Dos anys després, dues manifestacions per separat. Dos anys després, incapaços d’oferir una imatge d’unitat. Dos anys després, declaracions de responsables polítics, sindicals i veïnals que sonen reiteratives. Dos anys després, les mateixes queixes i crítiques de fa un any. Dos anys després, la immensa majoria de la ciutadania -resignació? passotisme?- prefereix mirar a una altra banda.
“dos anys després de l’accident a iqoxe, ningú ha estat a l’alçada”
Dos anys després de l’accident més greu de la història de la petroquímica de Tarragona, semblem atrapats en el dia de la marmota. Les mateixes pors i neguits, les mateixes reclamacions per posar més diners i mitjans al Plaseqta, les mateixes exigències a les administracions… Dos anys després, ningú ha estat a l’alçada de la resposta que mereixia la tragèdia: ni les administracions, ni el sector químic ni la societat civil.
Dos anys després gairebé tot continua igual, menys a l’empresa sinistrada que torna a produir al mateix ritme que abans de l’accident mortal. IQOXE es permet fardar d’haver invertit 40 milions d’euros en reparar els danys de l’explosió del 14 de gener de 2020 i “reconstruir” les seves instal·lacions. En dos anys, ni una autocrítica rotunda, ni un gest públic per demanar perdó a les víctimes i al conjunt de la població. Ha posat diners per pagar els danys dels habitatges afectats i, amb els permisos administratius a la butxaca, torna a rendir com abans.
“no constato la desconfiança amb la indústria de la que tant es parla”
Deixant al marge la investigació judicial, els informes publicats sobre les causes del sinistre, les tensions laborals, la gestió de l’empresa o l’escassa voluntat política per millorar els sistemes de comunicació a la ciutadania, en un dia com avui no deixa de sorprendre’m que la desconfiança de la gent en relació a la indústria de la que tant es parla no es tradueixi a peu de carrer.
Dos anys després, constato un semenfotisme immensament majoritari en relació a IQOXE i al conjunt de la indústria química. Una actitud tan arrelada a Tarragona com el seu passat romà. I així que, en aquest tema com en tants d’altres, preferim mirar a una altra banda com si res no hagués passat.
