L’homenatge al jesuïta, promotor i activista de moltes causes justes, Francesc Xammar, dissabte passat 10 de desembre al barri tarragoní de la Floresta, va ser un acte singular i irrepetible, d’aquelles trobades úniques que tenen lloc molt de quan en quan. I agraeixes al destí haver pogut ser-hi.
Tot el nombrós públic aplegat, com si fos una sola persona, va resistir estoicament el fred i el vent molest assegut en el pati de cadires que es va organitzar a l’aire lliure. Escoltàvem arrecerats a l’edifici del Centre Social, al costat d’una pèrgola i un parc infantil en una zona dignificada del barri.
l’acte d’homenatge aplegà gent molt diversa, d’acord amb la trajectòria del jesuïta
La conjunció que va fer possible aquesta reunió feliç, que va aplegar gent tant diferent i tant d’acord en estar allà, va ser la mateixa trajectòria de Xammar, oberta a molts camins, marcada pel seu tarannà persistent, motivador i tranquil, i molt intensa, a la qual ha dedicat tota la seva vida.
La seva figura (va ser el Comitè Òscar Romero, que ell va fundar i una de les dues ONG més antigues de Tarragona, pare de la iniciativa de l’homenatge) va aconseguir reunir davant del micròfon als veïns del barri que sempre va defensar, a través de l’Associació; als companys de militància religiosa progressista (Justícia i Pau, Fundació Pere Casaldàliga), a membres de moltes ONG de Tarragona, representats per la Coordinadora; a voluntaris que van visitar Centreamèrica gràcies a ell i que van explicar que l’experiència els havia canviat personalment. Òmnium Cultural també va prendre la paraula, perquè Francesc Xammar va ser el president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i Premi El Balcó al Tarragoní de l’Any 2016. I els del Fòrum Tarragona, una tertúlia informal de debat que ve de lluny. També van intervenir representants de les institucions on va treballar (Escola de Treball Social, Institut Campclar), de l’església-institució (prevere de la diòcesi de Tarragona) i de la Companyia de Jesús, la seva, a més de la família. L’alcalde Pau Ricomà també hi va ser present, i es van enviar vídeos i salutacions transatlàntics de les comunitats centreamericanes.
“TINC NOSTÀLGIA DE LA UNITAT EN L’ACCIÓ SOCIAL D’ALTRES TEMPS”
I entre el públic es trobaven militants antifranquistes dels anys 70, dirigents sindicals i veïnals, treballadores socials, activistes catòlics compromesos, companys de la candidatura veïnal municipal de les primeres eleccions democràtiques al 1979, molts amics. Com a record més llunyà, em ve al cap una reunió de la llavors clandestina Comissions Obreres en el seu pis modest del barri. En la intervenció final, la seva fidel col·laboradora Carmen Muñoz, que es va expressar amb autenticitat i senzillesa, va contar una anècdota il·lustrativa i divertida: que un dia va observar que Xammar tenia una ferida al nas. És que m’he adormit caminant!, va respondre ell.
Una trobada així provoca la nostàlgia del sentiment d’unitat, de les persones i de les forces polítiques, en l’acció social. La pregunta és per què és tan difícil entendre’s, si tot està tant clar.
Aquí teniu més imatges de l’acte:
