Tot i que bona part dels noms de carrer vinculats al franquisme van desaparèixer a Tarragona amb la restauració dels ajuntaments democràtics (des de referències òbvies, com la Rambla del Generalísimo, fins a menys evidents, com l’avinguda de Navarra), el cert és que encara resta algun residu d’aquella època en el nomenclàtor urbà. En particular, em refereixo a la plaça del Cardenal Arce Ochotorena, situada davant de l’Escola del Miracle i al costat de l’Amfiteatre.
“és difícil de justificar la plaça del cardenal arce ochotorena”
Arce Ochotorena va ser titular de la Mitra tarragonina després de la mort a l’exili l’any 1943 del Cardenal Francesc Vidal i Barraquer, que es va abandonar el país durant la Guerra Civil i no va ser autoritzat a tornar per les autoritats franquistes, atesa, entre altres factors, la seva negativa a signar la carta col·lectiva dels bisbes espanyols d’1 de juliol de 1937, en la que manifestaven el seu suport als rebels que havien provocat l’inici del conflicte.
“va donar suport als militars rebels i a la dictadura”
En canvi, Manuel Arce Ochotorena, aleshores bisbe de Zamora, en va ser un dels signataris, cosa que, com la pràctica totalitat de la jerarquia eclesiàstica en aquell moment, el situava del cantó dels sollevats, als quals mostrava el seu suport públic. Si bé, d’acord amb la biografia que signa Vicente Cárcel i Ortí per al Diccionario Biográfico electrónico, el macroprojecte de la Reial Acadèmia d’Història, va ser nomenat bisbe d’Oviedo el 1938 “sin intervención alguna del poder civil”, el seu nomenament per a la seu tarragonina sí que va produir-se a proposta de les autoritats franquistes, que van presentar una terna de candidats a Pius XII. Sembla que el fet de ser preferit als altres candidats presentats pel Govern espanyol es va deure a la influència del nunci Cicognani, el qual, per cert té una plaça dedicada a la ciutat de Barcelona, en el barri del Congrés, com a impulsor, precisament del Congrés Eucarístic Internacional de 1952, que dona nom a la zona.
Arce Ochotorena, per tant, d’acord amb l’actitud àmpliament majoritària de l’Església aleshores, donava suport sense fissures a la dictadura i, de fet, no va dubtar a demanar el vot positiu en el referèndum sobre la Llei de Successió al Cap de l’Estat, que es va dur a terme el 6 de juliol de 1947, llei que va convertir de nou Espanya en un regne —“España, como unidad política, es un Estado católico, social y representativo que, de acuerdo con su tradición, se declara constituido en Reino” proclamava l’article primer— i que va ser el primer pas per a la restauració de la monarquia en la persona del Rei emèrit, que va ser nomenat successor de Franco, d’acord amb les previsions de la llei esmentada l’any 1969. Això, però, és una altra història.
“és evident el seu vincle amb el franquisme”
El cas és que aquesta llei, de fet, responia a l’estratègia de legitimació del règim, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial amb la derrota d’Alemanya i en el nou context de la Guerra Freda, que hauria començat amb el discurs del President dels Estats Units, Harry Truman, del 12 de març d’aquell mateix any 1947. No cal dir que, amb el seu posicionament públic, el Cardenal Arce Ochotorena contribuïa al reforçament de la dictadura, la qual, de fet, gràcies al suport dels Estats Units en el nou context geopolític, es va consolidar i va sobreviure fins als anys setanta.
“el canvi de nom és un exigència més que raonable”
Atesa la seva trajectòria personal, el seu vincle amb el règim en la seva etapa més obscura sembla més que evident. Per això mateix, és difícil excloure la designació d’una plaça amb el nom del Cardenal Arce Ochotorena del que preveu l’article 15 de la Llei 52/2007, de 26 de desembre, de memòria històrica, d’acord amb el qual “[l]as Administraciones públicas, en el ejercicio de sus competencias, tomarán las medidas oportunas para la retirada de escudos, insignias, placas y otros objetos o menciones conmemorativas de exaltación, personal o colectiva, de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión de la Dictadura”. La ubicació d’un centre educatiu a la plaça en qüestió encara fa més difícil de justificar el manteniment de la designació. Per tot plegat, el canvi de nom sembla una exigència més que raonable.
