15.5 C
Província de Tarragona
Dimarts, desembre 7, 2021

On quedem? Al quiosc de la plaça Imperial

El quiosc de la plaça Imperial Tarraco, aquesta setmana. Foto: Jan Magarolas.

He llegit l’article de l’admirat Ricard Lahoz, justificant l’intent municipal de fer passar un carril bici just on ara hi ha aquell quiosc, i no comparteixo del tot les seves conclusions. Tal i com ho planteja té tota la raó: com es pot defensar la prevalença d’una concessió administrativa de fa més de 50 anys, enfront del futur saludable que representa l’ús de la bicicleta? Succeeix, però, que ni l’Antic ni el Nou Testament ens diuen que les bicicletes han de passar, indefectiblement i inevitable, per aquells quatre metres quadrats de ciutat, ni el quiosc de la Plaça Imperial Tàrraco és un simple quiosc de premsa.

Consti que no tinc opinió al respecte, però he vist massa expedients d’expropiació forçosa, en els quals els enginyers -autors del projecte-, defensaven amb ungles i dents davant dels propietaris afectats, els traçats proposats per la carretera en qüestió,  mentre argumentaven -davant la constructora de torn i amb idèntic o major entusiasme-, que tampoc passava res si és modificava el traçat.

“El quiosc va ser una peça clau en la distribució de premsa clandestina antifranquista”

La dictadura franquista tenia com un dels principals objectius evitar qualsevol expressió escrita que la denunciés. Nogensmenys, les publicacions clandestines jugaven el mateix paper que juguen actualment les xarxes socials, davant una situació de manca de llibertat. A la ciutat de Tarragona, hi havia un partit clarament capdavanter en nombre de militants, organització i presència social: era el PSUC. Tan era així, que era “el partit”; no “un partit”.

El PSUC editava regularment “Lluita” (periòdic local), i distribuïa -a més d’altres publicacions menors- “Treball” (òrgan del Comitè Central) i “Mundo Obrero” (òrgan del PCE). La policia política de la ciutat mai va aconseguir desmantellar ni l’aparell d’edició de “Lluita”, ni la xarxa de recepció i distribució de “Treball” i “Mundo Obrero”. Doncs bé, en aquesta xarxa de recepció i distribució, el quiosc de la Plaça Imperial Tàrraco fou, durant molts anys, la peça clau.

“Vam convertir aquell quiosc en l’estafeta central del PSUC a Tarragona”

L’argument era del tot senzill: quin era el lloc on rebre i despatxar revistes i diaris era la cosa més natural del món?: Un quiosc de premsa. I si estava proper a la Comissaria de Policia (on ara hi ha la Cambra de Comerç), molt millor. Doncs som-hi! Vàrem convertir aquell quiosc en l’estafeta central del PSUC a Tarragona. D’aquí que, per molta gent, la instal·lació sigui molt més que un quiosc.

No vull dir que aquest argument sigui suficient, ni tan sols important, a l’hora de decidir el traçat definitiu d’aquell carril bici. No estic defensant les quatre parets del quiosc. Intento fer un homenatge al matrimoni Dueñas – De Juana, militants del PSUC, els quals regentaven el quiosc durant la dictadura franquista.

“El matrimoni Dueñas – De Juana, que regentava l’establiment durant la dictadura, es mereix un homenatge”

Intento explicar, i explicar-me a mi mateix, que aquell quiosc és un tros de la nostra memòria històrica, segurament petit, però que va jugar un extraordinari paper en el combat clandestí. I estic dient que no en tinc prou en anorrear-lo ara sense més, per instal·lar-hi un bonic plafó “in memoriam” d’aquí cinquanta anys, quan probablement som a temps de fer compatible la memòria històrica amb el saludable ús de la bicicleta.

Si això serveix com un element més de reflexió, benvingut sigui. Com diria l’amic Sabina: “no es que esté triste … es que me acuerdo”. El record de la parella Dueñas – De Juana (qui no recorda la tendresa d’aquella dona…!!!) s’ho mereix.

Matias Vives
Advocat i economista
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here