Carlos Uriarte és un amant de l’univers. Amb aquesta frase es pot definir aquest tarragoní aficionat a l’astronomia des de ben jove i que ha aconseguit fites importants amb les seves imatges. Viu pendent del cel, tot passant llargues hores al seu terrat de Sant Pere i Sant Pau, a la Terra Alta, al Priorat o al Parc Astronòmic del Montsec a Àger, entre d’altres.
El tarragoní Carlos Uriarte ha aconseguit grans fites en astronomia
El telescopi és el millor amic del Carlos. També és una càmera especial, en blanc i negre i refrigerada que, connectada a un ordinador, monitoritza, capta i processa les imatges del cel. La seva relació amb l’astronomia li ve quan amb vuit anys ja veia amb molta atenció els documentals del Canal 33 o de Televisió Espanyola. El tarragoní devorava llibres relacionats amb els astres fins que va aconseguir completar el pòster amb els cromos de 88 constel·lacions i planetes que regalava una marca de llet. “Em va acompanyar la meva infantesa a la capçalera del llit”, recorda.
Associar-se a AstroTorroja, punt d’inflexió
Va ser a partir de 2008 quan va veure que l’astronomia era la seva gran afició. Titulat com a monitor de lleure, des d’aquell any va fer tallers d’astronomia enfocats a joves. L’astronomia era més que una afició, per al Carlos era una forma de vida. És per aquest motiu que va optar per invertir en un equip potent i aprofitar-lo, tot associant-se a l’associació AstroTorroja, de Torroja del Priorat. Uriarte creu que això va ser un punt d’inflexió “i el meu interès per la fotografia astronòmica va créixer de forma exponencial”.
El Carlos passa molts caps de setmana o dies de les seves vacances a Àger, al Parc Astronòmic del Montsec, on disposa d’un estudi. Es tracta d’un dels millors cels de Catalunya i un punt molt habitual d’aficionats a l’astronomia. És un sistema únic a Europa, ja que el controlen de forma telemàtica. D’aquesta forma, “si veig que una nit hi ha un bon cel obro el meu observatori des de Tarragona i faig les meves sessions”.
La Terra Alta, entre els millors cels de Catalunya
Més enllà d’Àger, el Carlos remarca que un altre territori que poc té a envejar és la Terra Alta. Ho resumeix com un indret “que ho té tot i que pot competir de tu a tu amb els millors cels de Catalunya”. De Prades també en té bones paraules tot i que “li falla el costat est i sud perquè hi ha el Camp de Tarragona i a menys de 20 quilòmetres en línia recta trobem la petroquímica”.
També capta algunes de les seves millors imatges des del terrat de casa seva, a Tarragona. Un espai que va explotar durant la pandèmia de la covid-19, junt amb el seu canal de YouTube. El Carlos disposa de quatre equips i cadascun serveix per a una cosa diferent, depenent de les característiques de l’activitat, el cel i l’època de l’any.
El tarragoní treballa amb càmeres digitals on tenen una gran importància els sensors i impera la velocitat d’obturació per sobre dels megapíxels. Sempre capta en blanc i negre, ja que “ens interessa que tots els píxels acumulin llum, independentment del color”. En aquest sentit, per posar-hi color, col·loca una roda de filtres amb els colors bàsics (vermell, blau i verd), així com d’altres d’especials que poden servir, per exemple, per captura bandes d’hidrogen o de sulfur, que es troben a les nebuloses.
Quina és la clau per fer una bona astrofoto? “Sense dubte, el cel”, respon amb rotunditat Carlos Uriarte, qui detalla que “l’atmosfera fa que busquem indrets que siguin el més transparents possible”. Torna a posar l’exemple d’Àger, on hi ha una gran estabilitat climatològica i atmosfèrica, a més d’unes bones condicions lumíniques. “Tot va lligat”, comenta.
La importància de l’astronomia visual
El fet que el Carlos estigui cada cop més enamorat de l’astronomia li provoca “ganes de millorar i invertir, sigui en temps o diners”, ja que al final “es converteix en una part de tu”. En referència a l’astrofoto, considera que t’ensenya a portar “de forma correcta la frustració i decepció” quan no has pogut aconseguir una bona imatge. Li serveix d’aprenentatge “per buscar el tot com a objectiu”. Però Uriarte va més enllà d’una simple instantània i valora el fet de poder compartir la vetllada amb companys i amics i ampliar el seu coneixement.
Els millors moments per al Carlos són aquells d’astronomia visual, entre els quals destaca veure un romanent de l’explosió estel·lar Supernova amb els seus propis ulls. També el primer cop que va observar una nana blanca “al costat d’una estrella tan brillant com Sírius des del terrat de casa”.
Uriarte és educador de la Fundació Privada en Xarxa. Li agrada i està més que acostumat a treballar amb joves. Creu que la millor forma d’ensenyar-los sobre astronomia és “des del punt de vist tecnològic i d’altres capacitats de les quals disposem”. Per exemple, detalla que una bona forma seria una observació amb una connexió sense fils amb una càmera, que els permetrà descobrir “a partir de les vivències i imatges obtingudes”.
Amb l’astrofotografia, el Carlos ha aconseguit grans fites. El 29 de juliol de 2021, ara fa just un any, la NASA va escollir com a Imatge Astronòmica del Dia una foto seva. La foto escollida contenia l’anomenada La Tulipa (una nebulosa) i el Cigne X-1 (un forat negre). Per a ell va ser el premi a tot el treball realitzat. “Ho vaig rebre amb molta il·lusió perquè no és habitual que publiquin fotos particulars”, explica orgullós.
A partir d’aquest moment, el nom de Carlos Uriarte va tenir ressò internacional en l’àmbit astronòmic i ha mantingut una molt bona connexió amb revistes britàniques. El tarragoní, però, admet que de vegades “no soc conscient del que obtinc”, ja que el dia a dia amb la canalla i en un menjador escolar fa que el situïn “en un espai més terrenal”.
Uriarte defineix les seves darreres perles captades com “bastant lluminoses”. Actualment, treballa en captar els Pilars de la Creació, una mena de trompes d’elefant de gas interestel·lar ubicades a la constel·lació de Sagitari. Per altra banda, també dedica el seu temps a un nebulosa “molt complex, que realitzo a foc lent”. És la constel·lació Cefeo, la qual es pot apreciar perfectament durant el juliol i l’agost. Una estrella que es troba en els darrers anys de la seva vida on el Carlos fa llargues fotografies de 15 minuts i on el resultat final tindrà entre 80 i 100 hores d’exposició.
