Es van donar a conèixer fent servir part del repertori més popular i propi de la cultura musical tarragonina. S’emancipen de “la rutina [que] lentament pentina aquest poble abandonat” que assenyalaven Els Pets. No saben quants milers es mouen, però, com Crim, viuen en una Tarragona que dorm. I s’expressen i ho expressen a través de l’art. Són artistes joves que, tal com diuen, no han inventat res, més enllà de les diverses formes i expressions artístiques que desenvolupen. Han donat forma a una cosa que ja existia a través de les possibilitats i la naturalitat que ofereixen les relacions entre amics, col·legues i coneguts. Així, diu l’Héctor Salmerón, “fem tota Tarragona”.
el col·lectiu DONA A CONÈIXER LES PROPOSTES D’UNA QUINZENA D’ACTIVISTES
Ell, quatre companys més amb qui ens hem trobat a una cafeteria de l’avinguda Prat de la Riba i unes quantes persones més, són GN TGN. Gent TGN. Gent de Tarragona. “Bona pregunta”, saber què vol significar. Un joc de paraules, potser, però com diu el Yan Gusev, dissenyador gràfic i encarregat juntament amb un company de la identitat visual del col·lectiu, tota interpretació que es vulgui fer és vàlida. Gent. Generació. O Good Night. Ens fa gràcia. Jo tenia la idea preconcebuda que aquest era el significat, potser perquè són crítics amb la promoció que es fa de la cultura i amb la poca varietat d’oci nocturn que hi ha a la ciutat. Però, en qualsevol cas, aquest és el significat menys important d’aquest grup obert i organitzat de joves que és resultat de la implicació de tots ells.
Tots eren col·legues, però enguany han reforçat l’amistat. Es van adonar que, si cadascú posava de la seva part, en podrien sortir coses maques. Així ho explica l’Héctor. Són vora una quinzena. Es van donar a conèixer el mes d’abril i es van estrenar amb una festa al MOJO Club i amb la festa del barri de Riuclar el mes de juliol. A banda de promocionar-se a ells mateixos, a través del col·lectiu, tal com explica l’Helena Núñez, fotògrafa i poeta i molt compromesa amb el col·lectiu i el seu pensament, “volíem promocionar la gent jove que fa art arreu de Tarragona i ajuntar-nos per ajudar-nos”.
AMB ESPAIS COM EL MICRO OBERT, POSEN SOBRE LA TAULA ALTRES TIPUS D’ART
El seu primer acte, com el mateix col·lectiu i com el mateix art, va ser pluridisciplinari. Gairebé com a condició sine qua non. S’hi van presentar exposicions de pintura i fotografia de la Núria Jove, la Gemma i l’Helena. Hi van tocar l’Héctor i l’Ivan Gómez i el Fran Casadevalls, que l’acompanyen. Són els Fingerbiter, fan metal progressiu i van compartir escenari amb DJs i altres artistes com Sainte, Fòrum o els membres del col·lectiu de hip-hop local El Milagro, com Dolor Garcia, Sainte, Dosk, Chals da Masta o Dj Fercho. També es va organitzar un micro obert i les artistes van poder explicar la seva exposició. I mentrestant, al llarg de la tarda, hi va haver un mercat d’art per qui volia vendre el seu art. Fanzines o roba, per exemple. L’esperit és lliure, i “si fas art”, diu el Yan, “aquest és el teu lloc”.
El que fan és trobar-se lloc i trobar lloc a qui no té el vehicle o la manera d’exterioritzar-lo. A més, amb espais com el micro obert o amb la possibilitat d’ensenyar directament l’art al públic, posen sobre la taula altres tipus d’art que no solen tenir rellevància ni lloc. Però no són un mitjà, sinó un espai d’ajuda i d’impuls per la gent que comença, considera el Fran. I no pas un espai extern, sobre el qual recolzar-se quan fa falta, sinó d’implicació, segons l’Helena, d’ajuda mútua que permet organitzar esdeveniments i espais diversos ja celebrats i per celebrar. coworking
El col·lectiu es concep com un punt de trobada, altaveu i plataforma
El Yan posa nom a això, lúcid: un espai de en què, més enllà de la feina col·lectiva que ja hi fan, espais com el mateix col·lectiu, la xarxa que va teixint i festes com el MOJO Club els permet conèixer i establir vincles amb altres persones d’entorns propers però desconeguts. De fet, el MOJO va ser resultat d’aquesta mescla de relacions consolidades i primerenques, d’aquell niu, d’aquell cercle, n’han resultat complicitats i col·laboracions. Tant el Yan com l’Helena ho diuen: “potser coneixíem un parell o tres de persones que fessin coses al col·lectiu, però ara coneixem un munt de gent que fa art i amb qui podem col·laborar. Arran de GN TGN, estem participant en projectes d’altra gent”.
La unió en el col·lectiu i els lligams que s’hi van creant promouen, de manera deliberada i com a intenció essencial, que en resultin noves expressions. Però, alhora, GN TGN també té una funció amplificadora, gràcies, en part, a la bona rebuda que ha tingut a les xarxes socials, on, en un context de tanta interacció com el de la ciutat, és relativament fàcil tenir ressò. És un altaveu, i permet que grups com els Fingerbiter es donin a conèixer o, com a mínim, els ofereix un espai de difusió més ampli. Recorden com si el visquessin en present el concert del MOJO, un dels més bonics que han fet. En descriuen la gernació que hi havia, molta de la qual ni tan sols coneixia el grup o no li agrada el metal. Però ho valoren, perquè hi havia reunits un munt de grups de persones amb interessos culturals, artístics i musicals diferents, amb estètiques diverses, que fan gran i plural l’ambient. Això, segons l’Helena, dona consistència al col·lectiu i és una bona oportunitat per als locals, perquè s’hi organitzarien jornades dedicades a diferents expressions i formats.
Art entre runes: una exposició efímera al carrer
Ara, a aquest ambient, ja li poden posar un nom, o, com a mínim, arrecerar sota un paraigua. El fet de pensar-se com a col·lectiu els fa tenir més ganes de fer art, tenir més oportunitats, més activitat. I sempre hi ha recursos, tècnics, de temps i de talent. De la imatge, se n’encarregarà el Yan, de les xarxes, el Marc Farnós, el putuwos, i del pòdcast La Xerrada a Ràdio Ciutat de Tarragona, la Lucía i el Lluís. Ara, també han engegat un curs de lectura i estan preparant col·laboracions amb espais com el Mèdol o el Kesse.
El mes d’octubre, van organitzar una exposició a quatre carrers de la Part Alta, Art entre runes. Tal com el mateix col·lectiu neix, en part, de la crítica a la institucionalització de la cultura, la mostra l’exemplifica bé. L’art, diuen irònics per la frustració ja assumida, sempre ha d’estar al museu, “o sota uns paràmetres determinats de com l’entenem”. Aquest és el perill de la institucionalització de l’art: a Tarragona, la cultura, l’art i la seva promoció provenen gairebé per complet de fonts institucionals que, critiquen, focalitzen tota l’oferta en les festes de Sant Tecla.
alerten del risc que la difusió de l’art quedi en mans només institucionals
És una situació paral·lela a l’oci nocturn, uniformitzat, poc variat, pobre i sense gaire alternatives. I, amb tot plegat, no s’ofereix als artistes locals el suport i la plataforma que hi ha a altres nuclis més grans, i la contracultura que no marxa a expressar-se a altres llocs com Barcelona es veu obligada o bé a continuar existint a l’underground extrem en què és difícil fer-se conèixer o bé, potser, fins i tot, a haver de distorsionar el seu propi producte i consum, a diluIr-se i perdre l’essència. I això, segons el Yan, “acaba matant l’art”.
volen sumar gent per fer més ric l’underground
Així, explica ell mateix, “imprimir unes coses —dibuixos, poemes visuals— i enganxar-les a la ciutat, dir que és art i fer-ne un recorregut és anar a la contra d’això. De la mateixa manera que l’ajuntament no ens dona espais o no ens n’obre per fer un concert i el fem nosaltres gratuïtament”. I de la mateixa manera que s’han organitzat sense dependre de res ni ningú més que del seu compromís, han portat l’art plàstic fora al carrer. Sense demanar permís, amb autonomia, generant-se les seves pròpies infraestructures, el seu propi espai i ocupant-ne. Portant l’art fora del museu amb una exposició efímera i situant-lo a una sèrie d’espais on el patrimoni es respira, però que, en molts casos, fa olor de deixadesa i oblit.
Ells lluiten contra això i se n’emancipen. Van fent-se el seu camí i sumant persones, esforços i expressions gràcies a les xarxes socials físiques i les mediades. La gràcia, diuen, és que “quan fas una cosa no fa falta cridar la gent. Té ganes i ve”. Aquesta tarda, ara que ens acomiadem, l’Helena, el Yan, l’Héctor, el Fran i l’Ivan es van a reunir amb la resta de companys per continuar treballant i pensant en conjunt, i ben aviat tenen previst organitzar una assemblea oberta perquè hi vinguin a participar persones que ja els han fet saber el seu interès, per ampliar el col·lectiu, per fer més nombrós i ric l’underground. Amb l’esforç de tots aquests joves, amb la participació i la col·laboració d’aquells que pinten, escriuen, dibuixen, fan fotografies o escriuen versos que reciten o canten, acompanyats de guitarres i baixos o d’un sintetitzador, van teixint l’underground sense deixar-ho de ser. L’hi posen negre sobre blanc, el fan visible de manera orgànica.
