Advertisement Advertisement
26 C
Província de Tarragona
Dimarts, maig 17, 2022

Els 50 anys d’Òmnium al Tarragonès, recollits en un llibre

Coberta del llibre ‘De la llengua al país’, de Ricard Lahoz, amb quatre imatges vinculades als 50 anys de trajectòria d’Òmnium Cultural al Tarragonès.

El periodista Ricard Lahoz Avendaño presenta, el dijous dia 31 de març, a les 19 hores, a l’Antiga Audiència, el llibre De la llengua al país. 50 anys d’Òmnium Cultural del Tarragonès, editat pel Cercle d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver del Camp de Tarragona. Aquesta novetat editorial és una nova aportació del director del FET des del camp del periodisme «reposat», de «cocció lenta» —com a ell li agrada d’anomenar-lo—, a la història recent de la ciutat, després d’haver treballat, en obres anteriors, els fets de la riuada del Francolí de 1994 i la biografia de Francesc Xammar Vidal.

ricard lahoz presenta l’obra dijous 31 de març a les 19 hores

En aquest estudi tracta de resumir, en poc més de 200 pàgines, el mig segle de trajectòria d’una de les entitats cíviques i culturals més importants —així ho han demostrat en termes qualitatius i quantitatius— de Tarragona i de la comarca. I ho fa capgirant l’ordre cronològic de la seva trajectòria i situant-nos, en primer lloc, en un present que a la majoria de lectors ens és conegut, perquè l’hem viscut en pròpia pell. D’alguna manera, és com si partíssim de la imatge que cadascú s’hagi pogut formar després d’anys de mobilitzacions massives i d’una presència mediàtica molt focalitzada en determinats posicionaments polítics, per acabar revelant, a tots els qui encara no ho sabien, tot allò que Òmnium Cultural, i en particular, la seva delegació tarragonina, han significat, i que pot encabir-se en el lema fundacional de l’entitat: «Llengua, Cultura, País».

el llibre l’edita el cercle d’estudis històrics i socials guillem oliver

Respecte a la metodologia emprada, convé ressaltar la quantitat de testimonis que Lahoz incorpora en els seus textos, construïts amb un llenguatge entenedor que propicia que es llegeixin com a peces periodístiques. Ja des d’un inici, una vintena de socis —d’edats i condicions molt diverses— expliquen quan i per què van decidir inscriure’s a l’entitat. Aquesta visió coral és una constant en el llibre. Lahoz sap que com més testimonis aplegui, i com més pregonament els entrevisti, més oportunitats tindrà d’acostar-se al detall i el matís desitjats, que la realitat, si es pretén aprofundida, sempre imposa.

Cinc dels presidents d’Òmnium Cultural al Tarragonès, en una trobada organitzada pel FET a TARRAGONA l’estiu de 2021. D’esquerra a dreta: Olga Xirinacs, Josep-Lluís Carod-Rovira, Rosa Maria Codines, Joan Andreu Torres i Núria Aguadé. Foto: David Oliete.

Com a document històric, l’obra contribueix a comprendre millor el context en què, l’any 1971, sorgeix Òmnium Cultural del Tarragonès, a recés d’associacions com el Club de Joves, la Cooperativa Obrera o la Llibreria la Rambla. És, en aquest sentit, un homenatge a tots els qui, en aquells anys van dir no i no es van deixar arronsar per un règim dictatorial que no en tenia prou amb assassinar adversaris, sinó que també s’havia proposat —des d’una catalanofòbia que ve d’antic, i que continua influint en algunes capes de la societat espanyola—, d’assassinar un idioma i una cultura.

l’estudi analitza la trajectòria de l’entitat des de 1971

L’obra destaca, en els orígens, el paper decisiu de l’escriptor i advocat Josep Anton Baixeras, ben connectat en els cercles de la intel·lectualitat catalanista del país, i l’acció clandestina d’aquella primera junta, on hi havia noms com el de Josep Sendra i Navarro —entrevistat per darrer cop amb motiu del llibre i d’un audiovisual—, Ramon Marrugat o Gabriel Xammar. Seguidament, repassa i emmarca les diferents etapes de l’entitat, que van des de les acaballes formals del franquisme fins al pas de bona part del catalanisme a l’independentisme, a causa de la crisi de l’autonomisme.

Es tracta, doncs, de l’anàlisi de dècades d’una activitat cultural continuada, que Lahoz reflecteix amb afany de precisió. S’hi constata, entre d’altres, la il·lusió de les primeres classes de català i l’empenta d’aquells primers docents i alumnes; la Nit de Santa Llúcia de 1972; l’impuls del Premi Domènec Guansé; l’organització de l’Any Rovira i Virgili; els esforços per actuar en termes de Països Catalans i la consolidació d’uns premis literaris que —per la seva singularitat, en casos com el del Vidal Alcover de Traducció, per la seva dotació econòmica i per no haver caigut en la temptació d’obrir pliques abans d’hora i premiar «mediàtics» per imposició d’uns criteris comercials— haurien de ser motiu d’una major autoestima col·lectiva. A cada president de la delegació (Josep Anton BaixerasOlga Xirinacs, Josep-Lluís Carod-Rovira, Núria Aguadé, Joan Andreu Torres i Rosa Maria Codines) també se li dedica un capítol específic, que en valora el llegat.

Joan Fuster, Josep Maria Castellet i Joan Oliver a Tarragona l’any 1972. Arxiu Òmnium Cultural.

Aquesta investigació exhaustiva, que va molt més enllà del que aquestes ratlles sintetitzen, ve precedida per un pròleg de Rosa Maria Codines, la dona tenaç, amb parlar de les Garrigues, que ha encapçalat la delegació —i que ha estat substituïda, fa poc, per Zacarias Henar, un perfil que entronca amb el neguit de l’entitat per reforçar la cohesió social i reforçar l’ús de l’idioma—, i per un text de Jordi Cuixart, impregnat dels tòpics de l’optimisme cuixartià, que en els darrers anys ha aconseguit el que semblava —i de vegades encara sembla— gairebé impossible: aturar, per uns moments, el joc del repartiment de cadires institucionals i la lluita de declaracions-dard caïnita d’uns partits incapaços d’anteposar, als seus interessos més baixos, un objectiu nacional de primer ordre, i evidentment, de dificultat enorme. Per la cua, en canvi, l’obra clou amb un seguit de documents annexos que apuntalen el discurs històric i que faciliten la consulta directa d’algunes fonts de procedència diversa.

Quatre moments entre el 1972 i el 2017 il·lustren la coberta del llibre.

Un cop llegit el llibre, i immersos de ple en aquest moment de necessitat de «canvi de lideratges» —en paraules del mateix Cuixart—, i de desmobilització i desorientació aguditzades també per les circumstàncies socials i sanitàries, les preguntes se’ns acumulen:

Els esforços per arrelar en les perifèries urbanes de les grans ciutats, a Tarragona centrats en el Fòrum Bonavista, produiran els efectes desitjats?

En què consisteixen exactament i com s’han d’articular les «lluites compartides»?

Com es farà front als reptes que les estadístiques sobre l’ús social de la llengua catalana assenyalen?

Com es fomentarà el relleu generacional a l’entitat i a la delegació —encarnat, en el llibre, per Joan Albert Besora—?

Com es reconstruiran les esquerdes que els partits deixen al seu pas, més evidents quan no s’albira un projecte polític unitari per superar l’autonomisme, ni a curt, ni a mig termini?

Com articular accions de desobediència pacífica efectives sense amagar les dificultats d’un procés d’independència no pactada, i sense ignorar que davant hi ha un estat amb tots els instruments a l’abast i una Unió Europea que és, abans que res —abans que els drets, individuals i col·lectius, s’entén—, una comunitat d’interessos econòmics?

Com afermar complicitats sense caure en un sentimentalisme naïf, de dubtós èxit?

Com sortir de l’atzucac, de l’efecte Doppler paralitzador que suposa el cop de realitat que de la temptativa de república del 2017 es deriva?

el llibre incita a la reflexió i a fer-se preguntes

«Ho tornarem a fer» és avui un anhel, una declaració intencional, i també un crit de resistència davant de la repressió de l’Estat espanyol, intensificada a partir del Primer d’octubre. No representa, però, si més no encara, l’afirmació de qui té un camí clar i una estratègia meditada, realista, consensuada i planificada per posar en pràctica el perseguit dret a l’autodeterminació de Catalunya. Tot aquest optimisme discursiu d’inspiració cuixartiana, segurament necessari per fer front a la sensació de reculada, si vol ser creïble, necessita omplir-se de contingut.

òmnium compta amb prop de 5.000 socis a la comarca

Les respostes als dubtes aquí plantejats —motivats per l’anàlisi del passat i del present que el llibre suscita— sobre l’esdevenidor del país se’ns escapen, i pertanyen només al terreny de les especulacions, front al qual, els bons periodistes com Lahoz prefereixen mantenir una actitud prudent, plena de reserves i, com a molt, d’interrogants que suggereixen.

El que està clar, amb tot, és que Òmnium Cultural, amb una massa social de més de 200.000 persones —i amb prop de 5.000 socis a la delegació del Tarragonès—, de ben segur que hi tindrà coses a dir. La publicació d’aquest llibre, i la corresponent presentació a Tarragona en conversa amb la també periodista Yolanda Garcia, pot ser una bona ocasió, precisament, per incitar la reflexió.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here