Advertisement
11.2 C
Província de Tarragona
Dilluns, gener 30, 2023

Reptes globals, fragilitat ciutadana i política municipal

El riu Francolí sec, un dels signes més evidents de l’impacte de la crisi climàtica. Foto: David Oliete.

Enguany és any d’eleccions al consistori, unes eleccions en les que, bàsicament, es decidirà si l’alcalde actual, Pau Ricomà, continua al capdavant del municipi o és substituït pel candidat que es presenta com l’alternativa, Rubén Viñuales. Ja hi hagut força soroll i n’hi haurà més en els pròxims mesos, com si aquesta disjuntiva fos una cosa en la que ens hi anés la vida. Es parlarà, segurament, de nous projectes i d’antics fracassos; es parlarà, és clar, de la planificació urbanística de la ciutat, de polítiques públiques concretes i d’anuncis més o menys espectaculars.

“el debat a tarragona es fa massa sovint des d’una mirada provinciana”

En el curs de la discussió, com és habitual, hi haurà referències a l’impacte a la ciutat de les polítiques del Govern de l’Estat i del Govern de Catalunya, cadascun d’ells del color polític d’un dels candidats amb més possibilitats. Amb això, tornarà a la discussió la identitat i la projecció de la ciutat, massa vegades des del victimisme i la mirada provinciana. Fins aquí, res de nou.

“de cara a les eleccions no s’afrontaran els moviments de llarga durada”

El que, de ben segur, no s’afrontarà en el debat públic dels pròxims mesos són els moviments de llarga durada que expliquen els problemes actuals i els reptes pendents de la ciutat, la dimensió dels quals es va fent més colossal a mesura que passa el temps. La retòrica partidista que pretén festejar més que mantenir informada la ciutadania i els terminis curts d’anàlisi i planificació derivats de la mateixa dinàmica del cicle electoral tendeixen a reduir la discussió política a l’espectacle de les promeses i els retrets, al qual hi assistirem, de nou, en els pròxims mesos.

“la política municipal ja no és espai per pensar i respondre als grans reptes”

Aquest és un problema estructural. Succeeix aquí i en qualsevol altra democràcia liberal madura, on la frivolitat i el cinisme, la immediatesa i la gestualitat van ocupant l’espai polític, apel·lant a l’aversió al risc de la ciutadania i perpetuant els diferents mites dels drets, el benestar i l’autodeterminació personal. És per això que la política institucional, també la municipal, ha deixat de ser l’espai per pensar en els grans reptes i les grans decisions, i està començant a deixar de ser-ho també per respondre als nous (i greus) problemes que afloren en la superposició de crisis en la que la comunitat global s’interna de fa temps.

La platja del Miracle, víctima dels temporals cada cop més habituals. Foto: David Oliete.

Si això és prou greu, com a mínim queda el consol de què és compartit, de què difícilment es poden revertir les dinàmiques d’autoengany compartides arreu del món occidental, encara que la necessitat de fer-ho serà dia a dia més peremptòria. A Tarragona, però, s’afegeix la condició de la seva societat civil a la progressiva fragilitat institucional a l’hora d’explicar la seva incapacitat per començar a reconstruir-se davant d’un paisatge global fragmentari i tensionat, en el que, entre altres coses, caldrà afrontar la fi del model energètic global i l’emergència climàtica, a banda de repensar del tot els elements fonamentals que determinen la viabilitat de la societat, a saber, la seguretat, l’educació i les diverses estructures de cura, particularment, el sistema sanitari.

“cal afrontar la crisi climàtica i la fi del model energètic”

Cal demanar-se perquè, malgrat l’existència d’una munió d’iniciatives en els camps més diversos, d’una producció de talent que no pot menystenir-se i d’unes condicions socioeconòmiques no pas tan dolentes, la societat civil tarragonina no sembla pas tenir una consistència suficient com per impulsar iniciatives de llarg recorregut per afrontar l’escenari convuls que es va configurant a nivell global i, amb això, és incapaç de substituir o estimular l’acció política institucional.

“la societat civil tarragonina no sembla tenir prou consistència”

Davant de la magnitud dels reptes que tenim per davant, aquest és un problema significatiu, que cal atribuir a una successió de causes, entre les que es troben una opinió pública més aviat anèmica, la inexistència històrica d’una burgesia local amb trajectòria emprenedora —les elits han estat tradicionalment d’al·luvió, vinculades a l’Església, a l’Estat o al món professional, sobretot a partir de la implantació de la gran indústria, i les iniciatives ciutadanes s’han acostumat a finançar amb recursos institucionals o corporatius, no pas privats—, així com una estructura urbana i, per tant, demogràfica fragmentada i incoherent.

Tarragona limita a 30kms/hora la velocitat per la majoria de carrers de la ciutat Foto: David Oliete.

Malgrat que aquest diagnòstic no és pas optimista, la urgència d’activar els recursos humans i el coneixement acumulat per respondre a la crisi múltiple i global en la qual ens hem instal·lat, a través de canals que encara estan per construir, sembla evident. Així, acceptant totes les limitacions apuntades, és necessària una presa de consciència immediata de la dimensió i la transcendència dels canvis que estem ja vivint, més enllà dels debats de volada curta que ens acompanyaran en els mesos a venir.

“cal un acord ampli per definir una estratègia de ciutat a mig termini”

A partir d’aquí, caldria impulsar un acord social, econòmic i polític el més ampli possible —i, per tant, enllà de la lògica de la competició partidista— que generés les estructures de reflexió i participació necessàries per aglutinar el talent i els recursos disponibles en una estratègia de ciutat a mitjà termini, superant així la situació d’endormiscament en la inèrcia que ens domina.

Caldrà esperar, és clar, a què passin les eleccions, però seria desitjable, encara que poc probable, que la mirada llarga i la generositat substituïssin l’electoralisme dels dirigents polítics i l’acomodament de la ciutadania per posar les bases d’una societat resilient als efectes traumàtics que són de preveure en el marc de la transformació global en curs. Els reptes ja són aquí. Pel que fa a les respostes, el més calent és a l’aigüera, i el temps passa.

Jordi Jaria i Manzano
Jordi Jaria i Manzano
Professor de dret constitucional i ambiental URV
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here