És un dels pocs tarragonins que ha arribat a ser conseller del Govern de Catalunya. Va ocupar càrrecs de responsabilitat durant quinze anys, quan es posaven les bases de l’actual sistema públic de salut. Dues dècades després de deixar la política, i amb experiència en la consultoria i la gestió privada, Eduard Rius Pey (Tarragona, 1953) analitza l’impacte de la pandèmia a la sanitat catalana. I ho fa en un altre moment crític per la saturació del sistema pels casos de Covid, grip i bronquiolitis.
entrevista a l’exconseller de salut de la generalitat
On va començar la seva trajectòria professional com a metge?
Vaig fer els primers passos a l’Hospital de Santa Tecla com a especialista al Servei de Nefrologia, i hi vam obrir el primer centre d’hemodiàlisi a les nostres comarques. Recordo positivament aquella etapa d’aprenentatge. M’agradava la feina i el tracte amb els malalts.
El 1988 el conseller Xavier Trias el convida a fer-se càrrec de la direcció territorial de Salut a Tarragona.
Sí, és una etapa rellevant perquè calia desplegar la reforma de l’atenció primària i això em va permetre conèixer tot el territori i tots els metges de capçalera. En aquell moment, la reforma representava guanys importants per a la ciutadania, com l’accés a nous serveis, i per als professionals, amb un increment notable d’infermeres o la incorporació d’altres perfils. També calia parlar amb els ajuntaments per construir nous centres d’atenció primària, però el problema, ja en aquella època, era la manca de finançament de la sanitat.
Descobreix que té més vocació de polític que de metge?
Sempre he sigut una persona inquieta i amb ganes de fer coses per millorar els serveis a la societat. Militava a Convergència Democràtica de Catalunya i aquell era un moment especial. Portàvem pocs anys de democràcia i l’autogovern del país s’anava consolidant a poc a poc; la sanitat es bellugava, s’anava configurant el sistema públic que ha arribat fins avui, es començava a parlar de la llei de creació del Servei Català de la Salut, hi havia moltes iniciatives noves del departament… En fi, tot això m’engresca a anar assumint feines de gestió.
Vist amb perspectiva, està satisfet d’haver fet aquell pas?
Sí, des del punt de vista d’haver contribuït humilment a configurar el sistema públic de salut. Primer, des de Tarragona, i després des dels càrrecs que vaig tenir a Barcelona. Tot i les constants dificultats financeres, penso que vam fer moltes coses, gràcies al sistema mixt de Catalunya, que implica consorcis i fundacions en la construcció i gestió d’equipaments.
Arribar a conseller va ser una evolució natural de la seva trajectòria?
Va ser una sorpresa i un honor. Mai vaig tenir l’incentiu d’anar pujant esglaons dins la Generalitat ni de fer carrera política. Ni vaig anar darrere els càrrecs ni vaig fer cops de colze, com a vegades s’entén la política. No estava en l’estructura de poder del partit i sempre em vaig considerar més aviat un polític tècnic.
La conselleria se sentia ofegada econòmicament?
La insuficiència en el finançament autonòmic era crònica i això afectava directament el departament de Sanitat. Se’n ressentien les nòmines dels professionals, les compres de material i la construcció de nous centres hospitalaris o de primària. Les inversions estaven molt retallades i les obres anaven amb comptagotes. Es negociava a Madrid, llavors, amb els governs del PP d’Aznar, i vam aconseguir-ne alguna millora en pressupost, però clarament insuficient.
Com valora aquella manera de fer política dels governs de Jordi Pujol coneguda com a “peix al cove” a l’hora de negociar amb l’Estat?
Jo penso que va ser una via útil en aquell moment i, probablement, s’hauria d’haver pressionat més per posar contra les cordes els governs de Madrid quan estaven en minoria. Després s’ha vist que altres vies no han estat possibles per assolir els objectius.
Vostè és dels pocs consellers dels governs de Catalunya dels darrers quaranta anys nascuts a Tarragona. Per què tenim poc pes a les institucions del país?
Tinc la impressió que els governs no es dissenyen en funció de la distribució territorial. Sempre hi ha hagut algun conseller o alguna consellera de les diverses demarcacions. Si no hi tenim prou pes, ens hem de preguntar nosaltres mateixos per les possibles raons. Entenc que el problema de l’escassa influència política és nostre, ens hi ha de fer reflexionar. Dit això, cal recordar la presència al Govern de figures rellevants com Josep-Lluís Carod-Rovira, Josep Bargalló, Joan Maria Pujals, Josep Gomis i Jordi Jané, entre d’altres.
El sud se sent marginat
És cert que Barcelona mira poc al sud. I aquí s’han acumulat històricament molts problemes. Recordo de la meva etapa activa en política les vicissituds sobre el transvasament d’aigua de l’Ebre, l’inici del pla de residus o la situació de les nuclears. Si ens miressin amb uns altres ulls, a la capital veurien la importància i els valors de les comarques tarragonines.
(…)
Aquest és un fragment de l’àmplia entrevista a Eduard Rius que publiquem íntegra al número 56 del FET a TARRAGONA i on parla de l’atenció primària, la falta de professionals (metges i infermeres) i l’evolució política dels últims anys, entre d’altres temes.
La revista la podeu trobar a Llibreria Adserà i Llibreria La Capona. I si vols formar part de la comunitat de 700 amics i amigues lectors, fes-te’n subscriptor per tot l’any 2023 i per només 35 euros.