Fa quinze anys, el FC Union de Berlín s’arrossegava per la Regionalliga Nord, la tercera categoria del futbol alemany. Vaig tenir l’oportunitat d’assistir aleshores a un partit a l’Alte Försterei, un estadi en aquell moment més aviat humil. Era un partit contra el filial del Wolfsburg, que els berlinesos van guanyar per 4 a 0 davant d’un públic que no arribava als cinc mil espectadors. La meva impressió va ser, en aquell moment que el Nàstic tot just havia descendit de la Primera Divisió, que l’equip tarragoní estava molt per sobre d’aquell club popular però modest, ubicat al districte perifèric de Köpenick, el darrer baluard de resistència contra els nazis a la capital en l’any de la presa del poder per Hitler.
Tot i així, vaig detectar en l’ambient un patrimoni emocional que transcendia l’aire d’una certa mediocritat que transmetia aquell partit més aviat pedestre en una categoria poc significativa del futbol alemany. Avui, l’Union està en llocs de classificació per a la Lliga de Campions a la Bundesliga i ha arribat a vuitens de final de la Lliga Europa, on ha estat eliminat per un altre equip modest, la Union Saint-Gilloise, que ocupa la segona posició a la Lliga belga. Si deixem de banda el RB Leipzig, que és una entitat més aviat artificial, els berlinesos són el club de més èxit en els temps recents entre els que estan ubicats al territori de l’antiga República Democràtica Alemanya.
“després del descens de 1ª, hem acabat atrapats en la mediocritat”
La mateixa temporada en què vaig poder veure aquell partit de l’Union, el Nàstic acabava de baixar, però les nostres expectatives eren elevades. L’enorme mobilització social que va generar l’ascens a Primera feia confiar en una possible recuperació de la màxima categoria i, en tot cas, en la consolidació com un dels clubs regulars de la Segona Divisió.
La gestió de nous rics d’aquell any, però, ens va col·locar en el camí de la mediocritat en la qual ens trobem atrapats en el moment present. Ben lluny de la trajectòria exitosa de l’Union, que omple el seu estadi històric, avui ja renovat i pendent encara d’una reforma més ambiciosa, el Nàstic està atrapat a la Primera RFEF, amb assistències que malden per arribar a les quatre mil persones.
“el patrimoni emocional del nàstic cria pols en un context de rutina”
Aquella temporada del descens de Primera Divisió no va ser un pas en la consolidació en l’elit del futbol espanyol, sinó més aviat l’inici d’una ruta que ens ha dut a una situació que s’acosta a aquella mitjania sense interès que va representar la llarguíssima etapa a la Segona B dels anys vuitanta i noranta. El patrimoni emocional que ha acumulat el Nàstic al llarg de la seva llarga trajectòria històrica cria pols en el context d’una rutina que s’allarga, en una categoria sense interès.
El fracàs del Nàstic a l’hora d’esdevenir un factor d’impuls de l’orgull ciutadà, a través de l’explotació dels factors emotius que genera l’esport, és notori i, probablement, comparable al dels Jocs del Mediterrani, llastats per la mateixa concepció provinciana que ha acompanyat la gestió del club insígnia de la ciutat al llarg de tots aquests anys.
“però res no està perdut. hi ha un suport social notable”
Res no està perdut, però. Com mostra la trajectòria de l’Union al llarg dels últims anys, la gestió adequada d’un patrimoni emocional significatiu pot conduir a l’èxit. El Nàstic, justament, no va mancat d’això. Malgrat la mediocritat de la seva trajectòria recent, existeix un suport social molt significatiu, particularment entre el jovent, en un cert estat d’hibernació que pot activar-se en qualsevol moment, com es va demostrar fa uns mesos en la fase d’ascens a Segona Divisió. Ara bé, activar aquest suport no és només una qüestió de que la piloteta entri, sinó que és necessària una visió ambiciosa i a llarg termini que, més enllà d’ensopegades puntuals al camp, generi una estructura esportiva i social a l’alçada de la història de l’entitat.
“el problema no és avui al camp o a la banqueta”
En aquest sentit, el problema no és avui al camp o a la banqueta. La gestió erràtica —com mostra, per exemple, la qüestió de l’obertura i posterior tancament de la botiga del club al centre de la ciutat— i la visió a curt termini llasten un projecte que, al meu entendre, ha arribat al seu límit. En aquest sentit, crec que és necessari explorar les possibilitats de renovació en la direcció de la SAE, personificada en el seu president, el qual, malgrat el seu compromís incansable i incontrovertible amb el club, sembla que no té ja la capacitat d’impulsar el club més enllà d’una rutina que erosiona el seu patrimoni econòmic i emocional, i que el va atrapant en una becaina de la qual és cada vegada més difícil despertar-ne.
