15.1 C
Província de Tarragona
Dimarts, març 12, 2024

Quan una llibreria es tanca…

Última setmana de la llibreria La Capona, després de 25 anys de trajectòria Foto: Ricard Lahoz.

Des de ben petit, vaig acostumar-me que qualsevol establiment on es podien comprar llibres, era casa meva. Al poble, Alcover, no hi havia llibreries en el sentit estricte de la paraula. Però hi havia una merceria on es venien llibres, raó per la qual rebia el nom, i encara perdura, de La Llibreria. Allí vaig comprar els primers: les tragèdies de Sòfocles, recordo. Poc després també en una perfumeria que es deia Catma: allà vaig comprar algunes novel·les de Verne.

reflexions amb motiu del tancament de la capona

A Valls, en començar a l’institut, coneixeria el que era una llibreria pròpiament dita, un establiment dedicat exclusivament (o quasi) a la venda de llibres. En aquell moment n’hi havia dues: la Llibreria Roca, al carrer de la Cort, que llavors atenien la Paquita Roca i el Biel Secall i ara continua la seva filla Júlia, i la llibreria Alt Camp, pilotada per Ignasi Mocunill, prop de la plaça de l’Oli, que va tancar ja fa anys. La primera vegada que vaig atansar-me a Reus a comprar llibres només hi havia una llibreria, la mítica Llibreria Gaudí, al carrer de les Galanes, comandada pel selvatà Isidre Fonts i la tarragonina Maria Pallach, que encara rutlla gràcies al relleu generacional. Després va obrir la Llibreria La Tronada, al carrer de Jesús, a mans d’Enric Aguadé.

Foto de família dels autors que van participar en el berenar de Sant Jordi del 2016, a La Capona. Foto: LAIA POBLADO

He començat fent aquesta passejada pel Camp, per arribar tot just a Tarragona. Quan vaig fer-hi cap a estudiar, el 1975, hi havia tres llibreries, totes tres molt meritòries. Totes tres a la Rambla que llavors encara es deia oficialment del Generalísimo, però que tothom anomenava amb el nom tradicional. La més antiga era la Llibreria Guàrdies, fundada el 1926 per Joan Antònio Guàrdias, en un principi amb un altre nom i situada a la plaça de la Font; i a partir de 1959, ja amb el nom definitiu, traslladada a la Rambla Nova. Durant els seus anys d’existència, va ser un important pol cultural, que no es limitava a la presentació de llibres, sinó que també n’editava, alhora que cedia el seu espai per a fer-hi exposicions.

“en ciutats d’un cert pes demogràfic hi ha almenys 2 llibreries”

En aquesta mateixa via urbana es fundava, el 1966, la Llibreria Adserà, fruit de la iniciativa del matrimoni format per Antoni Adserà i Montserrat Bertran, que encara continua per via successòria. I, el 1968, davant mateix d’aquesta, la Llibreria de la Rambla, com a resultat d’una iniciativa conjunta de diferents voluntats ciutadanes mogudes per l’impuls de la cultura, amb una clara intencionalitat democràtica i catalana, comandada durant bona part de temps per Ramon Marrugat i continuada després pels seus fills. Els noms dels escriptors i artistes que des d’un primer moment van donar suport a aquest nou espai s’escapen als objectius d’aquest article, però serveixen per explicar que les llibreries complien, des d’un principi, un important paper de suplència: eren centres culturals en un sentit més ampli que el de simples botigues de lletra impresa.

De tot això, però, el que més m’interessava destacar, en aquest breu recorregut que he fet, és que a la majoria de ciutats d’un cert relleu demogràfic amb el temps s’imposava l’existència de dues llibreries. Com a mínim. A Tarragona tancava la històrica llibreria Guàrdias, l’any 1982, però n’havien obert dues. A Reus, tancava La Tronada però obria La Galatea. A Valls tancava la llibreria Alt Camp però també hi obria un altre establiment la família Adserà. Encara que a qualsevol d’aquestes llibreries podies trobar o encarregar qualsevol llibre, cada una tenia les seves peculiaritats, especialitats o preferències. A qualsevol d’aquestes ciutats sempre hi trobaves que una de les llibreries estava més polititzada que l’altra, o més compromesa amb la cultura catalana, o més involucrada amb l’activisme cultural, o que tenia més llibre infantil, o més cura pels autors locals, o per l’art, etc. La sensació era que dues llibreries, com a mínim, es complementaven.

“a finals del segle xx, a tarragona hi havia 4 llibreries generalistes i 2 d’especialitzades”

L’obertura de noves llibreries s’associava facilment, alhora, a un increment del nivell cultural de les respectives poblacions. A Tarragona, després de les ja esmentades, va venir la llibreria VYP, inicialment al carrer de Lleida i després al carrer del Gasòmetre. I després encara, ara fa exactament 25 anys, la llibreria La Capona, en aquest mateix carrer. Paral·lelament apareixien algunes llibreries especialitzades, com la Llibreria Calilè, al proper carrer d’en Soler, dedicada al llibre infantil, o la Llibreria Tarra Còmics, d’especialitat ben òbvia, també al carrer del Gasòmetre. Ens aturem un moment aquí per constatar que, a finals del segle XX, la ciutat comptava amb quatre llibreries generalistes i dues d’especialitzades, totes en una zona pròxima a les dues biblioteques existents llavors al centre de la ciutat: la Biblioteca Pública de Tarragona, gestionada per la Generalitat, i la de la Caixa, a les quals calia afegir la de Torreforta i la sala de lectura de St. Pere i St. Pau.

Presentació d’un llibre a la Capona. Foto: cedida.

Faig ara una aturada perquè en les darreres setmanes, amb motiu de l’anunci del tancament de la Llibreria La Capona, s’ha parlat de la trista coincidència de dues llibreries que han tancat en pocs anys (l’altra, la Llibreria de la Rambla, el 2018). Però la realitat és més lamentable: les llibreries que s’han tancat en els darrers temps són, també, la VYP i la Calilé i a aquest panorama s’hi afegeix que s’han tancat dos espais de lectura pública (primer, la Biblioteca de la Caixa i, després, la sala de lectura de St. Pere i St. Pau) sense que hagi passat res. Cap reacció, cap queixa.

“el tancament d’altres locals i de biblioteques no han provocat cap reacció”

Poso sobre la taula tots aquests elements perquè resulta evident que Tarragona és una ciutat profundament mancada d’espais de lectura pública. A la nostra ciutat només hi ha la Biblioteca Pública de Tarragona i la Biblioteca de Torreforta (totes dues d’espai més que insuficient). A Girona, aquella ciutat amb la qual sovint ens volem comparar i de la qual ens queixem per suposats privilegis, a més de la Biblioteca que gestiona la Generalitat, n’hi ha quatre més i una sala de lectura, totes municipals.

Quan en una ciutat no hi ha biblioteques, la forma més normal que tenim per llegir un llibre és comprar-lo. A Tarragona, per exemple, l’any 2004, amb motiu de l’elaboració d’un Pla Cultural, que després va quedar malauradament desat en un calaix, es va fer una enquesta d’usos culturals. Preguntades les persones enquestades sobre la procedència dels llibres que llegien, el 63,5% deien que el compraven; un 20,7% els el regalaven; un 9% el demanaven a un amic o familiar; només un 5,8% deien que acudien a les biblioteques. L’enquesta només es referia a les persones que tenien l’hàbit de llegir; no parlava de les persones que no llegeixen mai. La raó d’aquest baix percentatge d’assistència a biblioteques era, òbviament, que no n’hi havia. Doncs bé, si a Tarragona l’administració no es decideix a fer biblioteques (ara sento tocar campanes que anuncien alguna novetat en aquest sentit: esperem-ho) i les llibreries tanquen, a la gent que té hàbit de lectura, què li queda?

“a girona hi ha sis espais públics de lectura. a tarragona, dos”

He fet tot aquest llarg viatge de dates i dades per arribar a parlar de La Capona. La Capona tanca com fa poc va tancar la Llibreria de la Rambla, com abans la Calilé, com abans la VYP… La ciutat s’empobreix enormement. Una llibreria no és només una botiga on un venedor i un comprador fan un simple tracte comercial. Qualsevol llibreria que sigui realment una llibreria és un espai discret, que no sol aparèixer en les llistes d’equipaments culturals d’una població, però que realment ho és. Un petit temple de la cultura en què l’aparador és una mena d’altar on s’exhibeixen els llibres que seran adorats durant una temporada.

Allà, entre les quatre parets de la llibreria, s’amaguen milers d’històries que esperen ser llegides per algú, milers de reflexions disposades a fer-nos raonar, milers d’informacions preparades per augmentar el nostre cabal de coneixement, milers de versos a punt per fer-nos sentir una punxada que ens remogui per dins. Allà hi acudeixen no només els amants de la literatura, per adquirir la insospitada traducció del darrer premi Nobel que no havíem sentit anomenar mai. També hi acudeixen els amants de l’art, que volen adquirir el darrer assaig de Vicenç Altaió sobre Miró i els  poetes catalans. O els amants de la música, que volen afillar-se el text memorialístic acabat d’editar en català de Patti Smith. O els amants de la naturalesa, que volen comprar-se l’última guia de camp de lepidòpters de la Matarranya que acaba de veure la llum. O els fidels seguidors de les més sorprenents novetats científiques, sempre disposats a deixar-se sorprendre per un muó que no acaba d’estar del tot d’acord amb les darreres teories.

“a girona hi ha set llibreries. de veritat, el llibre està en crisi?”

Les llibreries, a més de parets i llibres, tenen persones. Són els llibreters. Molt sovint he pensat que si no m’hagués dedicat a allò que m’he dedicat hauria volgut ser llibreter. Els llibreters d’ofici no són, com abans deia de les llibreries, simples expenedors d’uns productes comercials anomenats llibres. Són persones que coneixen el material amb què treballen i, a més, ens coneixen a nosaltres. Saben els nostres gustos i preferències. Ens avisen: “Ja ho saps que ha sortit una altra novel·la de Camilleri?”; “Has vist aquest nou estudi sobre la repressió franquista?”; “Ja t’ha arribat la nova que ha sortit una altra traducció de Les Metamorfosis?”; “Aquest llibre s’ha venut molt, però a mi em sembla que no n’hi ha per a tant; tu què en penses?” Perquè els llibreters d’ofici, llegeixen.

Ricard Espinosa, Joan Cavallé i Xulio Ricardo Trigo, en la presentació del llibre d’aquest últim ‘La noia de la Resistència’. Foto: cedida.

Darrerament, a La Capona, apareixien uns rètols escampats pel recinte on es deia: “Aquest llibre l’està llegint el Pitu”, “Tal llibre l’ha llegit el Ricard”, o “l’ha llegit el Pau”. I així, futur lector que cerca algun consell, podies adreçar-te al Ricard, al Pau o al Pitu i preguntar-los què els havia semblat. No només a ells, esclar. El Pau, el Ricard i el Pitu, com tothom sap, són els fundadors, responsables i propietaris de la Llibreria que ara tanca perquè ells es jubilen. Però entre aquelles lleixes atapeïdes de llibres també hi han pul·lulat, i ens han ajudat, la Dolors, l’Eli, l’Andreu… l’Albert durant molts anys… Fins  a 25 persones diferents ens han atès tant als compradors esporàdics de llibres que demanen “em podria aconsellar un llibre que estigui bé?” o “ajudi’m a trobar una novel·la adequada per al meu fillol que és un fan de Harry Potter”, com als malalts de lectura que no tenim prou metres de prestatgeria per encabir tot allò que la nostra voracitat reclama.

Quan una llibreria tanca, es tanca una porta al coneixement, una finestra oberta al món, i deixen de funcionar algunes de les sinapsis que mantenen el nostre cervell en bon estat. Podem dedicar aquest escrit a cantar-ne les exèquies, a recordar tot allò que ens ha aportat, els llibres que hi hem comprat, les converses que hi hem mantingut i, fins i tot, els llibres que hi hem presentat. En el meu cas, a La Capona vaig presentar-hi Eva i el bosc i Contemplant el monstre, però també vaig intervenir en les presentacions de Blutt und Boden (Sang i Pàtria), de Manuel Molins, Enlloc, de Magí Sunyer, o La noia de la Resistència, de Xulio Ricardo Trigo, entre altres.

“el canvi d’hàbits és la resposta fàcil davant el tancament d’una llibreria”

Ara bé, més enllà del record, en situacions com la d’ara, a mi sempre em sorgeix una pregunta: per què?

Hi ha una resposta fàcil. Els hàbits de lectura han canviat. No es llegeix tant. Si més no, no es llegeixen tants llibres. Ara llegim a través d’una pantalla connectada a un núvol. Llegim més imatges que paraules. Estem condicionats per la rapidesa de la informació i un llibre no és precisament un mitjà ràpid.

Però podem quedar-nos amb aquesta simple resposta? Permeteu-me que acabi aquestes reflexions tornant a un recurs que ja he utilitzat en aquest mateix text: comparar la situació de Tarragona a una ciutat de dimensions i característiques semblants. A Girona, amb els seus 100.000 i pocs més habitants, aquella ciutat de la qual dèiem que té sis espais de lectura pública (i que, per tant, podríem deduir que el lector no necessita tant acudir a les llibreries quan vol llegir), actualment hi ha set llibreries (sense comptar altres establiments que també tenen secció de llibres), entre elles l’antiga Geli (fundada el 1879); la mítica Les Voltes, sorgida en plena resistència antifranquista (1963) per estimular la lectura en català; la Llibreria 22, remarcable perquè anualment convoca el prestigiós premi de novel·la curta Just M. Casero; la Llibreria Calmot, especialitzada en llibre il·lustrat; la Llibreria Linguae, especialitzada en llibres en diferents idiomes; la Llibreria Ulyssus, especialitzada en llibres de viatges… De veritat el llibre està en crisi?

“més enllà de la lamentació, cal esperar de la societat algun tipus de reacció”

Aquesta darrera pregunta a mi em suscita moltes respostes, però això s’escapa als objectius d’aquesta reflexió, que ha sorgit arran del tancament de la llibreria La Capona. El que penso, i amb això acabo, és que, més enllà de la queixa o la lamentació persistent, més enllà del disgust o la tristesa, quan passa alguna cosa que no ens agrada, el que caldria esperar de la nostra societat no són només paraules, sinó alguna mena de reacció. Però ara m’adono que aquesta no és la manera adequada de tancar el present article que, d’altra banda, s’està fent una mica massa llarg. La manera més adequada i simple és donar les gràcies. Gràcies als llibreters, que han estat amics i còmplices. Els que ho han estat i els que amb tota seguretat ho continuaran sent, i els que ho seran en un futur. Perquè, de la mateixa manera que no puc imaginar-me un món sense llibres, no em cap al cap cap futur on les llibreries no hi tinguin un paper destacat.

Joan Cavallé Busquets
Joan Cavallé Busquets
Gestor cultural i escriptor
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here