Els Pets treuen nou disc. Amb aquesta excusa ens trobem al Part de la Ciutat amb els seus permanents tres components: Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falin Cáceres. Amb gairebé quaranta anys dalt dels escenaris han volgut demostrar que encara tenen corda per estona i han presentat el seu tretzè disc, titulat ‘1963’, un viatge als orígens amb l’experiència adquirida. Una mirada reivindicativa de l’edat i la maduresa dels referents de la música pop catalana amb una aposta per les ganes de viure la vida, sobretot després de la pandèmia. El cantant del grup arriba amb una samarreta escollida a consciència.
Per què 1963? Suposo que aquesta pregunta ja us l’han fet molts cops…
Lluís Gavaldà: És l’any que ens uneix a tots tres, l’any que vam començar aquesta aventura. També perquè és una marca d’identitat en un món en què tot va tan de pressa i sembla que hagis de ser jove sí o sí, naltros volem reivindicar que la maduresa és un grau. No volem amagar ni l’edat que tenim ni les arrugues que ens decoren la cara perquè ens han costat molt d’aconseguir.
Els Pets estrenen ‘1963’, un disc ple de vitalitat i maduresa
La vostra música està molt lligada a la joventut. Per això li voleu donar la volta i reivindicar-vos com un grup madur?
LG: Sí, perquè a qualsevol altre tipus d’expressió artística l’edat no és un problema, al contrari: com més experiència tens més ben valorat estàs. I fins no fa gaire al món del rock això era al contrari, però per sort les coses han canviat. No som els únics amb seixanta anys que encara fem música, per sort hi ha referents que et fan sentir menys iaio: Paul Weller, Neil Young, Bruce Springsteen,… són gent que encara fan múscia vàlida després de trenta, quaranta i cinquanta anys de carrera.
Dius “música vàlida”?
LG: Hi ha artistes que viuen de les rendes, que surten a l’escenari i toquen les cançons de fa trenta anys. Per sort això no ens passa. Estem fent una gira on toquem el disc sencer i omplim teatres.
Joan Reig: En el món del pop també sovintegen els artistes que es passen la vida repetint aquells anys de glòria, que entren en un mercat nostàlgic. Res a dir, és la seva obra, la seva fenya i el seu llegat. Però naltros ens identifiquem més amb aquests artistes que deia el Lluís, que van creixent amb l’edat, el seu públic va creixent amb ells i que van fent cursos i concerts interessants.
Tretzè disc. Són molts…
LG: Sí, noi. Qui ens ho havia de dir…
Encara us queden coses per dir i notes per tocar?
LG: No es tracta tant de tenir coses noves per dir sinó de maneres diferents de dir-les. Cada vegada ho tinc més clar. En el fons tots parlem del mateix, de les coses que ens toquen, que ens emocionen, que ens enamoren i que ens fan patir… i la clau és explicar-les d’una manera diferent. A vegades te’n surts i a vegades no.
Falin Cáceres: Que sigui el tretzè disc en una carrera de trenta-sis anys per nosaltres és un orgull perquè cap de nosaltres tenia aquest objectiu quan ens hi vam posar. A ‘1963’ parlem de coses mundanes i senzilles i segurament hem tractat temes semblants al primer disc però amb una perspectiva diferent per l’edat i el context que tenim ara.
Lluís Gavaldà: “és un miracle que els Pets haguem arribat fins aquí”
Va tot junt això de donar valor a l’edat i l’aprenentatge adquirit. Quins canvis heu notat entre els primers discs i els últims?
LG: Ara tenim més ofici, això es nota molt. No és massa romàntic dir-ho però és veritat; potser amb el temps no aconsegueixes fer cançons més bones però sí que en fas menys de dolentes. Detectes abans els errors [riures]. Abans ens tiràvem un pet i el posàvem en un disco, ara ja no.
Què buscàveu amb ‘1963’?
LG: Normalment, quan fas un disc no et planteges quin missatge global tindrà. Vas cançó per cançó. Després, quan l’acabes i el mires, li trobes un sentit i pots dir que és un catàleg de comiats, una col·lecció de cançons en què canvies de pell i et mudes, que vols fer una nova carpeta a la teva vida… Però tot això és a posteriori. No fem discursos conceptuals.
‘1963’ és un catàleg de comiats, però no un comiat definitiu
Escoltant-lo, hi ha peces que reivindiquen les coses del dia a dia. ‘Tres segons’ parla de la proximitat i de les olors, de la quotidianitat.
LG: Sí, aquestes coses petites, instants que t’omplen i que guardes a les butxaques per quan tens un mal dia. La idea de ‘Tres segons’ era parlar de coses intangibles com l’olor de casa els teus pares, el soroll de la pluja… Aquelles coses que no semblen importants però que en el fons ho són.
Has dit que el disc era com un catàleg de comiats. Però no un comiat definitiu, suposo!
JR: No, no, de canvis de cicle, d’etapes. Tanquem una carpeta i n’obrim una altra.
LG: És molt curiós perquè quan ja tens una trajectòria, la pregunta de si pleguem és cada vegada més constant, és un fenomen molt interessant.
Joan Reig: “tenim un recanvi generacional que és molt poc habitual”
I com us fa sentir, això?
JR: Grans! Quan vam sortir no ens ho preguntaven. Molta gent deia que duraríem quatre dies, però això no ens ho preguntaven.
FC: La gent ens pregunta si és el darrer disc i no sabem si és amb bona intenció… Potser és una manera educada de dir-nos que anem tancant el garito.
JR: Això demostra que en aquest país encara és poc habitual que hi hagi grups que durin tant. I en la música pop encara més, perquè s’identifica més amb gent jove…
LG: Ara també som més conscients de la sort que tenim i que aquesta sort no va lligada únicament al fet que la nostra música sigui millor o pitjor que les altres, sinó a un vincle emocional amb una, dues i tres generacions que ens han agafat com a companys de viatge. Això als vint-i-cinc anys ho dones per suposat i et penses que ets la repera, però amb el temps te n’adones que no, que és gràcies a un públic que t’estima més enllà de la música que fas. Per això és un autèntic miracle que Els Pets haguem arribat fins aquí.
A ‘1963’ apareix un cant adult a la vida, la vitalitat després de la pandèmia i aquell punt d’optimisme i d’humor que ens falta, amb cançons com ‘Atracament a la caixa’ i ‘No t’escolto’. No en va, amb menys d’un mes s’ha col·locat entre els 10 més venuts a tot l’estat. La gira de presentació els ha portat a omplir auditoris a Girona i Reus, i properament anirant a Barcelona, Cambrils i Puigcerdà mentre van ensenyant, a poc a poc, el nou disc.
Aquestes cançons positives i vitalistes, després de la pandèmia, són més esperades que mai…
LG: Hi ha una voluntat molt conscient de fer un disc menys melangiós i una mica més impertinent, sí. També tocava…
JR: Impertinents als seixanta, això sí que no ho perdem. ‘1963’ és més positiu que ‘Som’, el disc anterior, que era més melancòlic. Aquest és més de les coses petites i et fa mirar més endavant, és més feliç.
I la gira com està anant?
LG: La gira no ha pogut començar de millor manera. La vam fer una mica apressada, sense haver tret el disc a la venda, i tot i així hem omplert tots els concerts que hem fet. No ens ho esperàvem en absolut. I amb els primers concerts estem estarrufats de l’espectacle que portem, el muntatge, la producció i la imatge que hi donem. És de la posada en escena que n’estem més contents. I del públic esperem que puguin gaudir dels concerts sense aquestes restriccions.
JR: Després de tant de temps, jo espero que els concerts tornin a ser normals, que la gent pugui ballar de peu i que s’ho passin bé d’una puta vegada. I que nosaltres no tinguem la sensació de tenir figurants davant nostre.
LG: Que puguis abraçar la persona que tens al costat a mitja cançó i que li facis una morrejada. I si la coneixes, millor.
“Els himnes els crea la gent fent-se seves les cançons” diu Falin Cáceres
Com es fa això de tenir un públic fidel després de tants anys?
JR: Som un grup que ha tingut un recanvi generacional d’una manera natural. Abans fèiem cançons de gent de 25 anys i ara les fem de gent de 59. S’hi identifiguen perquè parlem de coses universals, de l’amor, del pas del temps…
FC: Suposo que els pares han escoltat Els Pets a casa seva i els fills ha pujat amb això, mai s’han acabat de desenganxar. Som un grup referent, segurament a moltes cases, que parla de coses del país i de sentiments.
JR: Hi ha generacions que en algun moment ens han abandonat perquè s’ha posat de moda un altre estil musical, però que després han tornat i ho han fet amb els seus fills. Però sí que és veritat que és molt poc habitual que els grups tinguin aquest recanvi generacional.
I com porteu que les vostres cançons s’hagin convertit en himnes i que siguin recordades pel missatge? Parlo de ‘Pau’ (2004), ‘El poble sota el barret de fum’ (2010) o ‘Corvus’ (2019).
JR: Això porta molta satisfacció; val la pena dedicar-se a això si deixes petjada a la gent. Quan naltros marxem què en quedarà? Aquests himnes. Hi haurà generacions que ho hauran viscut però n’hi haurà que els hauran heretat.
LG: La vida d’una cançó té un component molt molt curiós, molt esotèric, que un cop la publiques deixa de ser teva. I cadascú l’agafa a la seva manera, amb significats que tu no tenies quan la vas fer i que són igual de vàlids. El màxim a què aspira algú que fa cançons és això, que hi hagi algú que digui que aquella cançó parla d’ell. Doncs sí, tio.
FC: Els himnes els crea la gent, d’alguna manera. Hi ha tanta gent que es fa seves aquestes cançons que que al final són peces molt escoltades. Si fas una cançó pensant que sigui un himne no ho serà. Si ets sincer i dius les coses, faràs que la cançó arribi a més gent.
Però a l’hora d’escriure certes cançons sou conscients que poden arribar a ser un símbol per tanta gent?
LG: No, quan l’escrius el que penses és que sigui mínimament digna, que no sigui molt pitjor que les que has fet abans i amb això ja tens prou fenya.
JR: En el meu cas penso en mi, en què m’agradarà a mi i amb la meva visió. El que passi a partir d’aquí, ja…
