— Joan, volem fer-te un article.
— Ah, bueno.
Joan Reyes Batista és un home tranquil i retret. Si més no, així és com es mostra davant dels desconeguts a primer cop d’ull. Li agrada anar fent «sobre la marxa» i contemplar la vida des d’una terrassa de bar amb un puret a la boca. Sembla com si els dies haguessin pactat amb ell una treva perpètua, un cicle repetitiu sense agitacions ni trasbalsos, una rutina favorable. És la calma personificada. Si se l’estira una mica, però, si se li serveixen en safata les preguntes adients, un s’adona, ràpidament, que acumula molta vida viscuda a les espatlles, i que amaga, d’entrada, uns quants cops de genialitat. Concís i incisiu, explica, sense embrollar-se en detalls superflus, anècdotes hilarants d’un passat que, tot sovint, se li fa present sense enyorança.
li agrada contemplar la vida amb un puret des de la terrassa d’un bar
Prim i morè com un fideu a la paella, acut a la nostra cita a la plaça del Pallol amb pas catxassut. Hi arriba pel carrer de Cavallers. Ell és de la part alta de la Part Alta, de «l’Arco de Toda», on va néixer l’any 1949, i on encara fa sonar la guitarra alguns vespres bonancencs, a la fresca. «A l’estiu, si hi passa per davant algun estrangerot toco més fort», confessa, i riu. La seva rialla, amb els ulls eixorivits, destapa un interior folgós. Se li’n dibuixa una de generosa, d’orella a orella, quan canta garrotins amb versos picants, com per exemple aquest:
«Ai nena si vols venir / al camp a collir maduixes / i quan tu t’acotxaràs / jo te’n veuré les cuixes». O aquest altre: «Ai Pere Anton on tens la dona / la tinc al llit que no està bona / què li daràs per medecina? / Un parell d’ous i una sardina». O aquest: «Dugues noies molt boniques / al Pla de la Catedral / venien nous, panses i figues / i la cosa els hi va anar mal. / Lo que van perdre allà amb les panses / amb les figues s’ho van guanyar. / Lo que van perdre allà amb les panses / amb les figues s’ho van guanyar».
Sortint de gresca amb altres gitanos, va començar a sentir els primers garrotins
Els carrers i els bars han estat el seu hàbit natural, els llocs on ha madurat a marxes forçades des de jovenet. Sortint de gresca amb altres gitanos, durant l’adolescència, va començar a sentir els primers garrotins. Al bar Mesquita, al Neftis, al Pepito, a la Cova. Els cantava, sobretot, la gent gran, com les jotes. Els de la seva quinta, més aviat rumberos, es miraven aquelles garrotinades improvisades una mica de gairell. Les lletres de les cançons feien esgarrifar», assegura. De vegades, però, ells també s’hi afegien. Amb el «morro calent», això és, una mica tocats per la beguda, perdien la vergonya i agafaven «el lío» del garrotin. El Garrido i el Cadenes, dos secretes de l’època que duien mala fama —i amb raó—, quan enxampaven rondant pel carrer a deshores els més joves, menors d’edat, com ell, els escridassaven i empaitaven. «El primer cop ens van esbroncar, però tot seguit ens van dir que ens quedéssim amb ells i ens van pagar un beure», recorda Reyes. Per a bé i per a mal, eren altres temps.
fa 60 anys la part alta era un immens prostíbul
Diu que la Part Alta de fa seixanta anys semblava la Rambla, de tanta activitat com hi havia. Una Rambla popular, com de districte cinquè barceloní. Dins els marges de la muralla romana, el petit Reyes va aprendre a espavilar-se. El barri era un immens prostíbul ple de nits de Cabiries i de Zampanos, un cau de perdularis on les discussions i les baralles entre mascles matussers i cerca-raons se succeïen cada dos per tres. Com un seguici infantil que replica els adults, ell i els seus amics, amb tan sols deu anys, es reunien a la placeta de Sant Joan per apedregar-se: els de baix contra els de dalt, amb l’església de Sant Miquel del Pla com a frontera territorial dels dos bàndols confrontats.
Si esclatava un enrenou a les portes d’algun bar pròxim, abandonaven el joc i corrien a presenciar les bronques. Els marines solien estar-hi implicats. Palplantat davant del Balcó del Mediterrani, si parlés, el pobre Nen de l’oca, que la matinada de l’11 d’octubre de 1948 va ser malmès per uns tripulants britànics del vapor Basingdale, podria donar fe que Reyes no menteix. «Completamente ebrios y cuando los instintos de animalidad afloran a la superficie, creyeron hacerse con la figurita y, al tratar de arrancarla, la deshicieron completamente», denunciava, al cap de dos dies, el periodista Petrófilo al Diario Español. No us penseu, però, que en aquestes escenes de batusses i vandalisme, que de vegades s’escampaven més avall de la Rambla San Carlos —avui Rambla Vella—, els nadius no hi deien també la seva. Un dia s’hi va interposar, fins i tot, un boxejador.
ha creat nous garrotins a partir de la influència dels vells gitanos
Segons Reyes, llavors conegut entre els gitanos amb el sobrenom de Ruller, el nucli històric de la ciutat també oferia, llavors, algunes estampes menys sòrdides i més esperançadores que les descrites. Sosté que els veïns s’hi tractaven d’una manera més familiar que no pas ara, perquè es coneixien millor. D’aquells gitanos vells que feien garrotins, i que sovint treballaven al port, a la construcció o bé carregant les maletes dels qui arribaven a l’estació de trens, n’ha extret la influència decisiva per crear, des de fa uns anys, noves composicions: «I amb aquest pas d’avui en dia / a l’antic tots tornarem. / Igual que els nostres avis / a garrotin tots ballarem». Després del cant, Reyes avisa que els famosos versos de tancament de les quartetes («Al garrotin, al garrotan / A la vera, vera, vera de Sant Joan») venen de Lleida —bressol català del gènere—, però que a Tarragona s’han de dir d’una altra manera: «Al garrotin, al garrotan / al garrotin, al garrotan».
ha gravat enguany un disc amb el conjunt ‘la garrotina’
Em vaig assabentar de l’existència de Reyes el dia que Francisco Javier Alvear va dedicar-li un article revelador al Diari de Tarragona, l’agost de 2021, que duia per títol «Joan Reyes Batista, el último Garrotinero de Tarragona». Qui me’l presenta, però, és el també periodista Fran Richart, a qui Reyes ha ensenyat, en els darrers mesos, algunes nocions bàsiques de guitarra. Els dos junts entonen «La camioneta», una rumba inclosa al disc Els garrotins de Tarragona, que Reyes ha gravat enguany amb el conjunt La Garrotina i el suport de l’Ajuntament i la Diputació. «Jo encara no m’he escoltat al disco», afirma, decebut. Desconeix què carai és l’Spotify, on el podria trobar, i va pel món amb un telèfon de més de quinze anys que sembla prehistòric per a la gran majoria de la gent, absorbida per la tirania de la novetat tecnològica.
un desig: que el garrotin no es perdi
Amb tot, el disgust motivat perquè no li hagin donat una còpia de l’obra se li esfuma en una calada de puret. Quan ens acomiadem al xamfrà del carrer del Comte, un desig em ronda pel cap: que aquests garrotins, com ha passat a Lleida o Sabadell, es puguin reinterpretar i els prenguin noves veus —homes i dones, gitanos i paios— amb preocupacions i ocurrències adaptades als nous temps. El desig, doncs, és clar: que el garrotin no es perdi, i que dels garrotinaires tarragonins Reyes en sigui un mestre, no l’últim.
