Una dona, amb la imatge quasi espectral que tenen les figures humanes en les fotografies més antigues, posa sobre un far metàl·lic, amb un vestit que ens transporta indubtablement a una altra època. I, envoltant l’estructura i empetitint encara més la dona, el paisatge planer i inabastable del delta de l’Ebre.
És la primera fotografia que es conserva del far de la Banya i que contemplem justament en el seu interior, un segle i mig després que fos feta i uns cent quilòmetres més al nord de la seva ubicació original. El recorregut seguit per aquest far des de la seva estrena fins als nostres dies, el que el porta de la sorra deltaica fins al moll de Llevant del port de Tarragona, dibuixa l’evolució d’un món que ha canviat molt.
Dos tècnics del Port de Tarragona s’encarreguen de controlar els fars del sud de Catalunya
La imatge va ser captada el 1867 per tot un pioner de la fotografia, el francès Jean Laurent, que a l’època va retratar per tota la península Ibèrica pobles, ciutats, paisatges, monuments i obres públiques, entre d’altres elements, ajudant a documentar gràficament tota una època. En aquell moment només feia tres anys que el far de la Banya, dissenyat per l’arquitecte madrileny Lucio del Valle, construït a Birmingham i fet de ferro forjat i xapa galvanitzada, lleugerament cònica, i amb l’interior de fusta de pi, havia entrat en funcionament. Tot fent un cop d’ull a la fotografia, ja es veu que treballar en aquell entorn no havia de ser gens fàcil.
“Viure aquella època en ple delta de l’Ebre era molt dur. Era un territori inhòspit, allunyat dels pobles, mal comunicat, especialment si hi havia temporal i moltes zones quedaven inundades…” Qui parla és Juanjo Heredero, un dels dos responsables de controlar els fars que depenen del port de Tarragona.
“I, a més, s’ha de tenir en compte que en aquest espai no gaire gran, que també havia de servir com a magatzem, hi vivien dues famílies”, apunta Mercè Toldrà, directora del Museu del Port de Tarragona. Realment, es fa difícil pensar que en l’habitacle del far, on ara ens trobem i que ja fa un temps que acull, com una extensió del museu, l’exposició d’objectes relacionats amb el món dels senyals marítims, hi pogués haver lloc per a tant.
Al far de la Banya hi ha una exposició d’objectes relacionats amb senyals marítims
El vell far de la Banya, tot i que ja no funciona com a tal, és l’únic supervivent dels tres històrics fars metàl·lics que va tenir el delta de l’Ebre. En tractar-se d’una àrea fosca, sense poblacions, era fàcil encallar-s’hi quan es navegava per la costa, ja que no hi havia referències lumíniques. Històricament havia sigut, per tant, una zona de naufragis, i per això de seguida que es va poder hi van proliferar els fars, alguns dels quals es van fer de metall per tal que es poguessin traslladar en cas de canvis en la línia de la costa, habituals en territoris tan exposats als temporals com són els deltes.
Encès per primera vegada l’1 de novembre de 1864, el far de la Banya va estar habitat fins el 1943. “Entre les dimensions reduïdes de l’habitatge i la dificultat pel que fa a l’abastiment de queviures i materials, que sovint s’havia de fer per mar, les condicions eren molt penoses. De seguida que es va poder, quan la introducció de l’acetilè va permetre la primera automatització dels fars, se’n va suprimir el personal, ja que només s’havia d’anar al far per canviar les botelles d’aquest gas, i va passar a ser controlat des de Sant Carles de la Ràpita”, explica la Mercè. El far de la Banya va estar actiu al delta de l’Ebre fins a finals de la dècada dels setanta del segle XX, quan va ser substituït per l’actual edifici de formigó, més modern i amb més abast de llum.
En aquella època, els faroners estaven acostumats a voltar. Ho sap especialment Carles Moral, l’altre encarregat del funcionament i el manteniment dels fars del litoral tarragoní, perquè, tot i que és jove i s’ha format en la nova era, la de l’automatització, la del control dels fars a distància, explica que diversos membres de la seva família van recórrer bona part de l’Estat de far en far. Van ser faroners el seu besavi, un germà del seu avi, el seu pare i ara ell mateix.
De fet, a l’exposició podem veure el carnet de tècnic i el d’identitat del seu besavi, Alfonso Moral Arnáiz, i la cartera de pell amb les lletres d’Obres Públiques en daurat. “El meu pare va fer les pràctiques a Menorca i després va passar per Granada, on jo vaig néixer, concretament en un far d’interior, situat a la muntanya, que formava part d’un sistema de posicionament de referència per als vaixells. Després va estar molt de temps al far de Sant Carles de la Ràpita, on vam viure”, apunta el Carles.
La tecnologia ha canviat radicalment la manera de vigilar i mantenir els fars
Fins als anys noranta del segle XX, moment en què la gestió dels fars va passar a dependre dels ports, els faroners eren funcionaris. Quan hi havia places es convocaven concursos i es podia canviar de destinació. Com més anys a l’ofici, més possibilitats d’anar a un far important o més a prop de casa. “També existien els càstigs —recorda el Juanjo—, sobretot si no eres puntual a la feina, una cosa bàsica. Llavors et podien destinar a algun far petit i allunyat de tot.”
Uns plats criden l’atenció, entre làmpades, òptiques, mapes, documentació i fotos de fars, ja que semblen fora de lloc. La Mercè Toldrà, però, explica què hi fa una vaixella en una mostra temàtica sobre senyals marítims: “És un element significatiu perquè els fars estaven sempre totalment equipats, fins al mínim detall, per tal que, quan hi hagués un canvi de faroner, calgués traslladar el mínim possible de coses, només estrictament les personals. Això es deu al fet que un far no podia estar mai ni un sol dia sense ningú, de manera que els relleus havien de ser ràpids.” És per aquesta mateixa raó, tal com hi afegeix el Juanjo, que els canvis no es feien entre fars massa allunyats, per tal que el nou faroner no trigués més d’un dia a arribar-hi.
Tot això, però, ha quedat enrere. Els avenços tecnològics, amb les bateries, els grups electrògens, les cèl·lules de llum fotoelèctrica —que permeten adaptar els horaris als canvis de llum—, les plaques solars, el posicionament per satèl·lit, els LED… han facilitat molt les coses i permeten que tots els fars puguin ser controlats a distància i que l’ofici del faroner, tal com se l’ha conegut tradicionalment, hagi desaparegut.
“Si abans hi podia haver fins a tres persones treballant en un sol far, ara només som dos per a tots els fars de la costa tarragonina, que són els que depenen del port de Tarragona”, explica el Juanjo Heredero, que amb el Carles Moral controlen el far de Torredembarra, el del Cap de Salou, els tres del delta de l’Ebre —el del Fangar, el del Cap de Tortosa i el de la Banya— i el de Sant Carles de la Ràpita.
També tenen cura dels abalisaments, les boies, els llums de port i els altres senyals lumínics, especialment presents al port de Tarragona i que compensen el fet que ja no compti amb cap far pròpiament dit, és a dir, que en faci la funció.
(…)
Aquest és un fragment del reportatge que publiquem íntegrament al número 48 del FET a TARRAGONA.
Aquest i la resta de continguts periodístics els hem elaborat gràcies al suport dels subscriptors i subscriptores de la revista. Per això, et convidem a sumar-te a la comunitat del FET, si encara no en formes part, per només 30€ tot l’any:
