No espereu trobar en aquest article una crítica teatral de la darrera obra produïda per la Sala Trono, sempre és millor que aneu al teatre i la jutgeu – si és aquesta la paraula – vosaltres mateixos. Només perquè us situeu en escena, la història té lloc en una botiga d’electrodomèstics quan una dona de mitjana edat hi entra amb una gandula i una planta disposada a passar-hi nou mesos “per renéixer”.
la sala tarragonina produeix ‘obsolescència programada’
Fet el breu resum, només dos apunts perquè no sigui dit que no hi ha crítica. Es podria escurçar alguns minuts la peça, pel meu gust és un pèl llarga. I caldria esmenar que les avellanes es pleguen de terra, mai “es cullen” com s’apunta en el primer monòleg d’obertura. Que només començar i escoltar-ho, alguns camptarragonins dels que ens asseiem a les butaques, vam patir un sobresalt.
un text d’anna m. ricart que arribarà a tarragona per sant jordi
Amb Obsolescència programada, estrenada dimecres passat a la Sala Beckett (Barcelona), la Trono torna a apostar per una comèdia plena de converses absurdes i banals que, al mateix temps, esdevenen transcendentals. Aquesta vegada ho fa fent confiança a un text d’Anna Maria Ricart Codina, sota la direcció de Mònica Bofill i amb les interpretacions, sempre còmiques, de Victòria Pagès, Albert Triola i Gemma Martínez.
Es nota la mà del director de la sala, Joan Negrié, que es perd poques estrenes a Barcelona i que ha sabut envoltar-se de dramaturgs de primer ordre com Israel Solà que va dirigir Això és tot o El Sostre per la Trono els anys 2017 i 2018, Sergi Belbel que es va fer càrrec de Vaselina (2019) o Els Gossos (2020), sota el comandament de Nelson Valente que per cert, just aquest mes s’ha tornat a estrenar a Buenos Aires.
PER PRIMERA VEGADA UNA DONA DIRIGEIX UNA PRODUCCIÓ DE LA TRONO
Aquesta vegada el tàndem escollit és femení. I cal destacar-ho perquè és la primera vegada que una dona, Mònica Bofill, dirigeix una producció de la Trono; que ja tocava després de 18 anys! I l’altra cara femenina és la d’Anna Maria Ricart qui ha signat un text que no parla de l’obsolescència programada dels electrodomèstics, que també, sinó de la de les dones que a certa edat queden apartades per la societat consumista.
Ricart és periodista i es va reinventar com a dramaturga, se l’ha de tenir sempre en ment perquè ha aconseguit un estil propi que li ha valgut el Premi MAX 2015 a la millor adaptació teatral per Fuenteovejuna. Breve tratado sobre las ovejas domésticas, a partir del clàssic de Lope de Vega. També va excel·lir fa dues temporades al TNC amb Encara hi ha algú al bosc, una peça de teatre documental que recull les violències que van patir les víctimes de la guerra de Bòsnia, i que va ser l’espectacle inaugural del FITT 2021. Part del currículum de Ricart el repasso no per llançar floretes a l’autora, sinó perquè prenem consciència de la divisió on està jugant la Trono els darrers anys.
“CAL VALORAR EL PAPER DE LA sala EN EL PANORAMA TEATRAL CATALÀ”
Que els tarragonins i les tarragonines sempre implorem el desballestament cultural que pateix la ciutat, però en canvi som incapaços de valorar com es mereix el paper que està tenint la Trono en el panorama teatral català. Els de la Trono porten el nom de la ciutat per tot arreu on fan gira i són un referent de producció, de gestió i de programació a tot el país. Tant de bo se sàpiga aprofitar tot aquest talent; i sigui dit de passada, també en el projecte d’escola de teatre que torna a estar sobre la taula de la conselleria de cultura, cosa que celebro personalment.
Els darrers temps, la Trono ha fet un salt exponencial pel que fa a les produccions pròpies. Ara estrena Obsolescència programada a la Sala Beckett, espai de referència de la dramatúrgia contemporània, però és que els darrers anys també ha estrenat a la capital catalana Vaselina i Els Gossos.
Fa uns mesos el seu director, Joan Negrié, deia a Tarragona Ràdio que “la Sala Trono està a tope”. No li faltava raó, i agafeu-vos fort perquè encara tenen cartes per ensenyar: per Sant Jordi arribarà a Tarragona aquesta obra de la qual us parlo, Obsolescència programada, i al maig encara n’estrenaran una altra, Les bones intencions, un text de Marc Artigau, biografia del qual ja us detallaré si cal quan s’apropi la cita.
Mentre espereu, repasseu la cartellera de la Trono i que no us faci mandra d’anar a veure qualsevol de les obres que portin, jo hi aniria a cegues.
