Durant la Guerra Civil, el Comissariat de propaganda de la Generalitat va editar un cartell que deia “Feu tancs, tancs, tancs.. que és el vehicle de la victòria!”. Ignoro si la campanya va ser molt efectiva, més que res perquè no veig gaire gent construint un tanc al menjador de casa, però mai se sap.
Ara, a Tarragona, algú s’apunta a aquest “fer”, i podem veure un rètol, a l’estació d’autobusos, on una candidatura a les properes eleccions municipals ens proposa que “Fem àrea metropolitana”. I és que sembla que aquest serà un dels temes de la campanya, i, de fet, ja fa temps que sentim parlar de la segona àrea metropolitana de Catalunya, com a cosa feta, que només demana que sigui formalitzada.
“abans de definir l’àmbit metropolità, cal conèixer les seves dinàmiques”
Em temo que les coses no són tan senzilles, i hi ha qui confon el què, és a dir, el reconeixement i tractament de les dinàmiques metropolitanes que es donen al nucli central del Camp de Tarragona, amb el com, que pot ser –o no- un ens metropolità. I començar la casa per la teulada no sol donar bons resultats.
No hi ha un únic model d’àrea metropolitana. És més, el model més tradicional –una ciutat central, la metròpoli, i la seva àrea d’influència- ha anat donant pas a models més policèntrics, més complexos; però, en tot cas, mai uniformes. I les dinàmiques metropolitanes poden ser de moltes maneres, intensitats, continuïtats i direccions.
“es pot optar per un ens propi o introduir pràctiques metropolitanes”
Abans de definir àmbits metropolitans –una qüestió per a la qual tampoc no hi ha una definició o metodologia única- cal conèixer la naturalesa d’aquestes dinàmiques metropolitanes, i, aleshores, definir les eines amb les quals es vol treballar; que poden ser un ens metropolità –que pot tenir moltes expressions- o pot consistir en introduir pràctiques metropolitanes en ens existents, i quin abast han de tenir. Hi ha molta feina a fer, encara.
I en aquest procés hauríem d’aprendre del model més proper, l’Àrea Metropolitana de Barcelona, justament per a saber què no s’ha de fer. L’àmbit de l’AMB no ha estat mai definit prèviament, sinó de resultes de decisions per altres motius, i allunyades en el temps. En cert sentit, a l’AMB l’ens ha construït l’àrea, i no a l’inrevés. Una cosa similar al que està passant amb les directrius urbanístiques que es van presentar fa poc a Tarragona: s’hi ha definit un àmbit, sense que sapiguem amb quins criteris, i sobre això es va construint. I després costa molt d’arreglar.
“apostar per l’àrea metropolitanan suposa un canvi de paradigma”
Però el que és preocupant és aquesta lleugeresa sobre què és el fet metropolità. Pel que sembla, alguns ho plantegen com una mena de mancomunitat reforçada, o com un embolcall de les infraestructures existents. Caldria deixar clar que metropolità és un canvi de paradigma en l’organització de l’espai. Suposa un tot que és més que la suma de les parts, un tot en què, a partir d’uns fets –major densitat, major població, més ocupació del sòl, major integració laboral i mobilitat obligada, entre d’altres- podem parlar d’un espai únic pel que fa a necessitats de serveis, el que porta a una visió, planificació, gestió i prestació també unitàries, incloses la localització d’aquests serveis o el seu finançament.
Estem disposats a mutualitzar serveis i recursos?. Tothom ha entès que determinades decisions –sobre equipaments de residus, sobre infraestructures, sobre usos del sòl- es prendran en un altre marc, i que els recursos necessaris, propis de l’àrea, aniran on hagin d’anar, amb independència del seu origen?.
“cal fer molta pedagogia. estem disposats a mutualitzar serveis i recursos?”
Em temo que cal fer una bona pedagogia prèvia sobre què vol dir un funcionament en clau metropolitana, abans de posar-se a “fer àrea metropolitana”. Clar que si alguns creien que podíem fer tancs com qui munta un moble d’Ikea, aleshores potser sí que podem “fer àrea” però no sé si és ben be això el que necessitem.
