Fa uns dies en Jordi Jaria, amb un article directe i concret publicat al FET, ens remenava les consciències a molta gent. Especialment, els que vivim amb certa desesperació les resistències que aquesta ciutat té als canvis.
“la plaça arce ochotorena demostra la feina pendent en memòria democràtica”
L’article apuntava sense dilacions ni dubtes a la plaça del Cardenal Arce Ochotorena, com un dels residus franquistes que haurien d’acabar desapareixent. Quanta bona feina feta per les entitats de memòria, amb la seva tasca infatigable, per treure plaques amb “jugos y flechas” i proposar canvis de noms d’escoles que, entrats els anys 2000, encara mantenien reminiscències de la dictadura. Aquesta plaça i la nova llei de memòria democràtica demostren que encara queda feina per fer.
L’any 2009 vam impulsar al Camp de Tarragona el Moviment Laic i Progressista, que tenia la voluntat de generar propostes en les diferents ciutats i viles del nostre territori amb una concepció civil, política i social de l’àrea metropolitana. Lliurepensament, fraternitat i justícia social com a estratègia per fer aflorar un món millor.
“el 2010 vam proposar els noms de ferrer i guàrdia o federica montseny”
Més enllà de la lírica, sempre necessària, vam treballar per generar o facilitar coses molt concretes, com l’organització del moviment d’esplais laics del Camp de Tarragona, l’impuls d’ateneus progressistes o propostes a diferents ciutats sobre el nomenclàtor. En 2010 vam fer dues propostes per aquesta plaça. La volíem anomenar plaça Ferrer i Guàrdia o plaça Federica Montseny, perquè a Tarragona teníem i tenim un dèficit i un deute amb aquestes dues figures històriques.
La proposta de nomenar Francesc Ferrer i Guàrdia aquesta plaça era fruit del mateix espai, ser la plaça d’una escola ens inspirava a què aquest pedagog, impulsor de l’Escola Moderna, fos el protagonista. En Ferrer i Guàrdia és un personatge que va traspassar les nostres fronteres amb un ideal encara actual. El lliurepensament com a motor per assolir el desvetllament d’una consciència lliure, crítica i racionalista entre la ciutadania.
Això el va fer referent internacional i per aquesta raó el van fer matar, després d’un Consell de guerra, el 13 d’octubre de 1909. El model proposat per Ferrer i Guàrdia va ser arraconat per la repressió franquista, però avui forma part de tota la revolució pedagògica que viu el sistema educatiu. Inspira, en part, el nou currículum acabat d’aprovar (no entraré en com ha entrat en vigor) i que intenta posar-se a l’alçada del que fan centenars d’escoles del nostre país.
Suggerir el nom de Federica Montseny per aquesta plaça és recuperar una dona que va trencar el sostre de vidre de la política, en els anys trenta, sent la primera ministra d’Europa. És recuperar a la primera ministra de sanitat i de drets socials de la història d’Espanya. És recuperar per Tarragona una filla il·lustre del Camp de Tarragona, el pare era de Reus. És recuperar la persona que va plantejar per primera vegada, en un Consell de Ministres, la llei de l’avortament. Van haver de passar 50 anys per assolir la seva aprovació. Una llei que en els anys trenta proposava algunes fites que encara no s’han aconseguit.
Federica Montseny va plantejar els menjadors per a les embarassades i per a les lactants per promoure hàbits saludables i protecció, va fer la primera llista d’oficis que poguessin desenvolupar persones amb capacitats diverses per promoure la inclusió sociolaboral d’aquest col·lectiu. O va promoure la implantació de les cases d’oficis per a dones prostitutes, amb una perspectiva abolicionista i des de la inserció laboral. Un model que avui encara tenim pendent. A més, posar el nom en aquesta plaça a una dona, com Federica, ajudaria a superar la manca de noms femenins en el nomenclàtor de Tarragona.
“tarragona ha de superar el dèficit de noms de dones al nomenclàtor”
Amb la lògica d’aprofundir en la feminització dels nostres carrers, des de la Secretaria de les Dones de Comissions Obreres de Tarragona van fer arribar a alguns grups municipals, un llistat amb una desena de noms de dones il·lustres que es mereixen un carrer o una plaça a la nostra ciutat. Noms de tarragonines de naixement o d’adopció com els de l’estimada i recordada Immaculada Sastre Miró, que va ser una de les referents en posar les bases de l’acció social a Tarragona. O com el de la Montserrat Abelló i Soler, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Van proposar noms de dones catalanes referents com la Maria Mercè Marsal i Serra, lingüista i escriptora, com la Caterina Albert i Paradís, escriptora sota el pseudònim Victor Català, o com la Teresa Mañé i Gilabert, fundadora de la primera escola laica i mixta d’Espanya a Reus. També hi havia noms internacionals com la Rigoberta Menchú o la Marie Curie.
les germanes uriz pi, precursores de l’escola moderna, també es mereixen un carrer
Una opció molt interessant i oportuna, per si ens sembla poc la llista, serien les germanes Uriz Pi, Elisa i Josefa, que varen estar donant classes a l’Escola Normal a Tarragona, precursores de l’Escola Moderna a Espanya i creadores de la primera associació de pares d’alumnes per promoure el contacte directe entre els mestres i els veïns dels pobles. S’oposaven a l’aprenentatge memorístic, impulsaven el treball cooperatiu, les activitats extraescolars i l’ús d’altres materials diferents dels llibres de text. Segur que a la comunitat educativa del Miracle, tot això de les germanes Uriz Pi, els hi sona.
“l’entorn de l’escola el miracle reclama una reflexió sobre l’accessibilitat”
Per un altre dia, queda pendent parlar de la mateixa plaça, més enllà del nom, l’espai requereix una reflexió sobre l’accessibilitat, sobre la idoneïtat de tots aquells cotxes convivint amb el fet educatiu… Allunyar els cotxes de les escoles ajuda a que els camins escolars, els pedibús o la bicicleta, fossin opcions realistes i factibles a la nostra ciutat. Però això, per un altre dia, avui tocava memòria i dignitat.
