A l’escenari del Teatre Tarragona, uns actors vestits de negre. Durant uns segons, es queden aturats, dempeus i en silenci, al marge dret de l’escenari, fitant el públic, que deixa anar alguns xiuxiueigs d’incertesa i algunes rialles incrèdules. Tornem enrere. Potser caldria modificar la primera frase d’aquest article. No són actors, els qui vesteixen de negre, o millor dit, no tan sols. Són «actors-creadors». De seguida es pot evidenciar el matís en els gestos, en els moviments i, d’una manera més clara, en aquelles escenes en què els actors-creadors han de pronunciar un discurs i el formen sobre la marxa.
“La interacció amb el públic reforça el ritme de l’espectacle, que es fa curt”
L’espectacle Patates al forn, que inaugura la 29a edició de la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, es basa en les improvisacions realitzades en el marc d’un taller d’introducció al teatre de l’Aula de Teatre de la URV dirigit per Joan Rioné. De fet, el punt de partida és una obra prèvia, també de creació pròpia, que duia per títol Com posar un elefant dins una capsa de sabates, i que ja tenia aquesta mateixa pretensió d’investigar, d’experimentar, de jugar amb els recursos interpretatius i amb diferents llenguatges escènics. Els qui han seguit la Mostra en les darreres edicions, saben que aquesta voluntat és marca de la (universitària) casa que protagonitzava la vetllada d’aquest 4 de maig.
En poc més de 30 minuts —en concret 34, que és el temps suficient, segons asseguraran després els actors, que es triga a coure unes patates al forn— l’obra dona molt de si. Hi ha escenes que suggereixen, amb intel·ligència, la crítica social —com una en què s’embruta l’escenari d’envasos, de deixalles, o una altra en què tothom es baralla per figurar a primera fila davant d’una càmera, en un retrat del món d’aparences que les xarxes socials ajuden a propagar—, i també n’hi ha que destaquen, entre altres raons, per la seva bellesa plàstica, com quan una actriu asseguda en una cadira queda inundada per una pila d’objectes. La interacció amb el públic, que es deixa emportar fins a cantar rimes consonants sobre sants i altres personatges disfressats que apareixen a l’escenari, reforça el ritme de l’espectacle, que es fa curt.
Al llarg de la Mostra publicarem sengles Cròniques de les obres teatrals
El col·loqui posterior a la representació, per la seva durada inhabitual i l’interès dels assistents a plantejar qüestions molt concretes sobre allò que han vist, és fecund. Bona part de les preguntes no amaguen el seu sentit buscasentits, que els actors i el director s’esmercen a acompanyar, amb respostes obertes, alliberadores d’un significat únic, a fora de la sala. Dues preguntaires, una d’adulta i una altra nena, marquen el to general de l’intercanvi d’impressions amb la companyia. La primera, de mitjana edat —i que segurament s’esperava una obra «convencional», en el sentit que se li contés una història i no tant que li suscitessin les sensacions i les reflexions—, amb franquesa, confessa: “No he entendido nada”. La segona, encuriosida, demana: “Per què ha durat tan poc l’obra?”.
Aquesta és la primera de les cròniques que publicarem al llarg de la Mostra de Teatre Jove sobre les obres teatrals. L’article està escrit amb les aportacions de l’alumne Aleix Ardila Martínez, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i el suport del periodista Enric Garcia Jardí.
