7.9 C
Província de Tarragona
Dilluns, desembre 9, 2024

L’empenta definitiva de Tarraco Viva

La cloenda del festival, aquest passat diumenge al Camp de Mart, amb les restriccions del 70% d’aforament. Foto: Jan Magarolas.

Aquest diumenge es tancava la XXIII edició del festival Tarraco Viva, el segon de la pandèmia i amb gairebé totes les entrades venudes. Més enllà d’haver triat un tema molt adequat pels temps que corren -la mort de Juli Cèsar i la caiguda de la República romana-, ara que s’ha acabat és el moment de fer balanç d’aquesta edició i intentar plantejar una reflexió al voltant del paper del festival en la capitalitat cultural de Tarragona. A grans trets, la valoració no pot ser més positiva: entrades pràcticament exhaurides en menys de 24 hores, molt bones crítiques del públic i de les entitats participants i unes ganes inesgotables de viure la cultura i de sortir al carrer.

“Valoració positiva i orgull de tenir un dels millors festivals de reconstrucció històrica”

La valentia que l’organització va mostrar en el passat festival s’ha mantingut i reforçat enguany. La decisió de tornar a les dates habituals de la primavera no podia haver estat més encertada, perquè ha permès gaudir més de les temperatures i les hores de sol. El preu irrisori de les entrades, lluny d’apartar el públic, només ha evitat les imatges de cadires buides i ha fet que els espectadors valorem millor què vol dir atrevir-se a muntar un espectacle. L’aposta del festival per aconseguir més públic i nous formats ha rebut una resposta aclaparadorament favorable: gent d’arreu de l’Estat espanyol ha gaudit dels actes gràcies a la tecnologia i les propostes innovadores han agradat tant que podrien tenir continuïtat en el futur.

Hi ha hagut més de 220 activitats, el 65% de les quals han estat presencials. Foto: Jan Magarolas.

No hem de passar per alt que les entitats han muntat dues edicions fantàstiques en només set mesos i que a dia d’avui ja s’estan preparant per la propera amb totes les ganes. S’ha mantingut un bon equilibri entre les propostes presencials -un 65%- i les virtuals, i ha quedat clar que la cultura té un preu i que els espectadors estem disposats a pagar-lo. Aquesta és la valoració general per analitzar un Tarraco Viva que ha de fer aflorar l’orgull de tenir un dels millors festivals de reconstrucció històrica de tot Europa.

“Tarraco Viva necessita un sotrac per explorar noves fronteres i la implicació dels polítics”

Ara bé, si volem ser sincers amb l’anàlisi no ens podem quedar aquí. Amb la seva XXIII edició, Tarraco Viva ha deixat de ser un aposta consolidada del calendari cultural tarragoní per passar a ser un festival que pretén alguna cosa més. Se’ns ha quedat petit. “Tarraco Viva és un vaixell magnífic, però jo sempre he volgut crear una flota”, deia Magí Seritjol, el director del festival, en una conversa amb el company Toni Cabanillas al ‘Tarragona digital’ que us recomano encaridament que llegiu (fins i tot abans d’acabar aquest mateix article!). Tenim un tresor entre mans que és una eina útil i excepcional per tan sols apropar-nos a l’objectiu real de tot plegat, la divulgació de la història. La pregunta és: l’aprofitarem?

L’acte d’inauguració de la XXIII del festival, el passat 22 de maig, al Passeig Arqueològic. Foto: Jan Magarolas.

“No sabrem mai ni una mínima part de la història”, no es cansa de repetir Seritjol. El festival ja és tot el que podria arribar a ser i té poc marge de millora tal i com el coneixem ara. Per explorar noves fronteres cal un sotrac, una aposta decidida per arribar més enllà. Dins de l’organització no només en són conscients, sinó que s’ho han posat entre cella i cella, caldrà veure fins on estan disposats a arribar els responsables polítics que piloten l’Ajuntament.

“Tarragona, capital mediterrània de la història: aquest podria ser el primer objectiu”

Un Tarraco Viva que actuï com un reclam internacional dels festivals de reconstrucció d’arreu, que sigui referència en la divulgació del passat i, per què no, que capitanegi una gran aliança dels festivals històrics d’Europa. La qüestió és creure-s’ho. Em va semblar entendre que això era el que reclamava Seritjol a la presentació de l’edició d’enguany, no crec que estigués gens desencaminat.

I tot això, per a què? Tarraco Viva no hauria de ser una finalitat en si mateixa, sinó tot al contrari: l’estratègia per arribar encara més amunt. El pal de paller que convertís Tarragona en la capital de la història, no ja de Catalunya, sinó de la Mediterrània; de la mà d’una aposta decidida al llarg de l’any per oferir continguts culturals de gran qualitat. Potser el quid de la qüestió estigui precisament aquí: entendre Tarraco Viva com la part d’un tot, una primera pedra, i no pas el final de res.

Magí Seritjol, en un dels actes d’aquesta edició de Tarraco Viva. Foto: cedida.

Tarragona és referència per tot allò que té a veure amb la indústria química: pol d’atracció d’empreses multinacionals, difusió del coneixement amb una universitat que no té res a envejar a les del nostre entorn, creació de llocs de treball (sovint de més qualitat que el turisme), etcètera. Hi ha tot un sector rere la química que nodreix i beneficia gran part de la ciutadania. Doncs bé, per què no remar en aquesta direcció, quan parlem de divulgació històrica i patrimoni?

“Crear una indústria cultural robusta com a alternativa per si fallen la química i el turisme”

Crear una indústria cultural veritablement robusta i valenta, amb les institucions del territori com a punta de llança (Universitat, ICAC, museus, entitats). No és descabellat pensar en uns estudis universitaris de referència en divulgació històrica, tenir els millors professionals de diferents disciplines (arqueòlegs, historiadors, guies, actors, comunicadors, etc), una programació anual basada en la difusió cultural, una ocupació laboral que competeixi amb la química i el turisme en igualtat de condicions i que esdevingui un valor segur si les altres dues fallen. “Tarragona no podrà viure sempre de la química; de què viurem, d’aquí uns anys?”, es preguntava el director del festival en una altra sortida brillant de l’entrevista amb Cabanillas.

“Aconseguir que parlar d’història sigui sinònim de Tarragona és un projecte de ciutat valenta”

Resumit, vindria a ser això últim. Aconseguir que parlar d’història sigui sinònim de Tarragona. Tenim la possibilitat al nostre abast, però cal que esdevingui un projecte de ciutat valenta i que ens deslliurem dels complexes. Des de l’organització asseguren haver-se sentit sols més d’un i més de dos cops, com si el seu objectiu no coincidís amb “els de dalt”. I és una llàstima, perquè estic segur que tots volem el millor per la ciutat. Deixar-se de personalismes, reconèixer que no tot s’ha fet bé sempre, preguntar com es pot col·laborar i posar-s’hi immediatament. En el nostre passat ens hi va el futur.

No m’agradaria estar a la pell del Magí Seritjol i el seu equip, que encamina aquests dies el debat de com enfrontar la propera edició amb la pressió de tenir el llistó tant alt. Encadenar un Tarraco Viva amb l’altre, sense descans. Sigui com sigui, com a espectadors ja sabem que es deixaran la pell per fer que la XXIV edició compti amb tota l’empenta que el festival mereix.

Mentrestant, Tarraco Viva segueix a les xarxes i al canal en línia del Festival:

https://www.tarracoviva.com/tarracoviva-2021/canal-en-linia/

Julio Villar és el detectiu de la investigació a la sèrie “Cèsar: cas obert”, una nova proposta en línia que ha tingut molt bona rebuda. Foto: cedida.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here