“Mira, la samarreta de la temporada de l’ascens i el canvi de camp. Va ser un any inoblidable, aquell.” L’Àngel Garcia no perd detall de les peces exposades al Museu del Nàstic, i no passa per alt la indumentària que ell mateix vestia fa 50 anys. “I fixa’t amb tot això”, li diu el Pepe Fragoso, històric nastiquer, impulsor del museu i actual vocal de la junta del club, assenyalant una acta arbitral, una entrada, una fotografia, una placa commemorativa i un pòster.
Fa 50 anys el Nàstic deixava el camp de l’Avinguda Catalunya i estrenava el Nou Estadi
Són objectes relacionats amb una data ben viva en la memòria de molts aficionats grana, l’1 de febrer de 1972, ara fa exactament 50 anys. Aquell dia es va inaugurar el Nou Estadi amb un amistós contra el primer equip del Barça i es va deixar enrere el vell camp de l’avinguda Catalunya, casa del Nàstic durant, justament, mig segle, ja que s’hi va començar a jugar a futbol l’agost de 1922. Al final d’aquella temporada 1971/72, el pas endavant que vivia el club amb la nova seu es va arrodonir amb el retorn a segona divisió.
el jugador Àngel Garcia i l’aficionat Pepe Fragoso expliquen al ‘Fet’ com es va viure aquell canvi
Quan evoquen l’estadi de l’avinguda Catalunya, l’Àngel Garcia i el Pepe Fragoso els ve al cap, sobretot, la paraula caliu. “Es veien riuades de gent anant al camp des de la Part Alta, des de l’actual carrer Rovira i Virgili… Abans i després del partit sempre hi havia molt ambient als voltants de l’estadi”, recorda el Pepe Fragoso.
Aquell vell recinte esportiu era un dels centres neuràlgics de la vida social tarragonina, tal i com explica l’Àngel Garcia: “Se solia jugar a primera hora de la tarda per després poder anar al ball, al cine o a fer un tomb per la Rambla. Era una època en què Tarragona era com un poble”.
el vell camp era un dels centres neuràlgics de la vida social tarragonina
Fragoso apunta que, com que el camp era força cèntric, familiars, parelles i amics anaven a esperar jugadors, directius i aficionats després dels partits per continuar amb l’oci, concentrat a Tarragona perquè, tal i com recorda l’Àngel, en aquella època “a Salou encara no hi havia res”. En les passejades per la Rambla posteriors als partits, els aficionats de l’època passaven pels bars i botigues que tenien pissarres amb els resultats de la jornada, especialment consultades quan el Nàstic jugava a camp contrari.
Hi havia caliu al voltant de l’estadi de l’Avinguda Catalunya, abans i després dels partits, i també a dins. “La poca separació entre el terreny de joc i les graderies feia que els aficionats estiguessin molt a sobre del joc i dels futbolistes. A més, el camp sempre estava ple, de manera que hi havia molt ambient”, explica l’Àngel Garcia.
l’actual estadi es va inaugurar l’1 de febrer de 1972
Fragoso recorda detalls de camp d’abans, com ara les banderes de tots els equips de la lliga posades per ordre de classificació o un rudimentari marcador simultani patrocinat amb els resultats d’altres partits. Ell destaca, sobretot, el sentimentalisme que hi havia al voltant d’un estadi amb molta història i que va viure, per exemple, les tres primeres temporades del Nàstic a primera divisió, als anys quaranta. Que l’equip grana només hagi jugat un altre any a la màxima categoria demostra el mèrit d’aquelles gestes.
El Pepe Fragoso va anar al camp del Nàstic per primera vegada amb onze anys i explica una història que transporta, realment, a uns altres temps: “Vaig començar a anar al futbol amb el caporal de la guàrdia urbana de Tarragona, el senyor García, que vivia al pis de sota de casa meva a la Part Alta. Li va demanar a la meva mare si volia que em portés, i ella va dir que cap problema. Anàvem uns quants nens, amb ell. Ens baixava cada diumenge, vèiem el partit i ens esperava a la porta”. El Pepe recorda passar bona part del cap de setmana a l’estadi de l’Avinguda Catalunya, veient partits de diferents categories, inclòs l’equip femení amb què ja comptava llavors el Nàstic. “Per a l’afició alguna cosa es va perdre amb el canvi de camp”, afirma.
“Als jugadors ens feia il·lusió canviar de camp”, diu Àngel Garcia
És per tot això, per estar a prop del centre i per la mística que l’acompanyava, que deixar enrere l’estadi de l’Avinguda Catalunya no va ser fàcil del tot i el pas al Nou Estadi va portar algunes reticències al principi. “Què hi hem d’anar a fer, allà baix”, recorda el Pepe que es comentava entre l’afició tarragonina. Acostumats a anar a peu al futbol, ara tocava agafar el cotxe, o algun bus que no arribava fins a l’estadi, per animar l’equip grana.
“Es podien trigar dues o tres hores a arribar, ja que era un coll d’ampolla i sempre hi havia embussos”, apunta l’Àngel. I és que els accessos van ser, els primers temps, un dels grans problemes del Nou Estadi. De totes maneres, l’exjugador i exentrenador grana puntualitza que, en aquell temps, el camp de l’Avinguda Catalunya, malgrat la centralitat actual de l’espai que ocupava (justament davant per davant del museu del Nàstic on ara l’Àngel i el Pepe recorden vells temps), tampoc es podia considerar cèntric del tot: “De fet -diu l’Àngel- jo vivia a la Part Alta i quan era petit la meva mare no em deixava anar sol a l’estadi, ja que es veia lluny, pràcticament als afores”. “Doncs imagina’t anar al Nou Estadi, allò ja era una excursió”, apunta el Pepe.
Malgrat tot, tots dos admeten que el canvi va acabar sent positiu. Segurament, els que millor s’ho van prendre des del principi van ser els jugadors. “Ens feia il·lusió canviar de camp, les instal·lacions s’havien quedat petites i deficitàries. Al Nou Estadi teníem vestidors més grans, una sala interior d’escalfament, les graderies eren més espaioses, el terreny de joc més gran… A més, anàvem primers, ens vèiem a segona divisió, la gent estava il·lusionada, i tenir un camp nou entrava dins d’aquest context d’eufòria”, explica l’Àngel Garcia.
aquella temporada 71-72 l’equip va pujar a segona
El futbolista -mític lateral dret de llarg recorregut que va vestir onze temporades la samarreta grana- té en l’ascens d’aquell any una de les seves grans vivències, sobretot la gernació que es va concentrar per acompanyar l’autocar fins al Nou Estadi després de tornar d’Algemesí, on es va certificar l’ascens.
Del dia de la inauguració del camp, l’Àngel Garcia recorda sobretot la il·lusió de jugar contra tot un Barça, mentre que el Pepe Fragoso té gravat a la memòria el gol del blaugrana Martí Filosia a la porteria de muntanya, l’únic d’un partit que va acabar amb victòria visitant. “Jo tenia 19 anys i aquell dia vaig anar al camp amb el meu cunyat. Vam haver d’aparcar força lluny, a l’actual Via Augusta, prop d’on ara hi ha el supermercat Aldi, i anar a peu pels camins i els descampats, ja que llavors la Vall de l’Arrabassada no existia. Arribaves una mica cansat al camp”, assegura.
disposar d’un camp modern va ser un orgull per als nastiquers
Malgrat això, i el pes sentimental del vell estadi, tenir un camp més modern també va ser un orgull per als nastiquers, que, tal i com admet el Pepe, sovint visitaven les obres per veure com s’anava aixecant aquell gran camp en uns terrenys on també es van poder encabir les instal·lacions per a les altres seccions del club.
Un gran camp que, malgrat la denominació que manté fruit de les ganes de novetat de fa mig segle, ja no és tan nou, per bé que les reformes que s’hi han fet li han anat rentant la cara. Un estadi que, malgrat els projectes que s’han quedat al calaix i amb el context incert actual, continuarà sent la casa grana força temps, qui sap si per mig segle més.
