Cinc informàtics treballen en un soterrani, aïllats dels altres departaments de l’empresa de la qual formen part. La monotonia grisa habitual, entre ordinadors i pòstits, es veu alterada, una jornada qualsevol, pel rumor d’una reducció de personal que els afecta de ple, i que desencadena una muntanya russa d’emocions, de rebel·lió precipitada i de sospites. L’obra «La peixera», del dramaturg Toni Cabré, que (H)istrionis Teatre ha portat enguany a escena —amb una escenografia impecable— a la Mostra de Teatre Jove de Tarragona, situa els espectadors en un clima tens que acaba convertint la «peixera» en polvorí.
(H)istrionis teatre s’ha volgut posar a prova amb un gènere teatral diferent: el drama
El veterà de l’oficina és el primer que es nega a doblegar-se davant de la reestructuració que s’imposa. Nostàlgic d’uns temps en què les lluites col·lectives comptaven amb més adeptes —i potser, també, amb més victòries—, comença a esventar tòpics sobre la dignitat dels treballadors per mirar de convèncer els seus col·legues, més joves, d’una decisió dràstica: cal apagar els servidors per forçar la negociació. La seva actitud, més que no pas valenta, tanmateix, es demostra temerària, ja que incita a l’acció des del desconeixement de les implicacions de la decisió de l’empresa, i encara pitjor, sense saber que la direcció ja s’ha buscat una estratègia per absorbir d’una manera immediata les tasques informàtiques que fins aleshores ells assumien. El triomfalisme incaut dels treballadors, que durant lapse breu se senten forts en la reivindicació, dona pas de seguida a la decepció i a una mena de darwinisme laboral on la pressió, entre ressentiments que venen de lluny i acusacions poc o gens fonamentades, es fa asfixiant. Només podran resistir a la feina els qui se sàpiguen «adaptar» a les «ofertes» de la gerència, i hi ha peixos que esdevindran piranyes.
El moment àlgid de l’espectacle arriba amb les conseqüències tràgiques d’aquesta pugna desbocada i caïnita entre treballadors. Un terrabastall s’apodera, llavors, de l’escenari. Els crits s’hi concatenen i qualsevol objecte —fins i tot les postres delicioses d’una coneguda pastisseria tarragonina— es converteix en susceptible de ser llençat i destruït, si cal, amb una força implacable. És en aquest precís moment quan l’espectador fidel de la companyia retroba, transmutat, el crescendo propi de les comèdies que (H)istrionis Teatre s’havia acostumat a presentar en les darreres edicions de la Mostra de Teatre Jove. Els personatges, trasbalsats per les circumstàncies, hi travessen els llindars de la violència verbal i física.
“El treball actoral d’emocions intenses ha estat un dels reptes a l’hora de preparar l’espectacle”
El treball actoral d’emocions tan intenses ha estat, de fet, un dels reptes de la companyia a l’hora de preparar l’espectacle. Tot i no deixar de provocar rialles entre els espectadors amb la construcció d’uns personatges que acaben transitant entre el cinisme i la bogeria, el grup —que fa poc ha afrontat un nou relleu generacional— ha volgut posar-se a prova amb un gènere teatral diferent, i el públic, primaveralment constipat, hi ha respost amb el mateix entusiasme de sempre.
Article escrit amb les aportacions de l’alumna Carla Palos Balart, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i el suport del periodista Enric Garcia Jardí.
