El professor havia triat, com cada any, una obra de teatre per portar a escena, però els alumnes li van proposar una alternativa que els encoratjava més: un musical. L’inici de «Somnis de fama», amb text de David Silva adaptat per Rubén Pelegero, és ja una demostració de la feinada que hi ha al darrere d’aquesta producció. Un reguitzell d’actors de setze anys que baixa per la platea del Teatre Tarragona fins a l’escenari amb micròfons de diadema, molt ben coordinats i amb una energia electritzant. Entre el cant i les coreografies comença un viatge argumental a un institut dels Estats Units per a joves artistes que es volen dedicar a la dansa, al teatre o a la música.
“L’espectacle de Lestonnac-L’Ensenyança és d’una ambició molt gran, i el mèrit, enorme”
L’obra té els referents culturals propis d’allò que alguns adults en solem dir una «americanada» —el destí dels somnis és Chicago, Broadway, Hollywood, Times Square— però el cert és que els continguts que s’hi aborden —sovint amb un toc d’humor— connecten perfectament amb les realitats que viuen els adolescents, i això es nota, sobretot, en les reaccions del públic, que majoritàriament es troba en aquesta franja d’edat. Des de la tensió quotidiana entre una alumna que es rebel·la i una professora que protegeix la seva autoritat amb mà de ferro, fins a la mandra infinita pels deures —que contrasta amb la importància de l’esforç, també reflectida—, el desinterès acadèmic salvat per la campana o per l’estima a una disciplina, un amor inicialment no correspost o un petó a la boca que provoca que el terratrèmol d’aplaudiments, present al final de cada escena, s’intensifiqui encara molt més.
Els més jovenets s’hi senten reconeguts i ho demostren sense complexos, i a qui els anys ens han conduït per altres camins també hi podem reconèixer alguna part del jo del nostre passat. Per si no fora suficient, el text també posa sobre la taula reflexions sobre el coneixement de la tradició cultural —les professores ensenyen el «Cànon de Pachelbel» i dansa clàssica, però si depengués dels alumnes només tocarien rock o ballarien «Womanizer» de Britney Spears— així com també sobre la condició d’artista.
“Hi podem reconèixer una part del jo del nostre passat”
L’espectacle de poc més d’una hora plantejat enguany per alumnes de 1r de Batxillerat de Lestonnac-L’Ensenyança a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona és d’una ambició molt gran, tenint en compte que es tracta d’un treball endegat a l’aula, amb totes les limitacions que això suposa. I el mèrit, cal dir-ho, és enorme. El treball de Sergi Martí al capdavant d’aquesta trentena d’artistes, i d’Elisabet Cirera a les coreografies, és admirable. L’obra ressalta el talent de cadascú, i tothom hi té un paper destacat, també fora d’escena, amb rols com ajudant de direcció, tècnic de llum i de so, o responsables d’atrezzo.
La passió i el sentiment de grup que transmeten dalt de l’escenari, més enllà del contrast entre les piruetes espectaculars de lluïment i algunes tímides inseguretats, s’encomana. El públic comprèn l’esforç que hi ha en cada gest, en cada interpretació, i per aquesta raó aplaudeix incondicionalment, per exemple, quan una noia, a desgrat dels problemes tècnics que impedeixen que la sentim com és degut, continua cantant amb sentit de professionalitat. No facin cas dels qui, amb un concepte desmesurat de la seva maduresa, carreguen d’una manera ignorant, injustament generalitzada, contra «els joves». Ho diu Sergi Martí al final de l’obra, en el col·loqui: «Amb el que tenim podríem haver fet el que volguessin». Alumnes que exigeixen eufòria i que hi posen unes ganes que, si no s’apaguen, de segur que també permetran que ells persegueixin els seus somnis, siguin quins siguin.
Article escrit amb les aportacions de l’alumna Andrea Sanabria Campos, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i el suport del periodista Enric Garcia Jardí.
