He de començar la crònica amb un pensament sincer, esperant el millor per la persona ferida d’una entitat de l’Arrabassada. El periodisme massa sovint estampa als nassos paraules molt difícils d’escriure, i aquestes que venen ho són, però sempre des del respecte absolut. I qui tingui orelles que hi senti.
Perquè seria injust no parlar d’aquest Carnaval que tanquem i que certifica que ja no només les ganes han deixat enrere la pandèmia. L’adrenalina que es va viure aquest dimarts a la plaça de la Font, amb la lectura del Testament del Rei Carnesoltes i la Crema de la Bóta, va ser un tap de cava que portava molt de temps esperant a ser destapat: el Carnaval escampava la seva crítica més àcida i més necessària, les comparses es reivindicaven com un agent integrador i les entitats de foc tornaven a encendre els carrers de Tarragona després de tant de temps.
Amb la crema, el correfoc tornava al carrer per primer cop des de la pandèmia
El Rei Carnestoltes no se’n va anar, com és habitual, sense fer-nos arribar un Testament ple de missatges per qui els sabés llegir. Els jubilats i les pensions, les guerres internes del PP… però especialment aplaudits van ser les proclames a favor de la pau, la diversitat de gènere i un missatge clau i ben dirigit: “Que apostin per la cultura / i que torni el Minipop. / La veritat: deixar-se’l perdre / és de ser un govern miop.”
Els actes més protocol·laris del Dol i l’Enterrament donaven pas a la disbauxa del Correfoc, que corresponia l’immens públic amb les seves millors carretilles. Una gernació -molts espectadors principiants, val a dir- va omplir la Crema de la Bóta de Carnestoltes i la seva Concubina, una prova més del desig que hi ha, perquè l’acte multitudinari de la plaça de la Font era també necessari des d’un punt de vista anímic i social. Només calia estar atent per veure que gran part del públic no era el mateix que omple els actes de Santa Tecla: el Carnaval serveix per atraure gent menys lligada a altres tradicions.
“Veient la poca valentia dels ajuntaments de l’entorn, és d’agrair l’aposta de les nostres entitats”
Llençant la mirada més enllà, i veient la poca valentia d’alguns ajuntaments de l’entorn, és d’agrair l’aposta de les nostres entitats més festives. Mantenir la Rua va ser un encert. La recuperació i reconversió de la mítica Guerra de la Farina -no a la guerra, sempre-; l’obertura a carnavals d’arreu de l’estat i les noves propostes com el Ball de Màscares (per bé que massa exclusiu), també.
Menció a banda -a banda d’aquest Carnaval tan brasiler, vull dir- mereixen les entitats que mantenen la sàtira i la crítica per sobre de tot com a icones de la festa pagana. Que duri molts anys més aquest humor censurador del poder que diu les coses que ningú més gosa dir… i de la manera que ningú més s’atreveix a fer. Beneïda valentia que tenen de dir les coses pel seu nom i a la cara dels responsables, amagada rere l’acudit però no per això menys reeixida. Perquè què seria de nosaltres sense aquests elements tan democràtics?
El Carnaval tarragoní avança i s’adapta als nous temps. Ara ja toca mirar els propers actes que, cada vegada amb menys por, s’han d’anar organitzant a Tarragona i han de donar pas a l’esperada normalitat. I acabo com he començat: no ens coneixem però t’espero aviat als carrers de Tarragona fent allò que t’agrada fer.
