Pantalles i classes virtuals. La facultat a casa. De la plenitud a l’avorrida rutina. La universitat, sense la vida al campus, queda reduïda a tan sols apunts i exàmens. Dues promocions d’alumnes, recentment estrenada la majoria d’edat, s’han vist atrapades en aquesta monotonia. Universitaris de segon que no havien trepitjat encara la universitat. Però tot això ha acabat. Durant aquest curs 2021-2022, els joves estudiants de la Rovira i Virgili estan vivint el retorn a una mena de normalitat i experimentant, ara sí, allò tan sagrat i llaminer: la vida universitària.
EL ‘FET’ ES REUNEIX AMB 4 PATAQUERS PER analitzar EL BON MOMENT DE LA COLLA
Al mateix ritme que les facultats es tornaven a omplir, tot just encetada la passada tardor s’anunciava l’alto el foc entre múltiples activitats grupals i la covid. Malgrat que ho van fer amb moltes restriccions que atacaven de ple a la seva mateixa forma de ser, els castells van tornar. No només als locals d’assaig i a les places, sinó també als campus. Mentre les colles d’arreu del país veien com l’últim tram de temporada passava de ser la clàssica traca final a una pretemporada necessària, les formacions universitàries es plantaven davant d’un any aparentment normal.
La llum verda va agafar a contrapeu moltes colles. Bona part dels seus castellers estaven desconnectats o havien descobert altres aficions. A la universitat, però, hi havia ànsia de fer coses, de viure. Això va repercutir directament en algunes colles i, arreu de Catalunya, n’hi va haver una que se’n va beneficiar com cap altra: els Pataquers de la URV.
L’AGRUPACIÓ DE LA URV ÉS UNA FONT D’ENTRADA A LES 4 COLLES DE LA CIUTAT
Els de la camisa taronja, lluny de perdre el millor estat de forma de la seva història just escapçat per la pandèmia, van experimentar un boom insòlit i van apujar encara més el nivell. Mai havien tingut tanta quantitat d’integrants ni tanta qualitat en les construccions. A diferència del món casteller convencional, l’universitari va gaudir d’un retorn més fluid. Això s’explica perquè, malgrat que uns i altres fan el mateix, la forma de fer-ho té moltes diferències.
El FET es reuneix amb quatre pataquers i pataqueres per entendre el bon moment de la colla de la Rovira i Virgili des de fa poc més de mig any. Precisament, una de les fórmules de l’èxit rau en el fet que els castells universitaris van molt més enllà dels mateixos castells. “Aquí fer castells és un dels objectius, però és molt important la relació entre els membres. Es fan activitats per conèixer-nos i fer pinya. Això ajuda a tenir un altre grup d’amics per sortir de festa o anar d’excursió. Això a una colla convencional no ho trobes, perquè la finalitat principal és fer castells”.
la vessant social pren més força en una colla com els pataquers
Així ho explica Ariadna Maña, de 21 anys i estudiant d’Infermeria. És crossa als Pataquers, però també a la Colla Castellera de Sant Pere i Sant Pau. De fet, els protagonistes d’aquest reportatge són membres de cadascuna de les quatre colles convencionals de la ciutat. Les camises ratllada, lila, blau marí i verda es fusionen en el color taronja entre el setembre i el maig gràcies a la vida universitària.
“Molts cops no comparteixes tot el que voldries compartir amb la teva classe i Pataquers t’ajuda a tenir una vida universitària molt bonica, amb gent amb interessos similars”, relata Mario Lozano. Estudiant de Treball Social, té 23 anys i fa de baix també als Xiquets de Tarragona.
En el mateix sentit es justifica Andrea Pérez: “No és el mateix ser en una aula que en un assaig. Compartir laboratori amb deu persones que donar pit al de davant. És més distès per conèixer gent i fer relacions més sòlides”. L’Ann, com se la coneix a Pataquers, té 22 anys i també té camisa dels Xiquets del Serrallo. Agulla a les dues colles, estudia Enginyeria Biomèdica i recalca que els castells disten molt de les aules, perquè tothom “flueix a la vegada, ja que es comparteixen moltes hores”.
ariadna maña estudia infermeria i ve de bot
Per la seva banda, Abril Milà apunta que “estava a tercer curs i encara no havia acabat de fer vida universitària”. L’Abril, estudiant de Química, pràcticament no coneixia el campus sense covid, però els castells per fi hi van posar remei: “Em vaig apuntar per conèixer més gent i em va encantar. Sense la covid, no m’hauria apuntat”, reconeix.
El cas de l’Abril és diferent del dels altres tres companys. De tots quatre, ella és l’única qui ja tenia camisa convencional abans d’entrar a Pataquers. “Jo ja feia castells a la Jove des de petita. Coneixia molts pataquers i em deien que vingués, que necessitaven gent petita per fer de canalla. Però ja feia moltes coses a la Jove i em feia por estar en dues colles”, recorda.
andrea pérez estudia enginyeria biomèdica i és de valladolid
Amb la camisa lila ha fet pràcticament tots els grans castells al tronc -és quarta o quinta- o al pom de dalt. Precisament, ara fa d’acotxadora o d’enxaneta a Pataquers, cosa que no feia des de fa molts anys. L’experiència, en aquests casos, és un gran què. Tarragonina de pedra picada, res té a veure la seva trajectòria castellera amb els altres protagonistes.
En Mario, l’Ari i l’Ann no només van tenir Pataquers com a primer contacte amb aquest món, sinó que també tots tres són de fora de Tarragona. D’alguna manera, la colla taronja ha estat un “salvavides”, tal com descriu l’Ann, per al seu aterratge a la ciutat. El seu origen és el més llunyà de tots: Valladolid. Mai havia sentit a parlar dels castells fins a la seva arribada a la URV. Ara és gairebé addictiu: “Aquesta filosofia comuna amb gent de la teva edat em va semblar molt bonic. Això va fer que m’enganxés molt”. De fet, l’Ann hauria pogut fer el segon curs més a prop de casa, però Pataquers va ser “un dels reclams per continuar a Tarragona” i consolidar el grup d’amics durant la pandèmia, quan no tenia més remei que quedar-se aquí.
mario lozano estudia treball social i és de capellades
Per al Mario, la colla també va ser “un coixí” en arribar a la ciutat: “Va ser allò que em va permetre conèixer molta gent”. Ell tampoc havia tingut cap contacte amb els castells, ja que al seu poble, Capellades, no se’ns fan. Qui sí que n’havia tingut, tot i que des de fora, era l’Ari. A Bot, a la Terra Alta, tampoc se’n fan, però té família a Sant Pere i Sant Pau i “des de petita havia anat a veure castells”. “Sempre des de fora, aplaudia i feia fotos, però el meu cosí em va animar a venir un dia a Pataquers, em va encantar l’ambient i em vaig adonar que m’agradava més ser dins que fora”, confessa.
La URV ha estat, doncs, un espai de benvinguda per a molts estudiants forans que han acabat convertint-se en castellers. No només universitaris, sinó també convencionals. “Quan vaig entrar a Pataquers vaig començar a conèixer molta gent i això va fer que m’apuntés als Xiquets. El tram universitari acaba al maig i en aquella època comencen els assajos forts a les convencionals. Això també és un salvavides per continuar aquí a l’estiu”, detalla en Mario, que diu que tenir dues camises li permet “aprendre i agafar més fons físic per fer de baix”.
A la zona tradicional -el triangle entre Tarragona, Valls i Vilafranca del Penedès, on els castells estan molt arrelats- no sempre s’ha vist bé aquesta dualitat de colors. No obstant això, els protagonistes defensen els beneficis que en poden treure les dues colles.
“És una font d’entrada impressionant” per a les convencionals, rebla l’Ann, bona mostra d’aquest cas. La també castellera serrallenca ressalta les virtuts de tenir dues camises per aquells apassionats: “El meu primer pensament per apuntar-me a una convencional va ser que si podia fer vuit hores setmanals en comptes de quatre, millor. Era practicar més, em va despertar el cuquet”.
abril milà estudia i química i ve d’una nissaga castellera
L’Ari també és un exemple canònic de transició -va apuntar-se primer als Pataquers i després a Sant Pere i Sant Pau- i defensa que els dos tipus de formacions “haurien d’anar més plegats per ajudar-se contínuament”. A més, són molt pocs els mesos en els quals s’han de compaginar la temporada convencional amb la universitària; durant l’època estiuenca -la forta per Xiquets, Jove, Serrallo i Sant Pere i Sant Pau- els Pataquers fan vacances. “Les temporades no se solapen. A l’estiu necessites una colla per continuar. O al revés, s’acaben les convencionals i tens el tram d’hivern universitari”, apunta l’Ari.
Un dels aspectes que ajuden més a fer compatible la pertinença a dues formacions d’una mateixa activitat és la diferència en les filosofies. Ho explica a la perfecció l’Abril: “Jo tinc molt sentiment amb la Jove. Hi sóc des dels 6 anys i he fet història amb ells. Hi tinc els meus avis, els meus pares, els meus germans. El valor sentimental és molt alt i, si carreguem o descarreguem un castell, significa molt més. A Pataquers és tot molt més relaxat. No noto l’exigència de fer-ho perfecte o del compromís màxim. Vas a gaudir dels castells”. L’Ann no fa tants anys que té camisa blau marí, però també ho té clar. Per ella, “la convencional té un significat d’equip de primera, que no pots tacar la camisa”, mentre que “Pataquers seria com el grup d’amics amb qui vas a fer una patxanga per passar-ho bé”. “Festa sí, castells també”, sintetitza en Mario mentre tots quatre riuen de forma còmplice.
Pataquers es troba en el millor moment de la seva història. Ras i curt. Fundats el 2008, fa menys de mig any van assolir el seu màxim tot descarregant el dos de set amb folre al Campus Catalunya, fet que ha merescut una placa commemorativa. L’èxtasi va marcar la seva diada d’hivern i són conscients que és una fita que costarà molt repetir.
el màxim de la colla és el dos de set amb folre del passat desembre
També tenen molt presents d’on venen, cosa que fa que el moment s’assaboreixi millor. “Abans de la pandèmia, hi havia assajos amb 20 persones i diades amb 30. Veure que després de tot aquest temps la teva colla ara fa això és molt emocionant”, destaca l’Ann. En efecte, no fa tant Pataquers estava molt lluny de les colles universitàries capdavanteres. La feina feta pels membres de fa uns anys per mantenir viva la colla ara pren tot el sentit i obté la recompensa. En aquest sentit, l’Ari destaca amb emoció que “va ser sortir de crossa a la pinya i veure tots els veterans -exmembres- plorant”. “L’alegria que nosaltres ho hem fet, però que ells n’han format part. Si ells no hi haguessin estat en aquell moment, nosaltres no seríem aquí fent el 2de7f al Campus Catalunya”, emfatitza.
I és que la línia entre un any tocar la glòria i el següent lluitar per sobreviure és molt fina per a les colles universitàries. És el pa de cada dia. Aquesta és una de les seves principals característiques. La idiosincràtica volatilitat de la qualitat i la quantitat va estrictament lligada a la mateixa etapa estudiantil.
Un casteller universitari té data de caducitat. Amb major o menor exactitud, els anys a les aules i amb la camisa taronja coincideixen. Això és radicalment diferent de les formacions convencionals, on el sentiment d’arrelament creix de forma més pausada, però, en el millor dels casos, dura per sempre. Tot plegat fa que Pataquers, com la resta de colles del món acadèmic, es vegin regits per aquests condicionants, tal com resumeix l’Ari: “Amb el que tinc em definiré els objectius”.
L’ÀNSIA DE VIDA social post PANDÈMIA porta al millor moment dELS PATAQUERS
El curtterminisme de les formacions universitàries marca les temporades. Això mateix passa aquest curs. Pocs dies abans d’encetar el tram de primavera, el moment culminant de l’any casteller universitari, els de la Rovira i Virgili saben que no podran repetir la gesta del passat 2 de desembre. “Molts castellers ho van donar tot al primer tram amb Pataquers i ara tornen a tenir més compromís amb les seves colles convencionals”, justifica l’Abril.
Per davant, la renovació de peces limita les opcions i repetir algun dels castells bàsics de set ja seria un bon resultat. Per motivar la colla, l’equip tècnic ha centrat els esforços en una novetat: el tres de sis per sota. “El tenim bastant bé”, anticipa en Mario. Sigui com sigui, els pataquers i pataqueres celebraran tot allò que aconsegueixin. Aquest és el modus vivendi. Tal com diu l’Ari: “Gresca i xerinola”. La vida universitària, la vida millor.
