12.2 C
Província de Tarragona
Dijous, desembre 2, 2021

La generació de les dues crisis

Al parc Francolí, d’esquerra a dreta: Joan Fàbregas, Mireia Plaza, Guillem Bas, Manel Torres i Clara Esteve. Foto: David Oliete.

Quan somiaven en una primera feina digna, l’esclat de la bombolla immobiliària els va submergir en la precarietat. Els sous baixos, la inestabilitat i la incertesa ja havien marcat durant la darrera dècada les vides d’una generació que és colpejada ara per una segona gran crisi, la derivada de la pandèmia. Tenen entre 25 i 35 anys i el futur se’ls ha tornat en el darrer any encara més fosc. Són combatius, valents i estan més formats i preparats que cap altra generació, però la frustració i la desesperança marquen moltes de les seves vides.

El ‘FET’ convoca un grup de joves per analitzar un present i un futur ple d’incerteses

S’estan fent grans entre feines de merda i salaris irrisoris. Precarietat, desesperança i incertesa. Als currículums hi acumulen estudis i coneixement, graus i màsters, idiomes, cursos, habilitats, mèrits i competències. Han crescut amb la promesa que l’esforç tindria recompensa, que si es formaven se’n sortirien. Però ara viuen sense fer plans, immersos en el dia a dia, desorientats enmig d’una vida boirosa que fa més d’un any els ha imposat, a més, distàncies, aïllament social i mascaretes.

La pandèmia enfosqueix els projectes vitals d’una generació de joves que per força s’ha acostumat a viure en crisi. Ni els preus dels pisos ni el cost de la vida s’ajusta als seus salaris. Molts viuen amb els pares i les mares. Molts altres comparteixen pis com si encara fossin estudiants. La precarietat els empeny a combinar sovint diverses feines per tenir un sou de mil euros, amb sort. Amb la nova crisi tenen dificultats per trobar feina encara que sigui precària.

Tenen entre 25 i 35 anys, i viuen entre la frustació i la desesperança

Citem cinc joves nascuts entre 1986 i 1996 al Parc del Francolí, després de contactar-hi i fer-los una proposta que accepten amb ganes. Que s’expliquin, que dialoguin sobre una generació castigada per dues grans crisis (2008 i 2020). Una primera evidència: acumulen títols i mèrits que, en la majoria dels casos, no es corresponen amb la feina, els ingressos i la carrera professional que tenen.

La Clara Esteve (1995), graduada en Dret i màster en Dret Ambiental, és doctoranda a la Universitat Rovira i Virgili (URV).

El Joan Fàbregas (1996) té el grau d’Electromecànica, el grau superior d’Automoció i el grau mitjà en Llenguatge musical; toca la bateria, la flauta travessera i la guitarra, i forma part d’un grup de música (Mr. Jäck).

El Manel Torres (1992) té tres graus de formació professional (FP) en comerç, màrqueting i turisme, i ara treballa a la Sala Trono.

El Guillem Bas (1993), enginyer químic, és una illa enmig d’un mar de precarietat i salaris superbaixos. Treballa des de 2016 a Essity, una multinacional del paper amb planta de producció a l’Alt Camp.

La Mireia Plaza (1986) és tècnica en prevenció de riscos a la refineria de Repsol. Abans, però, es va menjar la crisi del 2008 en forma d’atur i la frustració de veure que l’arquitectura tècnica no li servia de gran cosa.

(…)

Aquests i altres joves són protagonistes d’aquest reportatge que forma part del dossier de la revista: 25 pàgines per abordar amb més d’una vintena de joves de Tarragona el seu present i futur.

El número 47 del FET el pots trobar a Llibreria La Capona, Llibreria Adserà i Quiosc El Miracle (Via Augusta, 8).

I si te’n vols fer subscriptor/a, clica aquí: et portem la revista a casa i podràs gaudir de les activitats culturals exclusives que organitzem per la comunitat del FET.

Esteve Giralt
Periodista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here