Advertisement
10.5 C
Província de Tarragona
Dissabte, novembre 26, 2022

Què li diré, aquesta nit, a la Teresa?

Any 2009. Imatge captada en el marc d’un acte d’agraïment als voluntaris de Tarragona 2016. A l’esquerra, Teresa León. Al mig, l’autor del text, Joan Cavallé.  Foto cedida.

Bona nit, Teresa,

t’escric com feia moltes altres nits perquè, l’endemà al matí, quan arribessis a l’oficina, ja et trobessis la feina més o menys encarrilada i puguessis pensar, encara que no ho diguessis: “Aquest Joan no em deixa temps ni de treure’m la jaqueta!”

El missatge d’avui, però, serà diferent. Des d’abans d’ahir al matí, quan la Montse em va donar la notícia, que hi penso. Què li escriuré, aquesta nit, a la Teresa?

paraules de comiat i agraïment a teresa león

Aquest darrer cap de setmana havíem parlat i m’havies explicat els projectes que tenies. Ens havíem de veure tot just sortissis de l’hospital. Em volies ensenyar el poemari que estaves enllestint, del qual ja m’havies avançat alguns poemes fa un parell d’anys; un poemari que el Gonzalo, el teu admirat professor del Taller de poesia de l’Escola de Lletres, t’animava a escriure i del qual, fins i tot, em deies, te n’havia enviat un pròleg.

Abans d’ahir [dimecres] et vaig escriure un missatge per veure com anava el tema però ja no he tingut resposta.

la gestora cultural treballava com a tècnica a la casa de les lletres

El cranc, el verí, el monstre, la merda, han pogut més que tu, més que l’enorme força i entusiasme que hi posaves per vèncer. Ja sabem, de sempre, que la vida no discorre per camins plàcids i justos. Que les guerres, malauradament, solen guanyar-les els més forts, no els més bons. I en aquesta ocasió la bèstia negra que se’t menjava per dins ha pogut més que tota la teva energia i la de la gent que t’estima.

A Brussel·les promovent la candidatura de Tarragona a capital europea de la Cultura. Foto cedida.

Sí, Teresa, hi ha molta, molta gent que t’estima. Tu em deies sovint: “Tinc una família fantàstica!”. T’espurnejaven els ulls quan parlaves de l’Adriana, del Max i de l’Enric. I em deies que et senties privilegiada per l’estol de germans que t’envoltaven. Però la teva família anava més enllà, molt més enllà de les parets de casa i els vincles de sang. No cal que torni a esmentar la Montse, una mena d’àngel de la guarda que no et deixava de petja. Per tot arreu on havies passat, sola o amb l’Enric, havies deixat amics. N’he conegut de tota mena, des dels més o menys anònims i aclaparadorament amables companys subalterns del Museu d’Història de Tarragona fins a tota mena d’artistes amb els quals havies coincidit, sense oblidar els habituals de la Geladeria de la plaça del Rei o el magnífic equip d’Amics de la Cultura, malauradament dissolt per no se sap quines raons. Darrerament parlaves amb entusiasme dels companys (la majoria companyes, de fet) del Taller de poesia de l’Escola de Lletres i en aquest camp, que casualment lligava amb la teva activitat professional d’aquests darrers anys, t’hi abocaves.

“durant catorze anys has fet de tot en l’àmbit de la literatura”

En un moment com aquest seria fàcil tirar pel cantó de la nostàlgia i la llagrimeta fàcil. Parlar dels bons moments que hem passat, de les històries que hem compartit, de la satisfacció que ens quedava després de veure com una nova edició dels Premis Literaris ens havia sortit rodona, o una sessió de Veus de poeta ens havia deixat bon gust de boca, o com la presentació d’un llibre ens havia posat la mel a la boca i ganes de llegir-lo. Podríem recordar alguns indrets que hem visitat amb funcions de prospecció cultural. O podríem parlar de les cerveses després d’una feina que ens havia deixat satisfets o dels sopars de Nadal amb tota la família castellarnaua.

Teresa León, gestora cultural. Foto: cedida.

Però també sé que escollir aquest camí no seria massa del teu gust, sempre amb tendència a mirar endavant més que no enrere. De tota manera, crec necessari fer-ho, si més no, en dos punts.

El primer és molt personal. T’ho havia dit moltes vegades i t’ho repeteixo ara. El 2008 jo estava molt abatut. Passava per un mal moment professional que em va obligar a canviar de departament i de dependències. Potser m’hi hauria florit, en la nova situació. Però llavors vau aparèixer tu i la Montse i em vau ajudar a sortir del pou. Mai no us en donaré prou les gràcies. La Montse va escollir, al cap d’uns anys, reorientar la seva vida professional cap a altres instàncies. Però tu vas continuar allí, empenyent el carro, per posar en marxa aquesta il·lusió que ha estat (i espero que sigui per molts anys) la Casa de les Lletres.

“no t’han reconegut mai la feina, tot i picar a moltes portes”

El segon punt és reivindicatiu. Durant 14 anys has assumit la feina que se t’havia encomanat, que era una feina de caràcter tècnic en l’àmbit de les lletres. Feies de tot: des de contractar unes cadires, fins a realitzar el reportatge fotogràfic d’una trobada d’escriptors; des de portar amb absoluta confidencialitat el registre de participants als premis literaris, que volia dir revisar que complissin les bases, fins a fer la producció d’un programa de ràdio. Et vas cansar de picar a portes de tota mena, polítiques i administratives, reclamant que se’t reconegués la feina que feies. Però les portes, amb la mateixa facilitat que s’obrien, es tancaven. O les respostes esperades no arribaven. En alguna ocasió jo t’havia aconsellat: “Planta’t!” Però a tu t’agradava massa la feina que fèiem, aquesta endimoniada feina de fer néixer i créixer la literatura, com per plantar-te. Ara fa poc, quan la meva pròxima jubilació t’obria algunes altres perspectives, et posaves malalta i em deies que ja no t’importava res de tot allò, que l’únic que volies era viure.

“la vida començava a ser un riu de poesia en què cada dia et senties més a gust”

Sí, Teresa, volies viure i ja sabem que viure no és fàcil. El mateix dia reconsagrat en què començava la nostra reclusió per la pandèmia, m’enviaves un poema que deia:

 

             “Maleeixo a tots aquells que vulguin allunyar-me de Demèter,

             la que em connecta a la vida”.

 

Demèter, la deessa mare. La pandèmia, per cert, s’enduria la teva. Però tu no deeixaries de ser-ne. A través de Demèter et connectaves a la vida. I la vida començava a ser un riu de poesia en què cada dia et senties més a gust.

 

En aquest moment que intento agafar retalls de coses viscudes, em ve a la ment un viatge. En aquell, Teresa, tu no hi eres. Fa una trentena d’anys, o més. La ruta: Tarragona – València. Jo conduïa. Al meu costat, de copilot endormiscat, l’Enric. Dels seus llavis vaig entendre que sortia com un vers:

 

               “Mai diguis mai a un mai”, deia.

 

Estirant el fil d’aquest vers, amb permís de Lax’n’Busto, podríem dir-te:

 

               Desenganxa’t de terra i puja a l’espai
               ¿Vols que t’ensenyi a volar?

 

Volar, somiar, xerrar de manera incontinent i sense mesura, deixar que la imaginació faci un forat en el nostre cervell, tot és una mateixa cosa. I estirant i manipulant convenientment el text del Mai, podríem afegir:

 

               Sempre podrem dir que et tindrem per sempre en el record.

 

Aquestes matusseres paraules que parlen d’eternitat, però que sonen una mica malament, ens porten a unes altres paraules que tu també coneixes:

 

               Ets eterna com l’olor de dolços impresa en la llavor

                                     que viatja des de l’estiu dels records.

 

Demà, doncs, quan arribis a la feina, quan t’hagis tret la jaqueta i hagis dit bon dia a totes les companyes i companys, quan engeguis l’ordinador i obris el correu electrònic, et trobaràs un nou missatge d’aquest pesat del Joan… Però aquesta vegada no serà per encomanar-te més feina. Aquesta vegada el missatge dirà només GRÀCIES.

A Tarragona Ràdio presentant el premi Pin i Soler de narrativa. Foto cedida.
Joan Cavallé Busquets
Joan Cavallé Busquets
Gestor cultural i escriptor
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here