13.6 C
Província de Tarragona
Divendres, desembre 9, 2022

Mostra de Teatre: Tornavís i els aparadors que són miralls

‘L’aparador’, escrita per Maria Roig, dirigida per Oriol Grau i interpretada per Tornavís Teatre. Fotos: Enric Garcia Jardí.

Comencem aquesta crònica amb una enquesta prèvia que com a lectors ens hauríeu de respondre:

  1. Teniu compte a Instagram? (tranquils, que no us estem tirant la canya)
  2. Quantes hores diàries dediqueu, de mitjana, a entretenir-vos en aquesta i altres
    xarxes socials?
  3. Quan hi pengeu continguts propis, quina imatge de vosaltres creieu que hi projecteu?
  4. Llegiu les condicions de privacitat abans d’afegir-vos a qualsevol plataforma
    digital?

Al vestíbul del Teatre Tarragona, dues noies rosses amb cara de pomes agres i veu fèrria, suposadament encarregades de la seguretat privada, exigeixen als concurrents que abans d’entrar a la sala de butaques emplenin un qüestionari. Les preguntes, que semblen extretes d’una sessió de coaching, ens demanen, entre d’altres, si som feliços, i si no ens agradaria ser, per contra, una altra persona. «Poseu-hi el vostre Instagram, sobretot, que és el més important», diu una d’elles.

Acompanyem l’estrena de ‘L’aparador’, de MAria Roig

Al cap de pocs minuts, ja de l’escenari estant, una presentadora anuncia que tots plegats, per haver vingut, ens hem convertit en els conillets d’experimentació d’una «teràpia innovadora» basada en les bondats irrefutables d’una màquina que cura els problemes de salut mental de la gent. Aquest aparell parlador, que vomita pastilles i es vendrà als estancs, s’erigeix com la «gran solució» per resoldre les conseqüències que ha provocat la «fallida de la sanitat pública» en aquest tipus d’afectacions, tan sovint invisibilitzades o menystingudes.

Quatre personatges amb gustos i personalitats molt diverses —des de l’esportista fins a la hippie que creu en les energies— són els elegits per ser tractats psicològicament davant de tothom i posar en evidència, així, l’efectivitat de la màquina. La presentadora tensa la corda de les seves respectives vides desvelant-ne els records més dolorosos a partir de fotografies íntimes que en teoria no s’han publicat enlloc, però que les xarxes socials han captat —amb permís dels usuaris— en els seus telèfons mòbils. Sense esperar-s’ho i sense haver-ho consentit, doncs, les persones triades es veuen sotmeses, de cop, al despullament morbós típic dels programes en què es consumeixen les desgràcies i les confessions alienes, un format fabricador de llàgrimes que no ens és desconegut en els temps contemporanis, en allò que el filòsof Gilles Lipovetsky ha anomenat «capitalisme emocional», que fa de l’emoció individual un espectacle de masses.

En aquest conflicte ens situa la proposta teatral de L’aparador, l’obra que Tornavís Teatre ha presentat a la Mostra de Teatre Jove d’enguany, escrita per a l’ocasió per Maria Roig Alsina. La representació, des d’un inici, pren el to d’una comèdia agra, perquè si bé s’hi aborden realitats relacionades amb la salut mental i hi apareix, fins i tot, l’ombra del còctel de barbitúrics —això és, del suïcidi—, l’escenificació de l’obscenitat acosta les actuacions a la sàtira. Així, per exemple, mentre que en les analepsis apareixen els fantasmes mentals de cadascú i es crea un clima d’angoixa, els comentaris tallants de la presentadora i les reaccions de les víctimes de la teràpia, que se senten enganyades, faciliten les situacions còmiques. Tot està presentat, doncs, amb un equilibri de forces entre el fer pensar i el fer riure gens fàcil d’aconseguir, i que Tornavís ja havia assolit també, amb subtilesa magistral, a La grada, de Glòria Granell. Una menció especial mereix, en aquest sentit, la cançó del diazepam, que ens recomana que ingerim pastilles per a tots els mals, en una crítica divertidíssima a l’excessiva medicalització de la vida quotidiana, que alguns somien anestesiada.

“S’aconsegueix un equilibri de forces difícil d’aconseguir entre el fer pensar i el fer riure”

Altre cop, aquesta companyia jove, hereva de Vis de Vanadi, ha portat a escena —amb una escenografia i una il·luminació molt ben pensades, també convé deixar-ne constància— un tipus de teatre que no vol girar l’esquena als reptes de la societat actual. Durant el col·loqui, el director, Oriol Grau —que ha perfeccionat el treball dels actors, que en termes d’interpretació han evidenciat un salt qualitatiu—, parla de l’obra en termes de distopia, i afirma que no hauria de sorprendre que, en el futur, les màquines assumeixin cada cop més feines d’aquesta índole. Havent gaudit de l’espectacle, i havent escoltat les paraules de Grau, hom es tranquil·litza amb el convenciment que una màquina, malgrat el ritme rabent dels avenços tecnològics, a dalt de l’escenari, no ho hauria fet millor que Tornavís Teatre.

Article escrit amb les aportacions de l’alumna Julia Casas, del Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral de l’Institut Antoni de Martí i Franquès, i el suport del periodista Enric Garcia Jardí.

PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here