Aquest és un debat que, de ben segur, molts de nosaltres haurem tingut a casa algun cop, quan s’acosten les Festes Majors tarragonines: dir-li “professó” o “processó”? Són correctes les dues formes? Quina és millor que l’altra? Volen dir el mateix? Aquesta paraula surt cada any als programes de Sant Magí i de Santa Tecla, i per tant, el debat lingüístic i semàntic no és poc important perquè, en realitat, agafa tints ideològics. Les paraules, com sempre diem, no són innòcues: no hauríem de saber què comporten?
El debat lingüístic: ‘Professó’ o ‘processó’?
Per resoldre aquest dubte ens posem en contacte amb Pere Navarro, filòleg i professor a la URV especialitzat en temes de cultura popular. Lingüísticament parlant, la llengua té diverses formes. Moltes de les paraules del català venen del llatí i han patit certa evolució formal i fonètica. Les que evolucionen més agafen el nom de ‘paraules patrimonials’ i les que han evolucionat menys i mantenen la fonètica es diuen ‘cultismes’. Per entendre’ns, el mot ‘episcopal’ seria la forma culta, mentre que el mot ‘bisbal’ és la forma patrimonial. Passa el mateix, per exemple, amb ‘ignorar’ (forma culta) i ‘enyorar’ (forma patrimonial). “La llengua fa servir cada forma en el moment més adequat”, diu Pere Navarro.
Això, transportat al programa de festes, pren consideració de debat. Professó és la forma vehiculada per la parla col·loquial que prové del llatí PROFECTIONE. A les Terres de l’Ebre i al País Valencià, aquesta opció patrimonial agafa la forma de provessó. En canvi, processó és la forma més culta, que no ha evolucionat fonèticament (del llatí, PROCESSIONE). L’una i l’altra, professó i processó, són normatives i estan recollides al Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, però tenen connotacions diferents en funció del registre lingüístic amb què l’emissor es vulgui comunicar. Novament, el llenguatge no és mai innocent.
Si optem per la forma patrimonial, la popular, hem de dir ‘professó’
El debat és llarg i ve de lluny, de quan es discutia la capitalitat de la Vegueria del Camp de Tarragona. L’Ajuntament va demanar a Pere Navarro una col·laboració per una introducció lingüística al llibre ‘Paraula de Tecla’, una espècie de diccionari dels mots teclers. Al text, tot i que aquesta part no es va arribar a publicar, Navarro es preguntava: “Si a Reus fa temps que utilitzen la variant més popular, professó, quant trigarem a fer-ho a la capital?”. Ell no es posicionava a favor de cap forma, però sembla que la seva pregunta retòrica va tenir efecte i, des de llavors, els programes de festes de Sant Magí i Santa Tecla contenen la forma patrimonial.
Fent una ullada als programes festius, la forma escollida a dia d’avui és la popular, la patrimonial. Segons ‘Paraula de Tecla’, la professó o la processó és la “desfilada de caire civicoreligiós pels carrers de la Part Alta per acompanyar la relíquia -el Braç- de Santa Tecla”. Parla de la festa major gran, però Sant Magí i Corpus també tenen professons (amb el benentès que el Seguici que hi surt no sempre està format pels mateixos elements festius). Per Santa Tecla surt el Seguici Popular en ple precedint les autoritats i la relíquia, per Sant Magí surt l’anomenat Seguici de Sant Magí (Magí de les Timbales, Gegants, Nanos, cos de Bastoners i Banda Unió Musical).
“Ja imagino que a l’estament eclesiàstic no agrada el mot popular”, diu Pere Navarro
“Amb aquell text que no es va acabar publicant vaig pensar que era un bon moment per treure el debat sense defensar cap opció. Tot això depèn de cada ajuntament i de la imatge que volen donar en cada moment, ja que el programa de festes pot tenir un to més popular o més culte. Ja m’imagino que des d’algun estament eclesiàstic no agrada que es digui professó”, explica el lingüista. En altres paraules, si els responsables busquen un programa i unes festes de caire popular –com la immensa part de les nostres festes, que són populars– doncs llavors s’haurà d’utilitzar la forma patrimonial: professó.
Pensem-hi i reflexionem una mica sobre la forma que cal utilitzar al programa festiu i als documents oficials, ara que ja estem immersos en les festes de Sant Magí i ens trobem a les portes de la Santa Tecla més històrica que recordem. Més enllà del significat semàntic, el llenguatge també té connotacions ideològiques i caldria ser-ne conscients. Que l’arquebisbat i els seus poders fàctics es decantin per la forma més conservadora és el que caldria esperar, però el programa de Festes ha de tenir la forma popular, que s’escau més en una celebració com la nostra. O no?
