A vegades la fenya et dona oportunitats que no pots deixar escapar. Tant de bo sàpigues advertir-les abans no sigui massa tard. I aquesta transcripció n’és una. El Joaquim Mallafrè i la seva dona, la Carme, ens reben a casa seva, a la seva sala d’estar, amb una prestatgeria enorme i repleta de llibres. Els hem fet saber que volíem parlar amb ell i fotografiar-lo, aprofitant ara que fa unes setmanes va sortir de l’hospital, i ens han posat totes les facilitats del mon. Per això té la veu rogallosa ‒però l’emoció intacta. Dins la seva malaltia, l’avançada edat i la fragilitat, Mallafrè demostra unes ganes sobtants i elèctriques de parlar amb naltros. Té moltes coses a dir i el cap meravellosament clar.
Joaquim Mallafrè va néixer a Reus el 1941, allà on ens hem desplaçat per conversar-hi. Ell ho nega, i qui soc jo per portar-li la contrària, però hauria dit que és una de les veus contemporànies més importants de la literatura catalana. Gràcies a ell s’expliquen algunes de les més llegides traduccions del segle XX (com l’Ulisses-de-Joyce, tal com ell li diu), peça clau de la llengua catalana i pel seu ensenyament i difusió, ja fos des de l’institut, la universitat o l’Institut d’Estudis Catalans. L’any passat va rebre el primer guardó honorífic a la trajectòria en el camp de la traducció en el marc dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Això no és una entrevista.
Per què es va dedicar a la traducció?
Uf… per aprendre anglès. Al Batxillerat vaig tenir la influència indirecta de la senyoreta Teresa Miquel, a través d’altres companys de curs, per lo sistemàtica que era a les traduccions de llatí, i primer vaig voler fer [llengües] romàniques. Llatí era una assignatura de tipus acadèmic. I és quan vaig estar a Anglaterra, preparant les oposicions d’anglès i ensenyant castellà, que vaig canviar d’opinió. El fet que a Reus hi hagués el Ramón Oteo, va ser decisiu. Allà vaig aprendre l’anglès d’una manera molt eficaç, i com a pràctica em vaig dedicar a traduir. El primer que vaig traduir va ser ‘Look back in anger’, de John Osborne, una obra de teatre, i que per tant em donava diàlegs i em servia per aprendre l’idioma. Després ja em vaig posar amb l’‘Ulisses’ de James Joyce.
Després m’agradaria parlar d”Ulisses’. En el moment en què vostè no se senti amb cor de seguir, parem l’entrevista.
Mentre la veu m’aguanti, seguim.
Perfecte. Sense deixar la traducció… què és important en una traducció d’un llibre?
El més important és ser fidel a l’autor. L’obra no és meva, l’ha escrit un altre, he de respectar el seu estil, i això és molt difícil. A les traduccions hi ha afinitats, un element que vaig tractar a la meva tesi doctoral, ‘Llengua de tribu, llengua de polis’: ha un fons folklòric popular comú, com a mínim a Europa. Cal veure aquesta comunitat subterrània, no culta sinó popular, que va per sota, i que et dona algunes casualitats: a vegades noms o llegendes que són comunes aquí i que són comunes a la Índia. Aleshores això crea un tipus de llenguatge determinant.
“el més important d’una traducció és ser fidel a l’autor. L’obra no és meva, he de respectar l’estil, i això és molt difícil”
Quina és la importància d’aquest llenguatge, d’aquesta cultura tan popular, en la traducció? Com ho traslladem a l’‘Ulisses’, per exemple?
Bé, la sorpresa és trobar aquests fons comuns. A vegades, si esgarrapes una mica, te n’adones que la gent a tot arreu és igual i s’enamora igual i es mor igual, i això té un reflex als noms o al llenguatge, almenys a Europa. Descobrir aquests elements comuns li dona molta vivacitat [a una traducció]. El més interessant és descobrir que hi ha certs paral·lelismes entre l’obra original i la traduïda. M’explico: al llegir ‘Ulisses’ s’ha de ser conscient de la històrica dominació anglesa sobre els irlandesos [James Joyce era irlandès], i en especial a l’hora de traduir-lo. Entendre això t’obre moltes vies lingüístiques per veure el sentit de la lectura. Quan Joyce parla del “castell” s’ha de llegir des de l’òptica anglesa, ja que el Castell de Dublín estava ocupat. Això a mi em porta a traduir-ho per “ciutadella”. Evidentment que és un traspàs que no toca, però “ciutadella” té l’afegit i la connotació de dominació pel que representava la ciutadella de Felip V [a Barcelona]. No es tracta d’una naturalització, sinó de la tria de la paraula adequada perquè això apropi més el lector a la idea original.
Centrem-nos en la seva traducció d‘Ulisses’. En el seu moment, si no m’equivoco, ‘Ulisses’ no estava traduït al català. Va ser la primera traducció catalana sobre l’obra de Joyce?
Sí, la primera traducció coneguda, perquè després va aparèixer una versió que havia quedat morta per la censura a Madrid. Si hagués sabut que n’hi havia una altra no l’hauria traduït. Vaig fer aquesta traducció que va tenir un cert èxit en aquell moment i que després s’ha anat reeditant i va ser el començament d’una sèrie de traduccions: ‘Tristram Shandy’ de [Laurence] Sterne, alguna de [Henry] Fielding i d’una sèrie d’autors anglesos i americans.
La traducció d’‘Ulisses’ es va publicar el 1981. Però vostè hi portava molts anys treballant, set anys, el mateix temps que va trigar James Joyce en escriure’l; suposo que això va ser una casualitat…
Sí, de totes maneres els primers dos anys de la traducció van ser de temptativa, hi va haver molta feina no de traduir sinó de bibliografia. Per traduir ‘Ulisses’ de Joyce vaig llegir la tira d’assajos, d’interpretacions… Això em va donar peu a la tesi doctoral perquè havia tingut un ventall molt ampli de lectures, de relacions, de comparacions amb altres traduccions… Els altres cinc anys sí que vaig estar traduint més intensament, tenint en compte que també treballava fent classes i que estudiava.
“si hagués sabut que hi havia una altra versió de ‘Ulisses’ al català, jo no l’hauria traduït”
Quines dificultats va trobar al llarg d’aquells anys de traducció?
Un avantatge és que hi havia una bibliografia enorme, entre d’altres l’índex de paraules de James Joyce. L’aparell crític de les edicions angleses és una ajuda extraordinària, i d’aquesta manera podia justificar per què traduïa una cosa i una altra. I ‘Ulisses’ és una obra que mira molt el segle XX, i això sempre facilita la feina. En canvi, ‘A la recerca del temps perdut’ (Marcel Proust), una altra meravella, encara mirava al segle XIX. Això hi fa molt.
Mentre traduïa ‘Ulisses’ era conscient del ressò que podria tenir més tard?
Bé, la traducció va tenir una recepció extraordinària, però les circumstàncies de la publicació d’‘Ulisses’ van ser molt especials. Els mons universitari i literari ho van rebre amb un gran entusiasme perquè la compra del llibre es va fer per subscripció. Maria Aurèlia Capmany, Pasqual Maragall, Albert Ràfols-Casamada van tenir la gràcia, abans de publicar-se, de promocionar el llibre. Això va ser extraordinari i no va ser cosa meva. Haig d’agrair profundament a la Maria Aurèlia Capmany i a Jaume Vidal i Alcover, que un dia van venir a sopar, van veure el primer capítol, els va agradar i en van parlar molt bé a Pere Quart.
Aquí, en aquest moment, Mallafrè s’emociona, se li nota a la veu. Està content.
Mallafrè rebutja ser un dels noms de la literatura catalana recent. la traducció d’Ulisses va ser només “un fet singular”
Vostè això ho recorda amb molta estima, se’l veu…
Sí, evidentment. Perquè a més jo era un xiquet de Reus que feia classes a l’institut. Això em va posar en contacte amb Xavier Berenguel, Pere Calders, Manuel de Pedrolo… Hi va haver una expectació, una rebuda molt afectuosa que em va fer sentir realment i gremialment acollit.
Capmany, Vidal i Alcover, Pere Quart, Calders, Manuel de Pedrolo… M’està dient grans noms de la literatura catalana, tots ells desapareguts.
Sí…
Vostè és un dels últims grans noms de la literatura catalana del segle XX?
No! [rotund] La traducció de l’‘Ulisses’ és un fet singular en aquell moment… I per què l’‘Ulisses’ de Joyce? A Batxillerat ens van dir que les grans obres del segle XX eren ‘A la recerca del temps perdut’, ‘Ulisses’ i ‘La metamorfosi’ de Franz Kafka, la trilogia sagrada. En una època en què m’agradava la literatura vaig dir que tot això m’ho havia de llegir, i resulta que quan vaig voler comprar ‘Ulisses’ de James Joyce estava prohibit. La prohibició incentiva el desig, per tant, vaig haver de buscar una edició sud-americana en alguna rebotiga de Barcelona. Primer el vaig llegir en castellà de [José] Salas Subirat, després en francès i finalment en anglès…
“Hi ha coses que són intraduïbles, que són el límit; En català no funcionarien”
Finalment en anglès, doncs?
Finalment en anglès perquè jo havia estudiat francès. I l’anglès és perquè vaig anar a Anglaterra. Però l’edició original és la tercera que vaig llegir. Després he llegit la italiana i dues més de franceses. Vaig tenir en compte altres traduccions, quan vaig fer la meva. Però la prohibició de trobar-lo i una pel·lícula on pegaven el protagonista per llegir ‘Ulisses’ em van convèncer de llegir el llibre i van fer que volgués de traduir-lo. Després, també de James Joyce, vaig traduir els ‘Dublinesos’ i ‘Giacomo Joyce’, però ‘Finnegans Wake’ no perquè és impossible de traduir.
És impossible?
Sí, sí, és impossible de traduir. Jo diria que sí. S’hi poden fer aproximacions, s’hi poden fer adaptacions, però és una obra que té una gran quantitat de llengües barrejades. I per tant, si “garçon” vol dir “noi”, com tradueixes el pentinat “à la garçonne”? El que pots fer és una adaptació, jo vaig traduir una cançó de ‘Finnegans Wake’ però no deixava de ser això, una cançoneta que no tenia tantes dificultats. Hi ha coses que són intraduïbles, que són el límit; en català no funcionarien.
»Em deia un professor particular de llatí, en Jordi Gebellí, poeta reusenc, que “un cop de puny molt fort al pit” no està gens ben traduït per “un puñetazo muy fuerte en el pecho”. Perquè “un puñetazo muy fuerte en el pecho” és llarg i el pots resistir, però “un cop de puny molt fort al pit” és sintètic, directe, i fot un mal… Tot i ser literal, en la llengua has de buscar no només la literalitat, sinó també el ritme.
Mallafrè atribueix l’èxit de la traducció d’Ulisses a James Joyce, i no pas a ell mateix
Vostè ha traduït molts altres autors de la literatura universal: Rudyard Kipling, Thomas Moore, Samuel Beckett… Per què creu que la traducció de més ressò ha estat ‘Ulisses’ de James Joyce?
Gràcies a James Joyce.
Gràcies a James Joyce?
Perquè és un autor que se n’ha fet culte, cada any se celebra el Bloomsday a Irlanda, que és com el Cervantes aquí. I a més, amb una gran acceptació a Nord-Amèrica. Però ‘Tristram Shandy’ d’Sterne no és menys difícil ni menys agut que ‘Ulisses’. I algunes traduccions han estat encàrrecs que m’han fet, però no n’he fet mai cap que no m’agradés. Una cosa molt important és que les obres que tradueixis t’agradin, perquè llavors t’ho miraràs i estudiaràs millor. Traduir no és mai agafar l’obra i un diccionari i posar-se a traduir, sinó tot un aparell crític d’aspectes que has de procurar afinar al que volia dir l’autor.
Com ha canviat la traducció des que vostè s’hi dedica? És un món que pot canviar molt?
La traducció en català ha tingut tradicionalment una molt bona salut. Suposo que la creació personal dels autors, dels escriptors catalans, tenia certes dificultats. Però fixa’t que grans autors com Sagarra, Maragall, Riba, Carner, s’han dedicat a la traducció. És extraordinari. La situació sociolingüística va afavorir que molts autors busquessin a la traducció algun complement perquè la literatura catalana no donava per tenir aquells ritmes de vida.
“El català té una mala salut de ferro. És estrany que sobrevisqui”
Però em referia al procés de la traducció: ha canviat? Per exemple, la traducció automàtica s’ha popularitzat recentment. Això desvirtua l’ofici del traductor?
Bé, això [la traducció automàtica] és molt diferent, és com si em compares un ginecòleg amb un metge de capçalera. La traducció automàtica serveix pels llenguatges altament codificats. Perquè són unívocs. Però no val aplicar-la a la literatura, on la metàfora té importància. La traducció automàtica no pot donar l’ambivalència de la traducció literària, que és suggestiva, és el doble sentit: com pot traduir la traducció automàtica el ‘Tristram Shandy’, on es parla de “fruits i vegetals” eludint a òrgans sexuals? Això són pures metàfores!
Mallafrè, si no li preguntés per la llengua catalana no estaria fent la meva fenya. En una entrevista, el maig de l’any passat, deia que la traducció va significar per vostè “recuperar el català al seu àmbit professional”.
Sí.
En quina salut es troba actualment la llengua catalana?
Uf… [s’ho pensa] Fa cent anys que diuen que s’està morint. I no es mor. No s’acaba de morir mai. I per altra banda està intubada a l’UCI, no n’acabem de sortir. El català té una mala salut de ferro. El que és estrany és que sobrevisqui.
Per què?
Home, doncs perquè per exemple a Irlanda el gaèlic no ha sobreviscut, ha deixat de ser una llengua operant. I el català resisteix. Jo no sé quant de temps pot aguantar resistint amb aquestes dificultats, té un avantatge que era una llengua potent pel poble i sobretot també per la polis. La tribu l’ha conservat però també hi ha hagut una intel·lectualitat que ha lluitat pel català, grans personatges de la literatura, la medicina, la ciència que han conservat el català. I això és important. Que hi hagi un Institut d’Estudis Catalans (i no ho dic perquè…) en una nacioneta catalana o com vulguis dir-li, perfectament equiparable a qualsevol acadèmia de la llengua, això hi ha fet molt.
»Jo per exemple vaig estudiar en castellà, i vaig aprendre a llegir, tant en català com castellà, gràcies als Patufets d’abans de la guerra que hi havia per casa. Malgrat Franco. Jo vaig fer la comunió i el catequisme en català. Malgrat que l’església catalana recolzés Franco, potser per això va tenir una certa llibertat al seu àmbit que a mi em va permetre accedir al català. I a l’escola també, però d’aquella manera.
Dins la seva vida laboral, la tasca d’ensenyar li va permetre formar-se: “Sempre tens un t’estimo”
No voldria allargar-me massa més perquè no m’agradaria molestar-lo. Vostè ha estat professor d’institut i de la universitat. Què ha suposat això per vostè, a nivell laboral, però sobretot emocional?
He establert sempre una relació molt pròxima amb els meus alumnes, positiva. He estat bé a tots dos llocs, a l’institut i a la universitat, no em facis triar. Són diferents però a l’Insitut de Reus m’ho vaig passar molt bé, especialment per la proximitat amb els alumnes i les famílies, i a la URV també m’hi he sentit molt bé. M’ha servit per formar-me i hi he tingut grans amics. Estic molt content perquè sempre m’ha agradat molt ensenyar el poc que sé i el contacte amb els alumnes. Sempre tens un t’estimo.
Aleshores apareix la seva dona Carme pel darrere, atenta, i se li asseu al costat. No diu res però segur que pateix per si estem fent parlar massa el seu marit. La conversa s’ha allargat gairebé una hora.
De tota la seva vida professional, què el fa sentir més orgullós?
Bé, orgullós no ho diria especialment… [s’ho rumia] Quan em saluden exalumnes pel carrer. Realment notes l’estima i és el que et fa sentir bé. Alerta: tant a Reus com a Tarragona. Ser un ganxet amb acceptació a Tarragona té el seu mèrit [somriu].
I creu que li queda alguna cosa pendent per fer? Alguna cosa que li hauria agradat fer?
[Està callat uns segons, pensant] Home, què vols que et digui? Jo crec que amb el que he fet, ho he anat fent tot… Soc d’una família treballadora molt elemental, per dir-ho així, la meva mare feia fenyes per les cases…
En aquest moment se li talla la veu i s’emociona. Té la Carme al costat, que li dona la mà. Joaquim Mallafrè respira. S’espera uns segons, agafa aire per enfrontar el moment de fragilitat i se sobreposa per acabar la resposta:
…aquest homenatge als meus pares. Que realment en aquest sentit estic content d’haver sortit d’aquest lumpen. No, lumpen tampoc, no siguem exagerats; però sí d’una classe obrera baixa ‒de classe baixa i de nació oprimida [somriu], que deia aquella‒ i que hagi reeixit a la carrera, la parella i els fills. I això és important, aquesta consciència de classe i de procedència. Això és molt important.
Aquí ho hem preguntat tot. Joaquim, Carme, gràcies. Com us heu sentit?
Jo molt bé, la veritat, tota l’estona. Gràcies a tu.
