14.1 C
Província de Tarragona
Dissabte, desembre 10, 2022

L’art de viure de la cultura a Tarragona

Lluís Jiménez, il·lustrador. Foto: cedida.

Vicente Cañón, 57 anys, viu del teatre. Lluís Jiménez, 44 anys, treballa d’il·lustrador. I, Raquel Méndez, 38 anys, s’alimenta de la dansa. Tres perfils vinculats a àrees culturals diverses, que no es coneixen entre si, però que tenen un punt en comú: totes tres es dediquen a la cultura i a l’art a la ciutat de Tarragona. I, no, no ho fan com a afició. Ho fan com a ofici.

parlem amb tres persones vinculades al teatre, la dansa i la il·lustració

“Jo era el graciós de la classe, el trapella que posaven a fer d’arbre a les obres de l’escola”, diu Vicente Cañón. Recorda que no va ser fins que, amb 19 anys, va marxar a estiuejar al poble dels seus pares, a Extremadura, que va debutar com a protagonista d’una obra de teatre. Fins al moment, ell només s’ho mirava des de fora. Després d’aquella revelació, va haver de marxar a la mili, on reconeix que una nit es va escapar per anar a veure ‘Cinco horas con Mario’, de Lola Herrera. Més tard, tornava a Tarragona per estudiar teatre a l’Escola Municipal d’Art Dramàtic Josep Yxart.

Vicente Cañón, dirigint un grup de dones al Metropol. Foto: cedida.

Amb els anys, ha actuat en diverses companyies del territori, que l’han portat a viatjar a Washington i a la República Dominicana, i ha anat construint la seva vida dedicada a la cultura. Treballa per l’Institut Municipal d’Educació (IMET), oferint classes de teatre a les escoles de Tarragona, i ho compagina amb la feina d’autor, actor i director de diversos grups de teatre a la demarcació. “La cultura no es pot polititzar, perquè és universal, transgressora i no entén de fronteres”, llança Cañón quan se li pregunta pel sector a la ciutat.

vicente cañón treballa fent classes de teatre a les escoles i dirigint grups

Lluís Jiménez, en canvi, va sentir-ho tot des de ben petit. “Jo era un nen que no dormia, així que els meus pares em posaven una pila de contes al bressol i, mentre ells descansaven, jo me’ls mirava i remirava”. Més tard, el van apuntar a escoles de dibuix on, a poc a poc, va anar millorant la seva tècnica. Va estudiar arts gràfiques, reconeix que enganyat i sense saber on anava, i alhora va continuar dibuixant en el seu temps lliure. De fet, no ho ha deixat de fer mai.

Raquel Méndez, en una coreografia recent. Foto: cedida.

També va estudiar disseny gràfic a Barcelona, on va gaudir d’algunes assignatures sobre tècniques d’il·lustració, però reconeix que el seu aprenentatge sobre aquesta disciplina ha estat, majoritàriament, autodidacta. Des de fa uns cinc anys es ven com a il·lustrador professional a la ciutat, ofici que compagina amb el de dissenyador gràfic i el de gestor de xarxes. “Fins fa poc no veia que la meva feina tingués futur a Tarragona”, reconeix.

lluís jiménez fa il·lustracions, disseny gràfic i gestió de xarxes

“Ballo des que tinc record de viure, suposo que des dels quatre o cinc anys”, comença Raquel Méndez. Ella es va formar a les sales de diverses escoles de ball de la província de Tarragona i, més tard, va marxar a Barcelona i Madrid a ampliar els seus coneixements sobre dansa. Més enllà del seu vessant de ballarina, ha exercit la docència de l’art durant molts anys, sobretot en la seva branca més contemporània.

raquel méndez fa coreografies des de la companyia ‘la im.perfecta’

Méndez col·labora amb Tarragona Jove, en especial pel que fa a la programació de la ‘Nit de la Dansa sota la Palmera’. El 2015 va donar vida a la companyia La Im.perfecta, amb qui ha ofert espectacles com ‘Memòria de les Oblidades’: una peça coreogràfica que recorda les dones empresonades al Convent de les Oblates de Tarragona durant el franquisme. “Trobo que l’art és un llenguatge que reuneix totes les característiques per explicar històries que ens toquen a tots”, reflexiona sobre la seva empremta en l’àmbit local.

Marxar fora per ampliar la formació

Els tres són de Tarragona. Sí. Però també tots tres van haver de marxar a Barcelona a ampliar la seva formació, a convertir-se en professionals de la seva branca. Van seguir allò que el dramaturg tarragoní, Marc Chornet, deia fa poc en una entrevista amb el FET: “Que els joves aprofitin tot allò que Tarragona els ofereix i que després marxin, que marxin, però que tornin”.

Des de la seva visió, millorar la cultura a Tarragona implica formar part d’una xarxa cultural més àmplia que la mateixa ciutat. I a aquest pensament s’hi suma Raquel Méndez, qui afegeix que des del consistori no es treballa per exportar els productes culturals locals cap a fora. En bona part això passa, creu Vicente Cañón, perquè “a Tarragona no ens ho creiem massa que tenim talent”, i es deixen morir grans obres, amb molts mesos d’assaig, en tan sols un parell d’actuacions.

Així i tot, anant al focus de la qüestió, els joves marxen fora a formar-se perquè aquí no tenen on fer-ho. En el cas del teatre, Cañón rep e-mails de famílies que volen que els seus fills estudiïn art dramàtic a la ciutat i no sap massa bé com dir-los-hi: a Tarragona cal una escola municipal de teatre, com aquella en què el mateix Cañón va poder estudiar fa uns anys. I el mateix passa amb la dansa.

Quant a altres recursos, Lluís Jiménez troba a faltar més espais públics on poder practicar lliurement l’art visual. Grans murs on els artistes puguin experimentar amb els seus esbossos, sense que es consideri una activitat il·legal. La situació és força semblant al teatre. Els centres cívics, que acostumen a tenir escenari, tanquen a les nou del vespre, l’hora en què la gran majoria de les companyies amateur inicien els seus assajos, en sortir de la feina.

A més, Cañón creu que un espai tan gran i “desaprofitat”, com és el de la Tabacalera, podria convertir-se en un grapat de sales d’assaig pels grups de teatre tarragonins, amb torns i un accés igualitari. I és que el dramaturg denuncia que, des de fa molts anys, els projectes teatrals de la ciutat sempre s’han atorgat als amics i coneguts artistes dels qui governaven en aquell moment. “La resta no hem existit”, concreta. I assegura que dins del sector hi ha moltes “capelletes”. Potser un projecte com aquest, coordinat per persones externes, seria una solució de futur.

Cañón també al·lega que, a Tarragona, vendre una obra que no compta amb actors famosos implica haver de trucar moltes portes. Massa. En aquesta línia, Lluís Jiménez opina que, si els artistes no són coneguts, no tenen feina perquè els encàrrecs relacionats amb la il·lustració són escassos. En el seu cas, aquí entra en joc l’Associació d’Il·lustradors de Tarragona, a qui agraeix el gran servei d’aparador i per les noves fornades que surten, any rere any, de l’Escola d’Art de la Diputació.

“I la veritat és que, tot i la mancança de més recursos, la gent respon a les iniciatives artístiques que llancem, per tant, no s’entén que no es moguin més idees a la ciutat”, confessa Méndez. Què falla, doncs? Bé, tots tres estan d’acord que a Tarragona es fan coses, perquè la gent del món de la cultura fa propostes constantment.  I això s’ha vist, sobretot, amb la pandèmia. Però sense l’impuls i la visibilitat de les institucions, apunta Jiménez, tot ha quedat a la vista d’uns pocs, “els mateixos de sempre”.

“cal donar més visibilitat a les iniciatives culturals”, diuen

L’il·lustrador afegeix que, per sort, sembla que ara les institucions s’estan adonant que certs projectes funcionen i hi comencen a donar continuïtat. Tanmateix, Vicente Cañón creu que encara falta molta voluntat d’apropar-se a les diverses formacions culturals de la ciutat per veure quins són els seus projectes i què poden oferir als tarragonins. I no, com fins ara, que han de ser els artistes qui van darrere de decisions polítiques. Méndez també ho diu: “Des de les institucions, s’haurien de potenciar molt més els nous productes culturals locals”.

Ara bé, de la mateixa manera, els tres creuen que no poden defallir i han de continuar proposant i movent iniciatives, també perquè des de la política sigui més fàcil que es tirin endavant. Se’ls pregunta sobre un projecte desitjat, que els agradaria fer realitat, i el Lluís no s’ho rumia un segon: poder repetir cada any l’acció d’omplir d’art urbà alguns mòduls de la llum i l’electricitat de la zona centre de la ciutat. Assegura que és el projecte més gran en el qual ha treballat a Tarragona i que el ressò que ha generat per xarxes, en els últims mesos, ha estat molt positiu.

el futur el veuen entre la resignació i l’optimisme

El Vicente fa una mirada enrere i recorda una iniciativa dels anys noranta a l’actual ‘El Magatzem’, on grups tarragonins de diferents disciplines artístiques actuaven plegats sota la batuta d’un director barceloní, Pep Anton Codina. Afegeix que va ser una experiència molt enriquidora que, sens dubte, repetiria, perquè “per un cop les famoses capelletes van deixar-se a un costat per fer plegats una obra coral”.

La Raquel destaca el Festival Internacional de Teatre de Tarragona (FITT), que se celebra anualment de la mà de la Sala Trono, com un dels millors projecte. Creu que cada trimestre se n’hauria d’impulsar un i, en aquesta línia, opina que seria molt interessant dissenyar un format semblant per a la dansa. “Fer que durant uns dies no existeixi cap altra cosa a la ciutat i que tothom, i tots els recursos, es mobilitzin pel moviment i la coreografia”.

Pel que fa a allò que ha de passar a partir d’ara, el futur cultural de la ciutat, alguns com Cañón el veuen sense canvis, després de tants anys rodant dins les mateixes dinàmiques. Altres, com Jiménez i Méndez, són més optimistes i creuen en la continuïtat de nous projectes i, sobretot, en l’esperit de tot un grup de gent, jove i no tan jove, amb moltes ganes de fer coses i de canviar els models actuals.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here