Una taula amb un llençol blanc resta suspesa enmig de l’escenari i es balanceja, penjant d’un fil com la integritat d’una família que es veurà trencada pels estralls de la guerra. La posada en escena que des d’un inici va oferir la companyia Vis de Vanadi de l’obra Antígona, de Salvador Espriu, el passat 1 de juny al vespre, al Teatre Tarragona, va deixar bocabadats molts dels presents. Malgrat els noms clàssics dels personatges, el públic de seguida podia comprendre perfectament que el context dins el qual es desenvolupava l’acció era un altre, més pròxim en el temps i en l’espai que no pas la Grècia del segle V aC. La roba dels actors —de la qual, a més a més, s’aprofitaven els colors en termes simbòlics— i el català que parlaven remetia a la situació del nostre país tan sols uns vuitanta anys enrere.
Vis de Vanadi s’atreveix amb “antígona”, la tragèdia més famosa d’Espriu
El text l’havien triat els mateixos alumnes que integren el grup perquè, segons afirmen, quan el director, Eloi Isern, els l’havia ensenyat els havia «impactat molt», més que tota la resta que havien tingut ocasió de llegir. La força del mite, la continuïtat del clàssic, el seu caire universal i intemporal, els havia atrapat. Una tragèdia, en el cas de la versió espriuana, que se situa a les acaballes de la Guerra Civil, que mostra la inclemència implacable dels vencedors i que presenta la guerra com un espai de derrota col·lectiva, com una fossa que no deixa descansar ni els morts —això és, ni el cos de Polinices ni el dels republicans, ni el dels vençuts en tants altres conflictes bèl·lics. Tot plegat desencadenat pel gest d’Antígona —tan exprimit, des del camp de la desobediència civil—, que decideix donar sepultura al cadàver del seu germà.
El moment més espectacular de la representació va tenir lloc quan el que abans havia estat una taula de menjador va baixar de la part superior de l’escenari, es va girar com un mitjó i s’hi va poder veure el Guernica, de Pablo Picasso, dibuixat i pintat amb habilitat pels integrants de Vis de Vanadi. Convé destacar, en aquest sentit, que durant tot l’espectacle la companyia va saber fer un ús sobri i narrativament molt intel·ligent de la il·luminació, la vestimenta i l’escenografia.
L’aparició del Guernica regala un moment espectacular de l’obra
Al col·loqui posterior, els joves actors reconeixien que, si bé la història de l’Antígona d’Espriu els havia cridat l’atenció, el treball lingüístic, de text, era un dels aspectes que més els havia costat de resoldre. Aquest esforç amb els alumnes, des de direcció, diu molt de l’ambició, però també del sentit educatiu de Vis de Vanadi, la companyia teatral de l’Institut Martí i Franquès, que ja havia portat una versió de l’Antígona de Sòfocles, l’any 1999, a Corfú, i que un cop més va demostrar el seu gust pels clàssics a la Mostra de Teatre Jove.
Article escrit amb les aportacions de l’alumne Josep Alonso Arnau, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i el suport del periodista Enric Garcia Jardí.
