Advertisement Advertisement
Carregant ...

Tarragona – Marçà Falset, amb la “puta Renfe”

Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Imatge d’arxiu de l’estació de Reus. Foto: Adif.

Dissabte 18 de setembre, 18.36 hores. Arribo amarat de suor a l’estació de trens de Tarragona després de recórrer a camades el carrer Reial. Falten 5 minuts perquè el tren cap a Marçà-Falset parteixi. En teoria, esclar, perquè amb la Renfe ja se sap que no se sap mai. Però avui estic content. Camino fins a la taquilla pletòric, amb un somriure triomfal. Pensava que el perdria i mira, al final encara em sobraran 3 minuts i tot. I a sobre no hi ha cues ni aglomeracions. Ha! Quina xamba, tu. De vegades la vida et somriu, Enric, no sé per què t’obstines a mantenir aquesta tendència gairebé patològica a fer el ploramiques. L’home que despatxa els bitllets m’observa amb el rostre inexpressiu d’un buròcrata amargat. La seva grisor robòtica contrasta amb la llum que irradio.

Crònica d’un desplaçament impossible en tren fins al Priorat

18.41 hores. Us pensàveu que ara el tren sortiria, oi? Doncs no. L’autòmat m’ha dit que me’n vagi al carrer i pregunti (no sé a qui, ni a on) per l’autobús que em portarà fins a Reus. A la porta de l’estació no hi ha ningú que informi de res. D’altra banda, no compto amb la garantia que des de la capital del Baix Camp pugui desplaçar-me, posteriorment, fins a terres prioratines. La meva llum s’ha apagat. Abans de retornar als planys i els renecs, però, em repeteixo sense descloure els llavis que almenys el de taquilla, aquesta vegada, parlava en català. Tenint en compte que hi ha dies que hi escalfa la cadira un toixó ultra, no està pas tan malament.

Davant del Palau de Congressos s’aplega una multitud expectant. Tothom va perdudíssim, també el revisor amb accent llatinoamericà que, cada cop que s’acosta un autobús, es planta davant del vehicle, disposat a immolar-se perquè la massa no n’engoleixi el conductor. Res de distàncies de seguretat. La gent va boja per una plaça. Que la pandèmia ens faria millors, asseguraven. «¿Dónde va éste?». «Espera, que no lo sé». «Sant Vicenç – Barcelona». Corredisses, nervis, crispació. «Reus». «¡No se apelotonen!». «Oye, ¡que se ha colado!».

El viatge fins a Reus es fa en autobús. Foto: Enric Garcia Jardí.

18.55 hores. Veient el panorama, crec que paga la pena esperar i agafar el següent autobús, que ves a saber quan vindrà. De sobte, però, abans d’arrencar, el revisor avisa que encara queda una plaça lliure per anar a Reus, i com que ningú no fa el gest m’hi abraono impetuosament, com si hagués rebut un senyal diví. Travesso la porta just en el moment precís que comença a tancar-se. En qüestió de segons el conductor, de l’àmplia colla dels educats i simpàtics dins la seva espècie, em recrimina, a crits, que no puc continuar dempeus al mig del passadís. Collons, si no hi ha lloc! Una veu m’adverteix que sí que n’hi ha un, i l’assenyala. «Gràcies, gràcies». M’hi assec. Al meu costat hi ha una dona que m’explica que ve de Barcelona i que fa hores que es troba en aquest escape room ferroviari. Té molta xerrera i n’està fins als ovaris.

Abans de deixar enrere la plaça dels Carros, el conductor ja va més perdut que Alicia Sánchez Camacho en un congrés literari sobre Ausiàs March. Quan afluixa la marxa, a l’avinguda de Vidal i Barraquer, per tal de preguntar-nos cap a on ha de dirigir-se, l’autobús no se li cala de miracle. El vehicle tremola, i ell, amb la mateixa inseguretat, deixa anar una bona perla: «Esta rotonda… ¿la conocen?». La gent se’n burla. «Ric per no plorar», sento que assegura una senyora gran. No me’n puc estar de recordar aquell comentari d’Orwell sobre els trens a Homenatge a Catalunya.

Un viatge surrealista i “fliplant” en un bus que substitueix el tren fins a Reus

19.02 hores. Quin viatge… El xiquet del darrere clava cops de puny al meu seient i crida com si s’hagués empassat, en néixer, els altaveus d’un cotxe tunnejat. Al seient del davant, en retolador, s’hi promociona un compte d’Instagram. Decideixo entrar a tafanejar-hi, per matar el temps i la curiositat. Hi apareix una jove mig nua que es tapa, això sí, la cara amb un passamuntanyes. Es presenta com a bitch i menciona La Vendición, el segell discogràfic de Yung Beef i altres «traperus». No entenc res. Necessito una altra via d’evadir-me, parlar amb algú. Envio un whatsapp breu, una mena d’SOS: «Estic flipant». Un home pregunta si l’autobús s’aturarà a Vila-seca, com el tren al qual se suposa que havíem de pujar, però no rep resposta. No li auguro gaire sort.

“Es veu que hi ha obres d’Adif entre Torredembarra i Vila-seca, i que per això hi ha afectacions”

19.12 hores. Entrem a Reus. El xiquet que crida i clava cops de puny ara també tus a ple pulmó, amb la màscara mig abaixada. L’autobús va a ple de gom a gom, i a mi em pica la gola. Deu ser perquè fa una bona estona que no bec aigua, però penso immediatament en el virus.

A les portes de l’estació reusenca ningú no ens facilita, tampoc, cap mena d’indicació. Són els mateixos viatgers els qui, per mitjà del boca-orella, s’anuncien que es veu que hi ha obres d’Adif entre Torredembarra i Vila-seca, i que per això «els caps de setmana hi haurà afectacions». El plural i el futur d’indicatiu em preocupen. A dins, un noi molt eixerit fa el que bonament pot, i sí que mira d’enviar, com a mínim, cada passatger a l’andana corresponent.

“No penso pagar ni un cèntim per aquesta presa de pèl”

19.28 hores. En aquesta hora, suposadament, el tren, direcció Casp, s’hauria aturat a la fantasmagòrica estació de Marçà-Falset, després d’un viatge plàcid, i uns quants hi hauríem baixat. Però aquí seguim, a Reus, sense moure’ns, davant d’un tren. L’únic que es mou és un home d’uns 30 llargs que fa tota la pinta d’anar passat de voltes.

Uns minuts abans, diverses persones han comprat el bitllet fins a la seva destinació. Jo he decidit que no penso pagar ni un cèntim per aquesta presa de pèl, i que si el revisor em reclama alguna cosa estic disposat a aparèixer al telenotícies. Sí, soc un exagerat, però de debò que no, que no penso pagar-los ni un duro. Almenys no tindran el coratge de reclamar-nos el bitllet i el viatge serà gratuït… No?

“Aquesta crònica no és cap novetat pels usuaris del tren de la Catalunya nova”

20.05 hores. Més de mitja hora després, s’encenen els llums del tren. Ara ja sí. Apunto l’hora, perquè des que he pujat a l’autobús que he entès que de tot això n’havia d’escriure una crònica. Encara que no sigui cap novetat, sobretot per als de la Catalunya Nova. Encara que segurament no sigui, ni tan sols, notícia, per als mitjans generalistes.

20.22 hores. Baixo del tren. Diuen que va per llarg. No ho aguanto més. «Puta Renfe».

20.28 hores. Rebo un whatsapp que em confirma que em venen a buscar des de Falset. Em sap greu embolicar la troca. Soparem a Reus.

20.46 hores. M’assec en un banc de la plaça Prim, trist i solitari com Juan Carlos Girauta en aquell mem memorable. No som país per a trens. Ni per a transport públic. Tampoc no sé si, realment, si Catalunya fos efectivament un país, faríem les coses gaire millor. L’únic que tinc clar, ara com ara, és que al més aviat possible, i peti qui peti, em penso comprar un cotxe de segona mà.


Comparteix:
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  
  •  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *