Només se senten alguns ocells enmig del silenci. S’ha tancat la porta metàl·lica de 5 metres d’alçada i deixem enrere el mur que ens separa del carrer. Dins del mur que dona a l’avinguda República Argentina hi ha despatxos i oficines, però nosaltres ja som al “fossar”, el corredor que separa aquesta zona del “recinte de seguretat”.
un grup de subscriptors del ‘fet’ visiten la vella presó de tarragona
Ens dona la benvinguda Carlos López, director del Centre Penitenciari Obert de Tarragona. Som un grup de 24 amigues i amics del FET interessats en descobrir la vella presó construïda fa 70 anys i que aviat tancarà portes definitivament. La visita complementa el reportatge de Fran Richart amb fotos de David Oliete publicat al número 51 de la revista.
López posa context abans de trepitjar passadissos, mòduls, cel·les i patis. La presó tarragonina, concebuda per acollir 252 interns, va arribar a tenir-ne 450 entre les dècades dels vuitanta i noranta. Aquesta massificació ens acompanyarà com a referència al llarg de la visita per entendre com va ser la vida entre reixes durant molts anys.
AVUI HI HA 143 INTERNS EN RÈGIM OBERT I 60 PROFESSIONALS
La vella presó fa de centre penitenciari obert des del 2015, quan va obrir Mas Enric. Avui hi ha 143 interns, tots homes, que surten cada dia del recinte. Alguns ni tants sols tenen l’obligació de tornar a dormir. Es troben en un règim “de confiança”, previ a la llibertat total. Una seixantena de funcionaris -entre educadors, treballadors socials, psicòlegs i tècnics d’inserció laboral– els acompanyen en aquest procés.
El director anirà recordant aquesta circumstància a mesura que anem coneixent les instal·lacions per remarcar que l’equipament es va dissenyar com una presó per “custodiar” els reclusos, alguns molt violents i agressius, i ara hi viuen homes que busquen un futur allunyat del delicte. Ens observen dues torres de vigilància que ara no tenen cap sentit.
concebuda per a 250 interns, en va arribar a tenir 450
Accedim a un segon control d’accés, que abans corresponia a l’àrea d’ingressos. Al davant, un llarg passadís amb diferents portes transversals que s’obrien i tancaven amb l’anomenat ‘sistema resclosa’ per evitar fugues. Ara estan obertes. En línia recta avancem fins al panòptic, al mig de la presó, que en el passat tenia la funció de controlar des d’un punt alçat totes les galeries.
Des del panòptic es pot observar els dos mòduls i els accessos a menjador i cuina, i tallers, ara amb un ús escàs. Al pis de dalt, la porta d’accés a l’escola i a la biblioteca. Carlos López aprofita per afirmar que treballen “per la reinserció” dels interns, però reconeix que pateixen “encara un estigma de la societat”.
accedim a cel·les, patis, menjador i cuina del centre
Els subscriptors del FET entren en una de les galeries. Algunes portes de les cel·les estan obertes i es nota que hi ha vida, que algú hi dorm, encara que només siguin unes poques nits. Abans, fa notar el director, les 28 cel·les de cada mòdul dividides en dues plantes estaven ocupades fins amb 4 interns. La xifra és angoixant: 112 reclusos en un espai reduït.
Directament accedim al pati d’aquest mòdul. El silenci és total. Cap rastre de soroll de l’exterior. Contrasta amb el moviment i l’agitació que aquí es podia viure anys enrere. Per una altra porta arribem al menjador i la cuina, que havia de servir cada dia més de 400 esmorzars, dinars, berenars i sopars. Un cuiner professional comptava amb l’ajut de 10 interns de matí i 10 més de tarda.
hi ha locutoris i un espai per a comunicacions íntimes
La visita encara ens depara més racons: el pati d’esports i l’espai de les comunicacions: les ordinàries a través dels locutoris, i les íntimes de família o amb la parella que tenien lloc en habitacions separades per un estret i lúgubre passadís. I al final del recorregut, “el departament especial”, una galeria de 12 cel·les per a reclusos violents i perillosos, i amb un petit pati només per a ells.
Els lectors del FET acaben la visita “impressionats” i amb moltes preguntes sobre el grau de reincidència, el sistema penitenciari, l’estada mitjana dels reclusos en règim obert o l’estat de les instal·lacions. López remarca que Catalunya té competències en presons des de fa 40 anys, que el model de centre penitenciari obert té “moltes potencialitats” que allà hi treballen professionals de molts tipus. I això té un cost (el 2011 es va calcular que 75€ per dia i intern).
el director aposta per les “potencialitats” dels centres oberts
“Aquí ja no necessitem murs”, afirma, després de reconèixer que s’han d’obrir més a la societat, en la línia de l’activitat organitzada pel FET. I sobre el futur de la velló presó, que probablement tancarà a finals d’aquest any, expressa un desig: “Que no caigui en desús, és un edifici singular”.
Un llarg aplaudiment agraeix les explicacions i la gran porta metàl·lica corredera es torna a obrir. Recollim documents d’identitat i telèfons mòbils i tornem al carrer i a recuperar el soroll de la ciutat. Recuperem la sensació de llibertat plena.
Per completar la crònica (només s’ha permès fer alguna foto general de la visita per raons de privacitat i seguretat) aquí teniu algunes de les imatges captades per David Oliete i publicades al número 51 de la revista FET a TARRAGONA:
