En els darrers temps s’ha estès, a les xarxes socials, una vinyeta en què el capità Haddock, recolzat sobre una taula, amb cara exhausta i una cervesa a la vora, comenta com de dura ha estat la setmana mentre el reporter Tintín, el personatge que se l’escolta, amb les celles arquejades, es veu impel·lit a recordar-li que encara és dimecres, i que per tant la cosa no acaba aquí. Aquesta imatge s’ha convertit en una manera simpàtica de donar-se ànims entre els amics durant els dies restants fins al cap de setmana, fins a les hores ocioses.
l’obra entreté i fa passar una bona estona al públic
Després d’uns quants feiners feinejats, i de sentir-se, potser, com el mariner Haddock, cal reconèixer que aixeca la moral que un dimecres al vespre, de l’escenari estant, un grup d’estudiants amb la força de la joventut et recordi, com cantava Liza Minnelli, que la vida és un cabaret. Que no tot és treball o fer colzes, que no tot són compromisos. Que la vida, en la mesura del possible, (també) s’ha de gaudir.
I aquest propòsit de desconnexió, d’entretenir, de fer passar una bona estona als espectadors, és aconseguit amb escreix pels alumnes de l’Institut Pons d’Icart amb l’obra “Cabarret Voltorok”, estrenada el passat dimecres 18 de maig al Teatre Tarragona, en el marc la Mostra de Teatre Jove. Amb una història molt senzilla, sense complicacions narratives, un sentit de l’humor eficaç i un polsim d’intriga provocada per una mort sobtada, la vetllada de cabaret avança, com es pretén, amenament.
L’espectacle brinda l’oportunitat als alumnes d’explorar i demostrar les seves habilitats escèniques, ja sigui en la interpretació, en el cant o en el ball. Els personatges de l’obra es reparteixen en parelles que són còmplices des del punt de vista artístic i que estan carregades de comicitat, com la mare picardiosa amb ínfules de gran artista i la filla innocent que aspira a ser cantant, l’empresari murri i la ballarina bondadosa que comencen a flirtejar, unes lladregotes inexpertes, dues noies que per sustentar la carrera artística pensen muntar una empresa de bolets, o un duo dinàmic d’actrius veteranes que teresinegen brillantment i que es posen el públic a la butxaca.
“Aixeca la moral que uns estudiants, amb la força de la joventut, et recordin que la vida és un cabaret”
L’obra està farcida de referències culturals populars, que porten l’espectador des de Cabaret, clàssic dels films musicals, fins a Maroon 5, Rosalía o Paquita Salas. Una de les padrines, fins i tot, es dona el gust de recitar un fragment cèlebre de L’auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol. Menció especial mereix també l’adaptació de determinades cançons al català, com «Eres un enfermo», de Las Supremas de Móstoles, resoltes amb molta gràcia, i l’acostament a un gènere, en el nostre idioma, que pot fer venir a la memòria el treball de la cantant Guillermina Motta.
Amb una escenografia despullada i funcional, basada en unes poques taules i cadires, uns cambrers vestits amb elegància i una il·luminació on predomina l’apassionament del roig intens, tot plegat crea l’efecte d’aquest cabaret que és també, a la vegada, «cabarret». Per uns moments hi conviuen, malgrat les misèries mundanes —que tot, o gairebé tot, ho empantaneguen—, la fantasia i la conya. Un bon recordatori per afrontar el dimecres, o millor dit, tots els dimecres, o millor dit, tots els dies.
Article escrit amb les aportacions dels alumnes Mariel Doña Fernández i Pau Fernández Vila, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i el suport del periodista Enric Garcia Jardí.
