15.8 C
Província de Tarragona
Dimecres, març 27, 2024

El problema de l’aigua, des de l’altra plaça de la Font

Dos veïns carreguen la roba en un cossi metàl·lic. | Autoria desconeguda (Memòria Històrica de Bonavista).

Quan es parla del problema de l’aigua a Tarragona durant la segona meitat del segle XX se solen mostrar fotografies de llargues cues a la muntanya de l’Oliva i es recorda els efectes de la salinització dels pous sobreexplotats. La història de les mancances d’aigua corrent als barris perifèrics de la ciutat —i, en particular, a Bonavista, que és el cas que ens ocupa— durant aquells mateixos anys, com tants altres temes que han tingut la perifèria urbana com a centre, no hi prenen gairebé mai un veritable protagonisme. Amb tot, tenim la sort, com a societat, que del pou de la memòria col·lectiva encara en raja el testimoni de veïns que van conèixer aquells primers anys del barri en pròpia pell i que ens permeten assajar una reconstrucció, més aproximativa que definitiva, d’alguns fets.

Recuperem records dels veïns de bonavista sobre el problema de l’aigua

Posem-nos en situació. A començaments dels seixanta, Bonavista neix com a barri enmig d’un camp de vinya i de garrofers que, com apunta Josep Maria Recasens a El problema de l’aigua a Tarragona (2011), havia quedat malmès per la gelada de 1956. L’empresari Adolfo Beltrán, com havia succeït prèviament a Torreforta (on s’havien inaugurat les Cases Baixes el 1953), redobla l’oportunisme i s’enriqueix de nou —aquest cop, junt amb Joaquín Antón— a costa d’especular amb el sòl, revenent uns terrenys comprats per un preu miserable als pagesos de la zona tan sols uns mesos abans.

El barri s’erigeix amb cases d’autoconstrucció i amb una desatenció per part de l’administració franquista que n’explica el desordre, encara visible en l’entramat urbanístic. Segons constaten els antropòlegs Federico Bardají i Joan Josep Pujadas en el llibre Los barrios de Tarragona. Una aproximación antropológica (1987), a finals de 1960 es registren 26 habitatges al barri, amb una població total de 134 habitants.

Bonavista des de l’aire, any 1975. | Serveis Fotogràfics Francesc de Mora (Tarragona Antiga).

El creixement demogràfic de Tarragona en aquelles dates impressiona. Si l’any 1950 la ciutat comptava amb 38.841 habitants, l’any 1964 ja en té 52.056, i el 1975 directament supera les 100.000 persones. La industrialització i l’eclosió del turisme de masses —així com, en menor mesura, la construcció de la Universitat Laboral— propicien les condicions per a l’arribada massiva d’una immigració provinent, sobretot, del sud peninsular. De treball, certament, no en falta, però d’habitatge sí, de manera que molts dels nouvinguts es veuen obligats a instal·lar-se, d’entrada, en barraques. L’any 1964, a Tarragona, segons les dades oficials, unes 2.000 persones resideixen en aquest tipus de construccions precàries —de maons, de fustes, de canyes—, repartides en deu nuclis poblacionals, amb una presència destacada a la lleva del riu Francolí i a l’entorn de l’actual polígon d’Entrevies. A mesura que alguns d’aquests sectors populars aconsegueixen guanyar-se una mica millor la vida, van sorgint nous barris, com Bonavista.

Amb els primers bonavistencs establerts l’any 1960, es comencen a evidenciar unes necessitats a cobrir que la corporació municipal desoeix. Al barri no hi ha enllumenat públic, no hi ha clavegueram, no hi ha pavimentació dels carrers, no hi ha escola, no hi ha un transport públic en condicions i no hi ha aigua corrent. La reivindicació d’aquestes —i altres— millores seran encapçalades per un moviment veïnal fort, que protagonitzarà algunes de les manifestacions més multitudinàries a la ciutat durant les acaballes del franquisme com a règim. N’és un exemple el boicot als autobusos, entre els mesos de març i abril de 1974, a causa de l’apujada dels preus (de 50 cèntims), amb els grisos ocupant el barri i reprimint la protesta. Res a veure, evidentment, amb el procés posterior d’atomització i dilució del moviment veïnal entre interessos partidistes.

Els rentadors i les fonts es van convertir en espais de socialització

Davant de la fretura i de l’oblit institucional, Bonavista es guanya la fama, més que merescuda, de barri lluitador. L’aigua es converteix, des dels inicis, en un dels principals reclams, ja que fa falta per a tot: per al consum humà, per a la higiene personal, però també, per exemple, per a l’autoconstrucció. Els primers veïns han de caminar fins als rentadors de la Canonja per tenir la roba de casa neta. Les encarregades d’aquesta tasca són, fonamentalment, les dones, acompanyades sovint dels fills, en el que no només esdevé un lloc de neteja, sinó que també es consolida com un espai important de socialització.

Pel que fa a l’aigua de consum, per a la higiene personal o per a les obres, és recollida en una font a mig camí entre el barri i la Canonja. Així ho recorda, si més no, José Martín Carrasco, nascut el 1960, i per tant un dels infants que va créixer jugant als rentadors: «La meva mare carregava la roba amb un carro de dues rodes que semblava una plataforma i que era molt comú. La Canonja va tenir la deferència de mantenir els rentadors uns quants anys més per tal que la gent de Bonavista en poguéssim fer ús».

a inicis dels 60, els veïns anaven a recollir aigua a la canonja

Carrasco també recorda de desplaçar-se, al cap dels anys, a un pou més pròxim, situat a Buenos Aires, una mena d’intrabarri que s’alça dins mateix de Bonavista: «La mare ens deixava allà fent cua. Hi anàvem a primera hora, pel matí. Ella omplia les tres o quatre garrafes que li cabien al carro i aleshores els germans ens col·locàvem de nou a la fila, per a un segon torn. Així, quan ella tornava de casa, podíem omplir encara més garrafes. Després, a les nou del matí, la mare se n’anava en autobús cap al centre de Tarragona, a treballar-hi. Normalment fèiem dos viatges d’aigua al dia, tot i que els caps de setmana n’agafàvem més quantitat amb l’ajut del pare, per destinar-ne una part a les obres de casa. Pensa que necessitàvem aigua per a diferents usos, així que cada garrafa ens servia per a una cosa diferent: per rentar-nos les mans, per a la dutxa, per cuinar, per a l’obra… en total, a casa, que llavors érem quatre persones, devíem gastar uns dos-cents o dos-cents cinquanta litres al dia», explica.

a bonavista no van patir tant el problema de la salinització, segons bardají

Les esperes fent fila, a qualsevol hora, davant les fonts d’aigua que es van anar construint amb la iniciativa de particulars i el suport de l’empresa Aguas Industriales de Tarragona S. A. (AITASA), fundada el 1965, representen, sens dubte, l’estampa més recordada pels veïns. L’antropòleg social Federico Bardají, estudiós de la història de Bonavista, assegura que entre els anys seixanta i setanta s’hi van construir, com a mínim, fins a set o vuit punts d’abastiment d’aigua: «AITASA va permetre que es fessin fonts a partir de les seves canonades, que travessaven el barri per anar a parar a la indústria, i que tenien poca profunditat, ja que estaven a un pam i mig de terra. Tot això es va regularitzar, després. El més curiós, però, és que quan Tarragona va patir per la salinització dels pous i va haver d’imposar talls d’aigua, a Bonavista se’n van lliurar, jo crec que perquè l’aigua que ells rebien venia d’AITASA».

a prop d’una de les fonts, al carrer catorze, van caure, l’any 1970, les restes d’una avioneta

Els coneixements de Bardají, que va introduir aquesta matèria en el llibre Bonavista. Una biografia social (2015), així com el record dels veïns José Martín Carrasco, Maite Almandoz, Emilio Leiva i Miguel Ángel Peña, ens permet situar, com a mínim, els següents punts d’aigua al barri:

 

  • Carrer U, cantonada amb el carrer Vint-i-u.
  • Carrer Cinc, cantonada amb el carrer Vint-i-dos.
  • Carrer Catorze, a l’entorn de l’actual Escola Bonavista, la Llar d’infants municipal i el Complex Esportiu del barri.
  • Carrer Vint-i-u, cantonada amb el carrer Vuit, on hi havia una mina d’aigua.
  • Pou del barri de Buenos Aires.

 

No tothom, tanmateix, concorria a les fonts per satisfer les caresties de la vida quotidiana. El botiguer Miguel Ángel Peña, d’una retentiva prodigiosa, puntualitza que també hi havia qui n’extreia un benefici econòmic, com «un parell d’homes que conduïen una furgoneta de la DKV, que te la portaven a casa i venien cada garrafa a 5 pessetes». El testimoni de Peña també permet repescar una anècdota relacionada amb un accident aeri que els més grans del barri encara tenen molt present: el juliol de 1970, després de xocar amb un Boeing, una avioneta es va estavellar a Bonavista i va provocar la mort dels tres pilots que hi viatjaven. Peña, que aleshores era un nen, va veure les restes incendiades de l’aparell mentre omplia les garrafes, amb la mare, a la font del carrer Catorze.

Restes de l’avioneta caigudes a Bonavista. | Segú Chinchilla (Diario Español).

La qualitat d’aquella aigua tan desitjada era posada en qüestió fins i tot per uns rètols que, al costat de les fonts, advertien: «Potabilidad no asegurada». El restaurador Emilio Leiva, fill d’una família aragonesa que regentava una xurreria, reforça, amb el seu punt de vista, les desconfiances que despertava l’aigua de Bonavista per a segons quins usos: «Era insalubre. Al començament, encara que l’aprofitéssim per a tot, no era òptima ni per cuinar ni per beure». Mentrestant, a l’altra banda del Francolí, preocupaven altres qüestions.

el 1971 s’estrena la font municipal de bonavista amb el seguici popular

No va ser fins al 15 d’agost de 1971, coincidint amb les festes del barri, que les autoritats van organitzar, amb gran pompa, una comitiva per estrenar una font municipal a la posteriorment coneguda com a plaça de la Font de Bonavista. La jornada va servir també per inaugurar les obres d’un dipòsit d’aigua i del sistema de clavegueram. Hi van comparèixer l’alcalde de Tarragona, Ricardo Vilar Guix, l’arquebisbe Pont i Gol —acompanyat del capellà Faustino Arnal, molt estimat al barri, que havia pressionat per resoldre el proveïment d’aigua—, i fins i tot agents de la guàrdia urbana vestits de gala.

Inauguració de la font de la plaça de la Font de Bonavista, l’agost de 1971. | CHINCHILLA. Cedida pel Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu.

L’acte es va vendre com tot un esdeveniment, i va rebre la cobertura mediàtica del Diario Español, de la Prensa del Movimiento, que dos dies més tard pregonava en portada: «Inauguraciones en nuestras barriadas». La crònica del diari, sense signar, així com les fotografies de Chinchilla i de Vallvé, proven la presència, a l’acte, del seguici popular tarragoní de l’època, que es va traslladar fins a Bonavista per acollir la bona nova. Així les coses, els nanos, els gegants i el ball de bastons van recórrer els carrers del barri, amb la banda de cornetes de Bonavista tancant la cercavila, en una imatge que, en el present, amb el Protocol del Seguici Popular de Tarragona actual, seria pràcticament impossible de repetir.

Els Nanos de Tarragona i el Ball de Bastons, entrant al barri. | CHINCHILLA. Cedida pel Centre d’Imatges de Tarragona / L’Arxiu.

La font en qüestió va ser bastida per un senyor del barri, Francisco García Cano (1923-2001), vingut d’Úbeda, Jaén, l’any 1966. La seva neta, Toñi Toledano, n’ofereix més detalls: «La construcció de la font havia estat encomanada a una empresa de nom Robledo. Fa poc hem descobert que hi van treballar els paletes Alonso Bazaga Rueda i José Galindo Ruiz, que també eren veïns de Bonavista. El meu avi, picapedrer, va ser qui va treballar la pedra de la font. No sabem qui més hi devia participar. L’escut de Tarragona que s’hi veu ara no és l’original, el van canviar fa poc i a mi em va saber molt de greu, perquè ni tan sols ens en van informar. L’avi també havia fet feines a l’entrada de Sant Salvador i a la Vall de l’Arrabassada».

La història d’aquesta font encara amaga una darrera curiositat que demostra que allà on no han volgut arribar els relats oficials de vegades hi arriba la casualitat. El Seguici Popular de Tarragona va venir, l’any 1971, a Bonavista, per celebrar la instal·lació d’una font municipal amb l’escut de la ciutat que havia afaiçonat, amb les seves pròpies mans, un home andalús, Francisco García Cano, que havia nascut, precisament, un 23 de setembre. El dia de santa Tecla.

Estat actual de la font.
PUBLICITAT
CATEGORIES
ETIQUETES
POTSER TAMBÉ T'INTERESSA...

LEAVE A REPLY

Please enter your comment!
Please enter your name here