable del servei de medecina intensiva. Per desconeguda i perquè no estaven preparats com ho estan ara. Fent la mirada enrere, aquella primera onada més aviat va ser un tsunami. La professionalitat i entrega dels sanitaris -des dels especialistes a les infermeres i dels auxiliars al personal de neteja- va fer que l’engranatge no deixés mai de rodar, 24 hores al dia, set dies a la setmana. Sempre i fins ara. I els ingressos, anar pujant.
Els professionals sanitaris rememoren el “tsunami” de fa un any amb l’arribada de la covid
Alguns anestesistes van canviar el quiròfan per la unitat de cures intensives. Es van haver de reforçar les guàrdies de cap de setmana. Les infermeres -una per cada tres malalts, quan la ràtio adequada seria dos per cada pacient- s’hi van deixar i s’hi segueixen deixant la pell. I no només en l’àmbit professional: la Covid també passa factura emocional. Abans, quan tothom els aplaudia a les vuit de la tarda i ara que ningú se’n recorda d’ells i elles.
“Hem vist de tot, famílies senceres ingressades, famílies que no podien acomiadar-se, gent que coneixes, companys de feina…”, explica la Rosalia Cepero, la cap d’infermeria de la UCI. Mai en els seus 40 anys de trajectòria havia viscut un impacte tan fort i sobtat com aquest. “A la primera onada els pacients arribaven molt al límit, tothom aguantava al màxim a casa i venien a l’hospital quan ja no podien més”, diuen.
(…)
Aquest és un fragment del reportatge ‘Un any a la trinxera’ que publiquem íntegrament al número 46 del FET a TARRAGONA. Un treball que hem pogut elaborar gràcies al suport dels 680 subscriptors de la revista.
Vols sumar-te a la comunitat del FET per només 30€ l’any?
Si ja n’ets subscriptor/a, vols fer un regal de bon periodisme que durarà fins al març del 2022?
Ajuda’ns a seguir elaborant una revista única i celebra amb nosaltres els 50 primers números!
SUBSCRIPCIÓ AL ‘FET’
