Un surt del Centre Cívic de Bonavista amb la convicció que s’acaba d’obrir un camí interessant per a les Festes de Santa Tecla de Tarragona. L’altre, que també signa l’article, espera a la cua que voreja tot el Centre Cívic, omplint la vorera de dos carrers. S’obren les portes del segon passi de Dames i Vells i ja se n’anuncia un tercer per encabir-hi tota la gentada.
llargues cues per veure el ball parlat al centre cívic del barri
Amb el carrer Onze ple mitja hora abans de l’estrena de Dames i Vells al barri, un de nosaltres pensa en un company d’un altre ball parlat amb qui va compartir unes cerveses farà uns dies, i que no veia gens clar «tot això de la descentralització». També en els qui en reunions internes del Seguici sostenen una mirada molt restrictiva de la nostra cultura popular com a model d’èxit.
Evidentment que no es tracta de portar qualsevol cosa a qualsevol lloc, que ningú ens interpreti capciosament. Tanmateix, i tenint ben present això, tampoc es pot obviar que la tradició s’inventa (i qui digui el contrari en podem parlar el 21 de setembre a la nit, a la Baixada), que la majoria d’elements del Seguici Popular que els tarragonins veneren tenen, tal com els veiem ara, entre vint i quaranta anys de trajectòria, i que, com va escriure en un conte Adrià Targa, pot ser que en el braç de la relíquia només hi hagi un os de pollastre.
“dames i vells a bonavista ajuda a cohesionar la ciutat”
Volem dir, en definitiva, que potser ens caldria relativitzar la immobilitat de segons quines suposades essències. L’exemple pioner de Dames i Vells a Bonavista, organitzat amb el Fòrum Espai Cultural i la col·laboració de l’Ajuntament, mostra un espai, a parer nostre, revelador, que molts no haurien gosat d’emprendre i que pot tenir encara molt més recorregut en el futur.
“han obert una porta que molts han volgut tenir tancada amb pany i clau”
La sensació és que aquest dissabte Dames i Vells ha obert una porta que la Tarragona complexa ha volgut tenir tancada amb pany i clau. Una cultura popular sovint massa protocol·litzada —no és cosa només de Tarragona— , i que un acte tan senzill com representar Dames i Vells a Bonavista ha estat del més transgressor que hem vist en temps. Perquè la cultura pot ser un element per cohesionar la ciutat, per recosir uns barris com els de Ponent que tan sovint s’han sentit de segona. No els descobrim res si afirmem que és als marges quan la cultura pot ser més transformadora; i que Tarragona no només és una, en són moltes.
La tradició ha de ser viva, i Dames i Vells a Bonavista s’ha viscut intensament. Alguns, entre la platea, també taral·lejaven frases mítiques del ball, com aquella sobre la llufa que «de tant pudenta com era / m’ha fet perdre la salut.» Els «ho, ho, ho, ho» que provoca l’humor volgudament groller d’aquest ball s’han sentit en diferents moments, des de les conyes amb els capellans fins als creueristes. També en les referències pròpiament bonavistenques que enguany incorporava el text, especialment crític amb la presidenta de l’associació de veïns del barri, Loli Gutiérrez: que «portar aquí Dames i Vells / a ella li és ben igual», han deixat anar mentre a les darreres files assentien amb el cap. Entre actors i públic s’ha notat una sintonia sense calçadors.
al text s’han incorporat referències al barri
Aquesta setmana, alguns líders veïnals alçaven el crit al cel perquè «als barris de Ponent no sembla que sigui Santa Tecla.» Raons en tenen per esbotzar aquest titular, però carregar-se de laments de manera passiva tampoc hauria de ser la solució. Un programa de festa major es dissenya amb la complicitat de l’administració pública, les associacions, les entitats i fins i tot les empreses. La representació de Dames i Vells n’és un exemple, potser ara semblen engrunes, però a poc a poc, les festes es poden anar descentralitzant. Que voldríem un Cafè copa i puro per un duro a la Floresta, un correfoc a Torreforta i un ball de gralles a Sant Salvador? I tant! Però tota pedra fa paret.
Ens preguntem quanta gent de Bonavista hi ha a les 280 butaques de l’auditori, i quants venim de l’altra banda del riu Francolí (i de l’encara més minso riu Clar), i de seguida arribem a la conclusió que tan se val. Que el camí que s’ha esbossat té una direcció, però també dos sentits. Que de la mateixa manera que és positiu que els bonavistencs coneguin Dames i Vells, també ho és que algú entri per primer cop a la fruiteria del Miguel Ángel Peña, al carrer Vint-i-u, on tindrà ocasió d’aprendre mots i expressions típicament tarragonines, perquè Peña és un erudit del barri, diccionari ambulant, mig filòleg, autodidacta.
“ara semblen engrunes, però la festa es pot anar descentralitzant”
Que vegin l’espectacular mural d’art urbà dedicat a les primeres dones de Bonavista de l’artista argentina Mariela Ajras, que sàpiguen que aquí també hi ha una plaça de la Font, i que la resistència antifranquista hi va tenir molta força, que és un barri obrer que ha sortit al carrer per reclamar més transport públic, un CAP o unes escoles.
I als que venen avui, que si se’ls ocorre sopar al Cuatro Esquinas, l’Emilio Leiva González i la Fina Caballero Jurado no només els serviran unes tapes boníssimes, sinó que els tractaran de meravella, amb una cordialitat que és esperança. També que a la barra del Paraíso, l’Antonio hi ha fet unes braves per llepar-se els dits, tal com ha recordat un dels vells.
Els balls parlats, i en particular, els nostres Dames i Vells (pel bagatge extraordinari i el domini que exhibeixen d’un determinat tipus d’humor) poden donar molt de si, en aquesta experiència que creiem que l’any vinent, com a mínim (com a mínim!), s’hauria de repetir. Ens n’anem amb la sensació que aquesta Santa Tecla s’ha tocat una tecla clau.
“creiem que l’experiència s’hauria de repetir”
«Antes se hacían conciertos en los barrios», deia una dona del primer passi que rememorava una actuació a Torreforta per unes festes de Santa Tecla que desconeixem; «si va el Carnaval, que venga también la fiesta mayor», diu una altra de la segona tanda. I no diem que no s’hagin de muntar grans esdeveniments d’aquestes característiques, però també els d’una altra naturalesa. A qui pertoqui, que s’arromangui per portar la festa més enllà dels límits neuràlgics, que el camí no sigui només d’anada.
Text elaborat a quatre mans: ARNAU MARTÍNEZ i ENRIC GARCIA JARDÍ
